eldiario.es

9

Miquel Àngel Múrcia i Cambra

Professor Superior en Composició Musical, llicenciat en Història i DEA en “Noves perspectives historiogràfiques” per la Universitat de València. Membre de l’IEVA. No reconec altra autoritat que la música ni més servitud que la de la seua obsessió.

2016 l’Any Gomis: una epifania col·lectiva

El proper any 2016 es compliran els 225 anys del naixement i els 180 anys de la mort del compositor valencià Josep Melcior Gomis, un músic exponent del primer romanticisme hispànic, transterrat a l'exili i fortament interessant en el món de transferència romàntica en el París noucentista. Lluny del càlcul i de la frenètica vida contemporània, actes culturals com la recuperació de Gomis i la seua reïvindicació a través d’un improbable Any Gomis serveixen per a ensenyar que hi ha activitats que no serveixen per a res però que són indispensables per a una societat.

Fet i fet, una proposta d’any Gomis és una commemoració que no arriba -i que s'hi troba latent des de fa dècades- i que ara es topeta amb la situació de devastació en que es troba el sector cultural valencià i amb la que el nou Consell ha de bregar des de fa mesos. No obstant, la problemàtica Gomisiana -trista i decebedora- s'insereix en un assumpte més cabdal, al meu parer: la política cultural del Consell en els darrers decennis: amorfa, acomodada, sense coneixement real del país, de la seua història creativa, de la seua normalitat continental i de les seues possibilitats de futur.  Fet i fet, la generalitzada ignomínia amb la que els responsables musicals del nostre autogovern han tractat a Josep Melcior Gomis -i d'altres molts referents de la identitat cultural valenciana- no sols s'explica per l'analfabetisme funcional d'alguns, que també; sino per una concepció obsoleta de la cultura vinculada a la evidència del valor immediat. La cultura, com afirma Nuccio Ordine, disposa la utilitat per a la societat d'allò inútil o que no evidencia valor immediat; essent aquest el seu potencial més valuós.

Seguir leyendo »

Hi havia un polític desafinat...

Ara fa un parell de setmanes, vaig tindre el gust d’estar invitat a una ronda de converses amb una afamada personalitat política valenciana per entretenir-se parlant sobre les urgències i necessitats que els valencians tenim sobre la taula. Estava interessat en confrontar la meua visió personal i les meues vivències professionals amb el pensament polític. No obstant, a les meues preguntes i comentaris, sols vaig obtindre construccions molt educades buïdes de contingut. Inenarrable.

Convindreu en mi que manipular, mentir i balafiar són els tres verbs que resumeixen clarament l’a-política musical del Consell Valencià governat pels conservadors del Partit Popular. No vull continuar amb una visió fatalista d’una societat com la nostra. Crec però, que aquesta realitat salvatge de desgovern contra el teixit cultural valencià no pot, als possibles actors del nou govern, donar-los per satisfets amb un canvi de formes higièniques, de discurs i un abandonament de les antigues i tòxiques pràctiques. Clar i ras, amb un canvi d’estil no n’és suficient.

Seguir leyendo »

Gespa sincopada

El ValènciaCF ha decidit de manera unil·lateral eliminar la desfilada musical i canviar el paper que, des de fa vint anys i fins hui (amb alguna modificació que altra), les bandes de les societats musicals valencianes han realitzat al camp de futbol del Mestalla. En estos temps actuals on tot s’avalua amb el concepte “marca” i on tots els fets humans s’analitzen sota l’espill comparatiu del “màrqueting”; és precís reconèixer que certament, és un error estratègic per a la diferenciació de la “marca ValènciaCF” de magnitud inenarrable.

Les manifestacions públiques en mitjans de comunicació digitals i xarxes socials no s’han fet esperar. Alguns representants de insignes societats musicals han posat el crit en el cel i han rebujat de manera taxativa el nou paper que el ValènciaCF els hi ha deixat. La irritació i la indignació s’han fet patents en un col·lectiu de músics i aficionats que als darrers dies ha tret més “foc per la boca” del que acostumen a fer, car acusen al ValènciaCF de pensar primer en el seu negoci i deixar de banda el sentiment i la singularitat d’un poble.

Seguir leyendo »

La sorda irritació de la cultura valenciana

Les passades setmanes, baix el soroll de la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les bases del concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que haurà d’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada al comandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent que recerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la cultura valenciana. Una decisió que no solament és plausible i versemblant sinó que mostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia política coneguda fins ara.

Suposem, doncs, que els responsables polítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar, després de decennis, la dubtosa pràctica d’atorgar càrrecs de responsabilitat cultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit. Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que no tothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’uns coneixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gent acostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.

Seguir leyendo »