La revolta educativa tot just acaba de començar

Hui, amb la vaga educativa ja suspesa i l’acampada de la Plaça de la Mare de Déu desmuntada, lluny del soroll de la immediatesa, crec que cal una reflexió sobre el que han sigut aquestes setmanes de mobilització i sobre la forma en què s’ha intentat narrar públicament este procés.

El que hem viscut no és un episodi aïllat ni una disputa sectorial. Més enllà d’haver sigut l’expressió visible de la defensa de l’educació pública davant d’un model que la tracta com una despesa prescindible i no com un dret fonamental, el moviment ha evidenciat el menyspreu, la precarització i l’abandonament institucionals de l’ensenyament, de la sanitat, de les emergències i de tots aquells serveis que sostenen la vida quotidiana de la majoria social. De fet, altres col·lectius han reconegut una mateixa lògica de fons o un enemic comú entre aquesta lluita i les seues: la degradació progressiva d’allò públic i la subordinació de les necessitats col·lectives als interessos econòmics d’una minoria. I és precisament este reconeixement el que ha mostrat un dels èxits de la vaga educativa: la capacitat de l’educació pública de crear connexions més enllà del seu propi àmbit.

Però aquest no ha sigut l’únic èxit. Hem viscut cinc setmanes de desgast, però també d’il·lusió, de construcció col·lectiva i aprenentatge polític. La vaga ha permès articular una xarxa d’assemblees de centre, amb veu, vot i un paper central en la presa de decisions. Hem aconseguit situar en l’agenda pública el debat sobre les deficiències de l’educació, fent visibles les infraestructures insuficients, les ràtios elevades i les condicions materials en què l’alumnat rep classe. A més, hem comptat amb l’afecte, la solidaritat, la complicitat i el suport de gran part de la societat, que sap que l’educació pública possibilita que les filles i els fills de la classe treballadora tinguen un futur més just. Al mateix temps, entre el professorat s’ha generat consciència de la pròpia potència i capacitat transformadora i ha començat a aflorar una cultura de desobediència i de lluita comunitària menys habituals entre la comunitat docent mesos enrere. En aquest sentit, la vaga no ha sigut només una eina de pressió, sinó també un espai de formació compartida sobre com organitzar-nos.

Dins d’aquest context, una part de la narrativa mediàtica ha funcionat no com a eina d’informació, sinó com a mecanisme silenciador i de desplaçament de l’atenció, és a dir, com a dispositiu de deslegitimació al servei de l’ofensiva reaccionària del govern valencià. S’ha insistit a reduir un procés col·lectiu a categories fàcils de gestionar: suposats lideratges individuals, afiliacions polítiques inexistents o interpretacions interessades que eviten deliberadament el debat de fons. Així, determinats mitjans han tractat de construir un discurs funcional al poder. No és casual que s’insistisca en buscar noms propis, inventar jerarquies o insinuar vincles partidistes: és la forma més antiga de desactivar qualsevol forma d’organització comunitària i col·lectiva, perquè si n’hi ha un lideratge personal i un partit polític, el moviment es pot reduir a interessos individuals i electorals.

Davant d’això, sembla necessari insistir: l’acampada educativa no ha tingut líders al capdavant ni estructures partidistes darrere. És un moviment assembleari, amb decisions col·lectives i una pràctica política horitzontal que no encaixa en els esquemes habituals amb què alguns pamflets intenten interpretar la realitat. Tampoc ha mediat entre nosaltres i altres col·lectius cap partit polític. Diverses institucions i persones s'han interessat per la situació creada al voltant de l'acampada i el Corpus, i, per tal de trobar una convivència respectuosa i mostrar la nostra predisposició a afavorir el desenvolupament de la festa, s'han mantingut converses tant amb els responsables de la festa com amb la Delegació del Govern (que va oferir un marc de confiança i d’interlocució gràcies al qual es van poder establir les garanties que van fer viable el canvi d'emplaçament). El que sí que hem vist és com l'Ajuntament de València ha instrumentalitzat tant el Corpus com l'acampada per a alimentar la confrontació política i atacar adversaris, demostrant una preocupant falta de respecte tant per la cultura com per la comunitat educativa.

Però, en realitat, tot això és secundari. Si he d’extraure una lliçó d’aquesta experiència, és que la desobediència civil i l’acció directa no violenta han tingut, i tenen, en general, una funció molt concreta: fer visible allò que s’intentava mantindre fora del camp de visió públic. No hem ocupat un espai per a imposar unes idees ni només per a exercir pressió sobre qui ignora la comunitat educativa, sinó també, i especialment, per a generar una interrupció en la normalitat que obligue a formular preguntes i reivindicacions que ja no poden ser ajornades. Ho hem fet perquè resulte impossible continuar ocultant el problema que subjau a les necessitats i mancances a què el poder ens ha sotmès: el problema que suposa l’intent constant de desmantellament i empobriment de la població, el de la deriva extractiva i opressora d’un capitalisme en crisi sistèmica, encarnat, en este cas concret, en una Generalitat de dretes i desvergonya extremes que segresta recursos públics per a entregar-los a mans privades.

La vaga s’ha suspès però el conflicte continua obert, perquè ha derivat en una lluita que encara manté massa reivindicacions sense resposta, i perquè hem decidit sostindre allò que ens pertany, allò comú, davant d’un ordre que l’intenta erosionar cada dia.

La revolta educativa tot just acaba de començar.

*Datxu Peris Garcia – Professora de Filosofia a l’IES Berenguer Dalmau de Catarroja