Gespa sincopada

El ValènciaCF ha decidit de manera unil·lateral eliminar la desfilada musical i canviar el paper que, des de fa vint anys i fins hui (amb alguna modificació que altra), les bandes de les societats musicals valencianes han realitzat al camp de futbol del Mestalla. En estos temps actuals on tot s’avalua amb el concepte “marca” i on tots els fets humans s’analitzen sota l’espill comparatiu del “màrqueting”; és precís reconèixer que certament, és un error estratègic per a la diferenciació de la “marca ValènciaCF” de magnitud inenarrable.

Les manifestacions públiques en mitjans de comunicació digitals i xarxes socials no s’han fet esperar. Alguns representants de insignes societats musicals han posat el crit en el cel i han rebujat de manera taxativa el nou paper que el ValènciaCF els hi ha deixat. La irritació i la indignació s’han fet patents en un col·lectiu de músics i aficionats que als darrers dies ha tret més “foc per la boca” del que acostumen a fer, car acusen al ValènciaCF de pensar primer en el seu negoci i deixar de banda el sentiment i la singularitat d’un poble.

Fet i fet, a hores d’ara ningú pot dubtar ni del gran aparador que aquestes desfilades per la gespa del Mestalla suposava per a les Societats Musicals, ni del tret diferencial que són en el panorama cultural propi. Dit això, però, fa anys [ per no dir decennis ] que la música valenciana ja no marxa per cap gespa verda; sino per un territori minat de badalls, murs, bombes i desolació.

Crec que gran part del col·lectiu cultural valencià pot entendre el malestar dels aficionats, directius i dels músics; però si el problema estructural de la música [ i per ampliació de la cultura ] valenciana, el problema vertebrador és que les Societats Musicals no poden marxar per la gespa del Mestalla; crec que en aquesta història hi ha quelcom que no encaixa.

En poc que s’esforcem, s’adonarem que els valencians patim una gestió cultural delirant si fem repàs mental de cada analfabet funcional que ha ocupat, per designis de la Partitocràcia, les distintes competències en cadascuna de les legislatures. [La llista és llarga i no és motiu d’aquest article.] Aquesta victoria perpètua de la “mediocritat de carnet” es veu agreujada per un context d’escàndols de corrupció, uns retalls sagnants a la cultura, la destrucció rampant del sector, les promeses quebrades, un martell legislatiu de la ultradreta a les Corts i les batzegades d’una Consellera que sembla més ocupada en realitzar “declaracions agramaticals” contra la llengua pròpia dels valencians.

Fet i fet, genera perplexitat i preocupació que gran part d’aquells [no tots] que pretenen ser cridats a encapçalar la construcció identitària i cultural dels valencians i que ara trauen foc pel queixals però, s’han eximit al llarg d’anys de les seues responsabilitats socials davant la dura, radical i nefasta gestió cultural que el Partit Popular ha dut a terme al nostre País. Sóc conscient que incloure a la totalitat del col·letiu és injust. Malgrat això, és de dubtosa complicitat amb la societat valenciana; posar el crit en el cel davant l’Affair Mestalla i haver jugat a fer “la puta i la ramoneta” davant el desballestament d’institucions culturals, l’enderrocament dels circuïts culturals i l’impagament de les ajudes acordades.

És el cru resultat d’uns polítics poc habituats a defendre als valencians i uns dirigents socials massa habituats a les mentides desafinades de fariseus que amb una mà clamaven el “sanctasantorum” de les virtuts musicals pròpies i amb l’altra mà, colpejaven el sector entre riatlles corruptes i festejos taurins gaditans.

Em qüestione però, si el problema cultural més radical i urgent que té el País Valencià és que les Bandes no poden actuar al Mestalla; no estarem veïent una mostra impermutable de com d’alïeandes de la realitat viuen una part les Societats Musicals a este País?

Comptat i debatut, vivim temps de canvis profunds i radicals. Hem de trobar la forma d’aturar i revertir les insultants desigualtats que s’han produït en els últims anys a la cultura valenciana. És precís superar la manca d’un projecte col·lectiu il·lusionant. Qui s’entretinga còmodament ara en les molles, que no aspire en temps futur a menjar el pa sencer.