Rosalía fa ballar a Vivaldi

Quan Madonna va compartir el nou tema de Rosalía a l’Instagram, Berghain, les xarxes van esclatar de seguida. Alguns ho van celebrar com una aliança entre dues icones, però molts altres, sobretot els més “conservadors”, fent honor al verb que dóna nom als conservatoris, van córrer a puntualitzar que això “no era música clàssica”. Tenen raó: Berghain no és clàssica. Però tampoc és pop, ni electrònica, ni òpera. És, senzillament, música que pensa, que respira i que desmunta les fronteres que alguns encara s’entesten a preservar. I desafiar aquells límits que alguns insisteixen a mantenir intactes és desafiar l’alta cultura entesa com a pràctica de classe.

La construcció harmònica de la cançó és mínima: tres acords. Re menor, sol menor i la dominant. Tres acords repetits fins a l’obsessió. La mateixa progressió que ha ressonat per saecula saeculorum, amén. Sobre aquest esquema es forma un ritme obstinat en el baix, com un continu propi dels mestres del segle XVII, amb una factura que recorda a Vivaldi o als concerti grossi de Corelli. La tonalitat de re menor, tan dramàtica, és la mateixa que trobem en els rèquiems de Fauré o Mozart.

Però, en aquest cas, la simplicitat d’acords no és pobresa, sinó disciplina. És el llenç sobre el qual es desplega una riquesa rítmica i tímbrica que remet tant al minimalisme de Glass com a la pulsació del tecno berlinès. Els arpegis de violí vertiginosos, tocats amb la tècnica del sautillé, projecten una llum vibrant, gairebé impossible. Alguns sospiten que han estat accelerats digitalment, i potser sí. Però en aquest gest hi ha una declaració artística: la frontera entre el so natural i el manipulat ja no té sentit.

I què em dieu dels cors? Després d’una introducció tensa, el tempo s’alenteix i esclata una orquestra amb cor en alemany amb un dramatisme propi d’una òpera de Lully o de Haendel. I després, l’artista catalana canta en alemany i amb un registre més propi d’un lied de Clara Schumann. Aquella melodia entra com una figura que travessa els segles, de Bach a Björk sense escala.

La segona meitat del tema es fragmenta i muta. Rosalía torna al castellà, baixa una octava i introdueix un ostinato d’arpegis i violins en glissando. El ritardando monumental que precedeix l’entrada de Björk obri un silenci carregat de dramatisme. A partir d’ací, el so es torna més sintètic, mantenint els acords però transformant-los en un altre paisatge. Finalment, la veu d’Yves Tumor es dissol entre distorsions, delays i reverbs, mentre els violins tornen a conduir-nos a un clímax que és més visió que conclusió.

La llibertat creativa de Rosalía ens ajuda a desfer-nos dels complexos i a gaudir més de l’òpera i de la música sense fronteres. I no, Rosalía no és una soprano. I què? Encara que no ho siga, les seues sonoritats obrin portes a universos múltiples i suggerents, on la veu, el ritme i la textura es converteixen en pura emoció. Tant de bo aquesta mirada curiosa ens impulse també a escoltar amb la mateixa passió àries com Pace, pace, mio Dio de Verdi, In questa regia de Puccini o les versions de Les quatre estacions de Richter. Son obres que comparteixen l’esperit d’innovar des de la intensitat i la bellesa, trencant unes fronteres cada vegada més insostenibles entre la high i la “baixa” cultura.

Berghain és molt més que una cançó. És com si el tema començara al segle XVII, escrit a la vora de Vivaldi, i acabara el 2025, traçant un viatge que uneix passat i futur amb una naturalitat bestial. Potser per això encisa: perquè deforma el barroc en pulsació electrònica, la que ressona al mític club berlinès, i el porta a la música popular en un eco de la història. Rosalía no només canta: reprograma el temps. I Vivaldi n’estaria ben orgullós.