Molts cartells, però on están els candidats i les candidates valencianes?

Arriba l'enganxada de cartells, comença oficialment la campanya electoral i els carrers s'omplin de cares, eslògans i promeses. És el ritual de cada convocatòria electoral. Però, una vegada més, hi ha una qüestió que crida especialment l'atenció: on estan els candidats i les candidates valencianes?

Mirem els cartells i ens trobem, una vegada i una altra, amb les cares dels dirigents estatals, especialment dels candidats de la Comunitat de Madrid. Com si el País Valencià no tinguera representants propis, com si no hi haguera persones preparades per a encapçalar projectes polítics, com si la nostra veu només tinguera valor quan arriba el moment de comptar els vots.

Llevat de Compromís, que sí que aposta per donar protagonisme als seus referents valencians, la resta de partits sembla haver optat per una estratègia en què les cares de Madrid ocupen el primer pla. I la pregunta és inevitable: per què?

No estem parlant simplement d'una qüestió de disseny publicitari, d'una decisió estètica o d'una anècdota sense importància. Els cartells electorals són una declaració d'intencions. Representen qui dona la cara, qui lidera el projecte i a qui es vol situar davant de la ciutadania. Per això, quan els rostres valencians desapareixen de la imatge de campanya, és legítim preguntar-se quin paper ens reserven dins dels seus projectes polítics.

Ens volen per a votar, però no necessàriament per a decidir.

El problema de fons és la representació. El País Valencià té una realitat pròpia, unes necessitats específiques i unes reivindicacions que no sempre coincideixen amb les prioritats de les direccions estatals dels partits. Tenim problemes de finançament, infraestructures pendents, necessitats socials, qüestions lingüístiques, reivindicacions territorials i demandes que necessiten una veu ferma allà on es prenen les decisions.

I eixa veu ha de tindre protagonisme.

No es tracta de negar la dimensió estatal dels partits ni de qüestionar que els seus dirigents nacionals participen en les campanyes. És perfectament legítim que cada formació presente el seu projecte general i els seus principals referents. Però una cosa és tindre lideratges estatals i una altra molt diferent és invisibilitzar sistemàticament els representants del territori.

Perquè, si els candidats valencians no apareixen ni tan sols en els cartells, quin missatge s'està transmetent a la ciutadania? Que no tenen prou importància? Que no tenen capacitat de lideratge? Que les decisions importants es prenen sempre a Madrid i que ací només correspon fer campanya, repartir propaganda i demanar el vot?

Aquesta és precisament la sensació que genera aquesta manera d'entendre la política: que el territori és important quan toca mobilitzar l'electorat, però que perd protagonisme quan arriba l'hora de repartir responsabilitats i espais de poder.

I això hauria de fer-nos reflexionar.

El respecte a un territori també es demostra donant visibilitat als seus representants. No n'hi ha prou amb vindre a fer mítings, visitar les nostres ciutats o omplir els actes de campanya amb discursos sobre la igualtat entre territoris. El respecte s'ha de demostrar amb fets, amb protagonisme i amb capacitat real de decisió.

Perquè el País Valencià no pot ser simplement un escenari electoral on altres persones venen a demanar el vot. Som una societat amb identitat, pluralitat política i necessitats pròpies. Tenim dret a decidir qui ens representa i a exigir que els nostres representants tinguen veu en les estructures dels partits als quals pertanyen.

I no és una qüestió de localisme. És una qüestió de democràcia i de qualitat de la representació política. Una democràcia més forta necessita representants arrelats al territori, que coneguen de primera mà els problemes de la ciutadania i que puguen defensar-los sense haver d'esperar sempre l'autorització de les direccions centrals.

Perquè després arriben les reivindicacions valencianes a Madrid i ens preguntem per què costa tant que siguen escoltades. Potser una part de la resposta està en aquesta manera de construir els projectes polítics, en què les prioritats territorials queden sovint subordinades a les estratègies estatals.

No podem reclamar més pes polític per al nostre territori i, al mateix temps, acceptar que els nostres representants siguen invisibles en les campanyes electorals.

La política també és simbologia. Les cares que apareixen en un cartell transmeten un missatge. I quan aquestes cares són majoritàriament de fora, mentre les valencianes queden en un segon pla, el missatge que es projecta és, com a mínim, preocupant.

Potser alguns pensaran que exagerem, que un cartell no canvia res i que el que realment importa són els programes electorals. Però les formes també importen. La representació importa. I la visibilitat importa, especialment en un territori que massa vegades ha hagut de reclamar que se l'escolte i se'l tracte en condicions d'igualtat.

No demanem privilegis. Demanem normalitat. Demanem que els partits que venen a buscar el suport dels valencians i les valencianes també confien en els seus propis candidats, els donen protagonisme i els permeten ocupar els espais que els corresponen.

Perquè no volem ser només una xifra en els resultats electorals. Volem ser protagonistes de les decisions que afecten el nostre present i el nostre futur.

I, sobretot, volem que la nostra veu s'escolte amb força, tant ací com a Madrid.

Si ja ens amaguen en els cartells electorals, què podem esperar quan arribe l'hora de governar?

Això és el que hauríem de preguntar-nos cada vegada que comença una campanya. Perquè, si continuem acceptant que altres parlen per nosaltres, difícilment aconseguirem que les nostres reivindicacions ocupen el lloc que mereixen.

El País Valencià no necessita ser un decorat de les campanyes estatals. Necessita representants visibles, veu pròpia i capacitat de decisió.

I això no es demana només el dia de les eleccions. Es demostra cada dia.