2016 l’Any Gomis: una epifania col·lectiva

El proper any 2016 es compliran els 225 anys del naixement i els 180 anys de la mort del compositor valencià Josep Melcior Gomis, un músic exponent del primer romanticisme hispànic, transterrat a l'exili i fortament interessant en el món de transferència romàntica en el París noucentista. Lluny del càlcul i de la frenètica vida contemporània, actes culturals com la recuperació de Gomis i la seua reïvindicació a través d’un improbable Any Gomis serveixen per a ensenyar que hi ha activitats que no serveixen per a res però que són indispensables per a una societat.

Fet i fet, una proposta d’any Gomis és una commemoració que no arriba -i que s'hi troba latent des de fa dècades- i que ara es topeta amb la situació de devastació en que es troba el sector cultural valencià i amb la que el nou Consell ha de bregar des de fa mesos. No obstant, la problemàtica Gomisiana -trista i decebedora- s'insereix en un assumpte més cabdal, al meu parer: la política cultural del Consell en els darrers decennis: amorfa, acomodada, sense coneixement real del país, de la seua història creativa, de la seua normalitat continental i de les seues possibilitats de futur. Fet i fet, la generalitzada ignomínia amb la que els responsables musicals del nostre autogovern han tractat a Josep Melcior Gomis -i d'altres molts referents de la identitat cultural valenciana- no sols s'explica per l'analfabetisme funcional d'alguns, que també; sino per una concepció obsoleta de la cultura vinculada a la evidència del valor immediat. La cultura, com afirma Nuccio Ordine, disposa la utilitat per a la societat d'allò inútil o que no evidencia valor immediat; essent aquest el seu potencial més valuós.

Vivim en una societat on la furia destructiva del capital s’abat sobre les coses considerades inútils. Per silencioses, inermes i inofensives, l’aposta cultural s’ha pensat com un perill pel pur fet d’existir. En els plecs de les activitats considerades supèrflues s’hi troben els estímuls per repensar un món millor, per cultivar la utopia de disminuïr, si no eliminar, les injustícies i desigualtats doloroses que cauen sobre les nostres consciències.

Gomis fou un compositor plural que conformà la seua identitat a través de la transgressió de les estructures, poc previsible i amb una presència destacable en el primer romanticisme europeu; transterrat pel terror de l'ancien regime borbònic. Fou un compositor de música sacra a la Capella de la Catedral del Cap i Casal, liberal-militar a Madrid, cançó lírica de saló i òperes còmiques al París i Londres del primer terç del XIX. Gomis és un interessant patrimoni musical europeu en el que els valencians disposem d'un capítol quasi ignoto. Tal vegada ha arribat l’hora del nostre cant a Gomis, com cantava Estellés:

“En un vitrall de canyots

escric el nom del teu fill,

Melcior Gomis es diu

i amb el poble es confondrà.

Vindran els dies de pètals

I de l’amor aclarit,

I el seu nom, estava escrit,

el poble l’oblidarà“