Joves, malestar i ultradreta

El malestar, la frustració i fins i tot la ràbia s’amplien pertot. Es podria dir, exagerant una mica (la realitat sempre és més complexa que el que un article permet analitzar), que som societats del malestar. Vivim un període d’incerteses i angoixes que la dreta radical i la ultradreta aprofita per a acréixer. L’assalt a les democràcies liberals, des de dins, disposa d’un context propici o, si més no, molt més favorable que els anys daurats de la societat del benestar.

El malestar en concret dels joves actuals, i aquesta seria la novetat relativa, procedeix no només de carències materials, que continuen havent-hi, com ara l’accés a l’habitatge o a ocupacions estables, sinó també d’unes altes expectatives culturals insatisfetes. Aquests temps exigeixen molt. Cal triomfar... sobre els altres, és clar, ja que no podem sobreeixir tothom alhora.

La vida és així una competició constant, quotidiana. La felicitat s’aconseguiria a còpia d’un molt bon treball, una molt bona residència, un molt bon cos, un molt bon amant (o molts, els màxims possibles), un molt bon esplai (el millor, el més original) i alhora de posseir els més avançats dispositius tecnològics. Podem burlar-nos-en, però anàlogament a com en la meua generació els vehicles privats servien per a mostrar com de bé ens anava ara uns altres objectes, associats a la modernitat avançada, també acompleixen aquesta funció.

No és, doncs, que siguen febles de caràcter, malcriats, inconsistents. És que han de fer per satisfer unes urgències creixents que la resta no teníem, de la mateixa manera. El capitalisme és un sistema insaciable que, si no el controlem, es perfecciona i exigeix més i més.

Les xarxes virtuals (les associacions i les manifestacions també són xarxes socials) s’han convertit en un aparador, aclaparador, anguniós, on cal mostrar periòdicament els aconseguiments. En no pocs casos, ensenyem, a tot estirar, el que aspirem a ser i no el que veritablement som. De vegades, la dissonància arriba a ser cruel, patològica. Per a la majoria lluir el punt desitjat és inassolible, descoratjador. I per a molts només ho és parcialment i a un alt cost.

Així, s’acumulen les frustracions. Aquest greu problema social, però, es tracta d’individualitzar. Psicòlegs i coachers se n’encarreguen. No sembla que amb molt d’èxit. Com poden solucionar una falla estructural treballant només amb individus solts?

L’article acadèmic “The declining mental health of the young and the global disappearance of the unhappiness hump shape in age” mostra el deteriorament general de la salut mental dels joves. A partir d’una enquesta, Global Minds, feta en quaranta-quatre estats durant el període 2020-2025, es conclou un canvi molt preocupant: tant en termes absoluts com en comparació amb les generacions anteriors, estan perdent vigor mental. No sembla que són queixosos sense motiu, doncs. Patim una plaga d’ansietat i de depressió... que té implicacions polítiques.

Ells són fills del seu temps, com nosaltres ho fórem del nostre. Per als boomers, en general, la joventut era un període de relativa felicitat que acabava quan la gent tractava d’asseure el cap i venien les obligacions laborals i familiars. Ara, però, la joventut es perllonga. I la pressió també.

És conegut que entre generacions diferents s’acostuma a malparlar els uns dels altres, amb generalitzacions sovint injustes. Alguns, com ara la madrilenya Analía Plaza, sosté que els boomers, a l’engròs, han sigut uns privilegiats. O, en castizo, que s’haurien pegat la vida cañón. Que Santa Llúcia li conserve la vista! També respecte dels joves actuals, des de les posicions establertes, predomina la difamació arrogant a l’anàlisi, la qual cosa no sembla el millor camí per a intentar entendre què està passant. Entendre, per cert, no és el mateix que comprendre. Caldrà recordar-lo.

Tot plegat, no serien mostres d’un neguit al qual no som capaços d’oferir una resposta eficaç? No tinc respostes concloents, però com a mínim cal qüestionar-nos-ho. Som nets de la Il·lustració i, per tant, de la idea de progrés. I també de la tesi de la laïcitat. Però expliquen bé la realitat actual? No som peresosos per a capir l’esperit del temps? Sovint confonem el que ens agradaria i la realitat.

Al cap i a la fi, quina resposta es pot donar a la fallida de les utopies? Com en altres grans crisis, assistim a formes de nihilisme, hedonisme o mil·lenarisme. L’extrema dreta proposa tornar al passat, imaginat idíl·lic. Retrotopia, en deia l’agut Zygmunt Bauman. És una altra mentida. Fins i tot ells saben que no podem tornar-hi. Però, com la resta de falsedats, els funciona. Així, un cert retorn a la tradició (no se n’havia anat mai), a la família, la nació i la religió, també és una eixida per a segons quins joves.

Fa poc una amiga em comentava, entre sorpresa i preocupada, que la seua filla de quinze anys, tot i que a casa no es consideren catòlics i sempre ha anat a una escola laica, no falla ni un diumenge a missa.

És cert que els joves, sobretot els barons, voten més a Vox del que seria desitjable. No és fàcil ser empàtic amb ells, certament. Tanmateix, segons les dades del baròmetre d’opinió d’octubre del CIS, mentre que un 21,3% del total considera que la dictadura franquista foren anys “bons o molt bons per a Espanya i els espanyols” la xifra baixa lleugerament entre els 18 i 24 anys (19,6%) i encara més entre els 25 i els 34 anys (15,9%). En són menys que la mitjana.

Ferran Archilés escrivia al dietari Dues o tres pintes més tard que “els joves decebuts fan, amb el temps, uns reaccionaris terribles”. Com de decebuts els joves actuals? Per què ho estarien, si, a parer d’alguns, tenen més que en cap altre moment de la història? Hauria de preocupar-nos. Aquest historiador també escriví que “la indiferència en un sistema democràtic és el preludi de l’abisme”. No podem continuar indiferents davant dels neguits de les noves generacions. L’abisme és una opció molt pitjor.