A què sona esta vaga?

La música acompanya les revolucions, però a vegades també les precipita. El cas més conegut és probablement el de La Muette de Portici, l’òpera que va ser l’espurna política a la Brussel·les de 1830. Durant una representació al Teatre De Munt el públic va esclatar quan va sonar el duetAmour sacré de la patrie. Molts espectadors abandonaren el teatre i eixiren al carrer. Aquella nit esclataria la Revolució liberal belga. Abans que la gent compartisca una idea de país, normalment comparteix una emoció. I poques coses construeixen una emoció col·lectiva tan ràpidament com una melodia.

Resulta revelador que l’òpera parlara d’una revolta napolitana del segle XVII i no de Bèlgica. Però el públic no necessitava veure’s representat de manera literal. En aquell relat llunyà reconeixia el seu propi malestar sota domini holandés i la incomoditat política es va convertir en una emoció tangible. I ho va ser gràcies a la música. Richard Wagner diria més tard que poques vegades una obra artística havia estat tan connectada amb un fet històric real.

En el món mercantilitzat en el que ens movem, trobem música de fons per a cafeteries i ascensors. Una música per a una sala d’estar d’una immobiliària o una clínica oftalmològica que ja, ara fa cent anys, Satie va pronosticar amb molt d’encert. Però la música també dona ritme als cossos i transforma a les persones en comunitats imaginades. Ho ha fet sempre. L’actual himne d’Europa és la novena simfonia de Beethoven i en la caiguda del mur de Berlí, dirigida per Leonard Bernstein, es va interpretar canviant la paraula Freude (Alegria) per Freiheit (Llibertat?). Costa trobar una revolta popular que siga completament silenciosa, perquè sempre hi ha hagut cançons amb la capacitat d’ordenar emocionalment el carrer.

Aquests dies hem vist els carrers valencians plens de docents i famílies que han defensat una determinada idea de país. Perquè allò que es defensa en aquesta vaga històrica no és únicament una qüestió salarial, sino el paper que ocupa l’escola pública dins de la societat valenciana i quina és la idea de cohesió que volem conservar en els propers decennis. I resulta impossible separar les mobilitzacions en defensa de l’educació pública del paisatge sonor que les acompanya. Sense esperar-ho, em escoltat la marxa mora “Chimo” del mestre Ferrero en les concentracions davant de la Conselleria o amb els manifestants per les avingudes de les nostres ciutats.

Allò que sona no és soles una marxa festera. La música de la banda fa que el carrer deixe de funcionar com un espai de moviment quotidià i la comunitat educativa s’uneix en el malestar després d’una ignominiosa gestió educativa de la última legislatura. Perquè una melodia pot fer una cosa que sovint no aconsegueixen els plamflets, sincronitzar les emocions baix una mateixa pulsació. Baix les notes de Ximo la protesta es converteix en afirmació cultural. Defensar l’escola valenciana és defensar una manera concreta d’habitar el territori, de transmetre la llengua de les nostres iaies i d’entendre la importància dels serveis publics. Des de l’Estaca fins al Bella Ciao, les cançons acompanyen els moviments socials. I construeixen la nostra memòria. Les consignes soles durar uns dies. Les melodies, en canvi, poden quedar adherides durant dècades a la memòria d’un poble.