Biblioteques: les barricades de la democràcia

Hi ha un lloc a cada ciutat on encara es pot entrar sense pagar, sense subscriure’s, sense deixar-se capturar per anuncis o algoritmes. Un lloc on el temps es suspèn i on la dignitat no depèn del saldo del banc. Aquest lloc és la biblioteca pública.

Pot resultar ingenu, però les biblioteques són una gran conquista civilitzatòria de les classes treballadores. Són temples laics on el fill de l’obrer i la filla de la netejadora poden llegir el mateix que la classe alta als seus col·legis privats. Són refugis per a qui viu en habitacions sense finestres, on estudiar en silenci és impossible. Espais que es neguen a produir benefici —i generen ciutadania, igualtat i esperança.

Però incomoden. Al capitalisme salvatge li agrada el consum, no la formació crítica. Prefereix que els nostres fills cresquen lligats a pantalles que venen productes del Temu, no en sales de lectura on descobrisquen Chantal Mouffe, Sally Rooney o Amàlia Fenollosa.

Com sabeu, recentment l’influencer María Pombo ha encés les xarxes amb un vídeo en què afirmava de manera desdenyosa: “No sois mejores porque os guste leer, hay que superarlo”. Què diu de la nostra societat que una veu tan influent considere que llegir és un gest prescindible o, fins i tot, pedant?

Contrarrestar opinions com les de la Pombo no es poden i jo, en particular, ni ho intentaria. Vanagloriar-se de no llegir em sembla cavernícola i diu molt de la persona. Aquestes paraules ressonen amb força perquè mostren que el debat no és sobre gustos personals, sinó sobre una responsabilitat cultural compartida. No es tracta de ser “millors” per llegir, sinó de defensar una pràctica que ens prepara per pensar i qüestionar. No som millors per ser lectores voraces, però sí estem millor preparades per tenir un esperit crític.

In aquest context, la biblioteca pública esdevé encara més necessària. Enfront de discursos banals amplificats per milions de seguidors, les biblioteques són espais que resisteixen. No només guarden llibres: obren finestres a la reflexió, al debat, a la pluralitat de veus.

La ciutat de Londres és un bon exemple de com les biblioteques poden funcionar com a autèntics motors de cohesió social. El London Plan les reconeix com a infraestructures essencials per al benestar de la comunitat, i iniciatives locals com les Idea Stores han transformat la biblioteca tradicional en espais híbrids: centres de lectura, formació, trobada i serveis veïnals. Les biblioteques serveixen per combatre la solitud i la bretxa digital, oferint tallers, clubs de lectura i suport tecnològic a persones grans, persones migrants o famílies vulnerables. A la capital britànica, doncs, les biblioteques no es veuen com vestigis del passat, sinó com laboratoris de futur on es construeix comunitat i igualtat.

I al nostre país també hi ha d’exemples d’aquest potencial transformador. El 2023, les biblioteques municipals d’Agullent i Potries van ser reconegudes amb el Premi María Moliner com a dues de les millors d’Espanya. A Agullent, amb “Los caminos de la lectura. Las sendas de la escritura”, es van organitzar tallers i clubs intergeneracionals; a Potries, amb “Una biblioteca creativa”, es van desenvolupar més de 30 activitats d’inclusió cultural.

Les biblioteques son les trinxeres reals. Enfront de discursos banals amplificats per milions de seguidors, les biblioteques són espais que resisteixen. No només guarden llibres: obren finestres a la reflexió, al debat, a la pluralitat de veus.o són només prestatgeries i ordinadors. Són tallers d’alfabetització, clubs de lectura, sales de trobada comunitària. Proveïxen espais emancipadors on l’accés al coneixement no depèn del poder adquisitiu sinó del dret de tota persona.

I per això han de ser multiplicades, dotades i potenciades. La política cultural hauria d’invertir-hi seriosament: que n’hi haja una en cada barri, amb personal, programació i vida. Defensar les biblioteques és defensar la democràcia en estat pur: l’accés igualitari al saber.

En un món regit per la rendibilitat, una biblioteca pública és una heregia preciosa. No guanya diners, però sí temps, consciència, comunitat: és l'antítesi del neoliberalisme. Si volem avaluar la salut democràtica d’un país, no mirem només xifres econòmiques. Entrem en les biblioteques: si veus xiquets aprenent a llegir, adults estudiant, migrants aprenent un idioma, majors compartint històries, el país té futur.