La sorda irritació de la cultura valenciana
Les passades setmanes, baix el soroll de la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les bases del concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que haurà d’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada al comandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent que recerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la cultura valenciana. Una decisió que no solament és plausible i versemblant sinó que mostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia política coneguda fins ara.
Suposem, doncs, que els responsables polítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar, després de decennis, la dubtosa pràctica d’atorgar càrrecs de responsabilitat cultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit. Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que no tothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’uns coneixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gent acostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.
Fet i fet, aquest canvi de concepció desvetlla l'actuació de corrents de pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme una autèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Amb quina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que han solidificat el desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant, l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havien fet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables “professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dins un sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que han provocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i són la manifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltat i gestionat la cultura.
A la política cultural també s'aplica l'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i el vessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessària concentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribució posterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la política cultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectes culturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorants sens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a la realitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperat vessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, ha dilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a les manifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i la misèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions de produccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.
Amb tot, espera el govern del Partit Popular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora ens oblidem de la nefasta i ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?
És precís reformular la política cultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació cultural que la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformació urgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre les riques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i a l'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitista i que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bones famílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonar les vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però, que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptes culturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.
Comptat i debatut, recercar aquest “equilibri sincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata les polítiques de “segrest cultural valencià” que, les diverses administracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professional i per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat anihiladora d'una cultura que no respecten ni representen.
[if gte mso 9]>
Les passades setmanes, baix el sorollde la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les basesdel concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que hauràd’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada alcomandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent querecerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la culturavalenciana. Una decisió que no solament és pausible i versemblant sinó quemostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia políticaconeguda fins ara.
Suposem, doncs, que els responsablespolítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar,després de decennis, la dubtosa pràctica d’otorgar càrrecs de responsabilitatcultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit.Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que notothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’unsconeixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gentacostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.
Fet i fet, aquest canvi de concepciódesvetlla l'actuació de correntsde pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme unaautèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Ambquina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que hansolidificat els desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant,l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havíenfet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables“professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dinsun sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que hanprovocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i sónlamanifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltati gestionat la cultura.
A la política cultural també s'aplical'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i elvessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessàriaconcentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribucióposterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la políticacultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectesculturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorantssens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a larealitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperatvessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, hadilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a lesmanifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i lamisèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions deproduccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.
Amb tot, espera el govern del PartitPopular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora s’oblidem de la nefastai ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?
És precís reformular la políticacultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació culturalque la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformacióurgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre lesriques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i al'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitistai que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bonesfamílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonarles vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però,que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptesculturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.
Comptat i debatut, recercar aquest “equilibrisincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata lespolítiques de “segrest cultural valencià” que, les diversesadministracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professionali per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat aniquiladorad'una cultura que no respecten ni representen.La sorda irritació de la cultura valenciana| Miquel À. Múrcia i Cambra
Les passades setmanes, baix el soroll de la campanya electoral europea, la Conselleria de Cultura publicava les bases del concurs internacional per elegir al nou responsable de l’IVAM, que haurà d’agafar el relleu de la destituïda Císcar després de més d’una dècada al comandament del nostre Institut d’Art Modern. Una decisió justa i urgent que recerca recuperar la professionalitat a un àmbit concret de la cultura valenciana. Una decisió que no solament és pausible i versemblant sinó que mostra una estratègia digna de la major apologia de l'estultícia política coneguda fins ara.
Suposem, doncs, que els responsables polítics valencians s’han il·luminat de manera sobtada i han decidit abandonar, després de decennis, la dubtosa pràctica d’otorgar càrrecs de responsabilitat cultural al primer que passava per allà o que disposava d’un carnet de partit. Suposem, doncs, que amb aquest canvi de criteri la Conselleria assumeix que no tothom qui ha dirigit els instituts culturals valencians disposava d’uns coneixements mínims per al càrrec. Amb tot, els valencians som una gent acostumada a tractar amb la baixesa dels nostres governants.
Fet i fet, aquest canvi de concepció desvetlla l'actuació de corrents de pensament dins del Govern Valencià del Partit Popular per portar a terme una autèntica estratègia de “cutre-maquillatge” polític amb l’horitzó de 2015. Amb quina legitimitat poden proposar un canvi de gestió cultural aquells que han solidificat els desficaci i el des-govern cultural? No sorprèn, per tant, l’entesa entre determinats poders tecnocràtics i forces polítiques que havíen fet de la gestió cultural valenciana, un ball de noms i responsables “professionals”; si com a professionals entenem als experts en sobreviure dins un sistema bipartidista que els ampara. Uns responsables irresponsables que han provocat la profunda desafecció entre el teixit cultural valencià i sónla manifestació de la més sorda irritació amb la que els governs valencians han escoltat i gestionat la cultura.
A la política cultural també s'aplica l'axioma indiscutible de la teoria de Kuznets; la proposta del degoteig i el vessament. La brillant proposta neoliberal que postula la necessària concentració de la riquesa en poques mans per a propiciar la redistribució posterior al conjunt de la societat. Vist des del mirall de la política cultural valenciana, la voluntat política ha estat la de la concentració de macroprojectes culturals en certes mans poc professionals, edificis emblemàtics deshonorants sens ús o personatges de molt de renom i butxaques ben plenes poc arrelats a la realitat valenciana. Una pràctica per tots coneguda que no ha propiciat l'esperat vessament cultural ni la construcció d'un veritable múscul cultural. Més bé, ha dilapidat els recursos de la tresoreria dels valencians i ha condemnat a les manifestacions culturals de base, plurals i cooperatives al bandejament i la misèria permanent; mestrestant altres assistien a fastuoses inauguracions de produccions d'òperes ruïnoses i espectacles casposos.
Amb tot, espera el govern del Partit Popular que amb uns “moviments higiènics” d’última hora s’oblidem de la nefasta i ignominiosa gestió cultural que han realitzat els darrers vint anys?
És precís reformular la política cultural valenciana per a generar una transformació urgent i buscar l'equilibri, abandonant la desfasada planificació cultural que la Generalitat Valenciana practica des de fa decennis. La transformació urgent del sistema cultural haurà de recercar “l'equilibri sincer” entre les riques manifestacions culturals del poble valencià (plurals, de qualitat i a l'exil·li permanent) i la vida cultural del noucentisme professional (elitista i que sols busca el negoci cultural) que encara controlen les “bones famílies”. Una transformació del sistema cultural suposa haver d’abandonar les vestidures d'una mitologia sociocultural desqualificada. És evident però, que amb l’abandonament d’estes pràctiques culturals no solventarem els reptes culturals del futur si no som capaços de construïr les alternatives.
Comptat i debatut, recercar aquest “equilibri sincer” suposa transformar el sistema i abandonar de manera immediata les polítiques de “segrest cultural valencià” que, les diverses administracions que han passat pel Consell, han aplicat. Uns per desídia professional i per un moll sentit de País; d'altres car manifesta voluntat aniquiladora d'una cultura que no respecten ni representen.[if gte mso 9]>
