Dobles pagaments i opacitat: els demolidors informes que van portar a l'esquerra valenciana a revertir els hospitals gestionats per Ribera Salut

L’escàndol derivat de la publicació d’uns àudios del conseller delegat de Ribera Salud, Pablo Gallart, en què planteja augmentar les llistes d’espera i rebutjar processos no rendibles per criteris econòmics en l’Hospital Universitari de Torrejón destapats pel diari El País no han fet sinó posar en evidència la ineficàcia i la insostenibilitat d’un model, el de la gestió privada de la sanitat pública, que es va crear i es va desenvolupar a la Comunitat Valenciana durant els anys del PP al capdavant de la Generalitat.

Així ho posen de manifest els diferents informes que ha esgrimit la Conselleria de Sanitat per a justificar la decisió de no prorrogar els contractes de quatre de les cinc concessions sanitàries, és a dir, departaments de salut públics gestionats per empreses privades. Així doncs, sobre la base d’aquests documents, el Govern del Botànic d’esquerres va recuperar la gestió pública dels hospitals d’Alzira i Torrevella, tots dos en mans de Ribera Salud. A més, va iniciar els tràmits per a fer el mateix amb el de Dénia, també gestionat per Ribera Salud, i el de Manises, per Sanitas. Amb el canvi de color polític al capdavant de la Generalitat, el PP de Carlos Mazón va finalitzar tots dos processos, però va prorrogar cinc anys el contracte de Ribera Salud en l’Hospital del Vinalopó, a Elx, sobre la base d’unes preteses auditories de qualitat i eficiència que mai s’han fet públiques.

El contingut dels informes és demolidor, perquè desmunta tot el sistema concessional implantat pel PP i exportat a comunitats com la de Madrid. Encara que són similars en els continguts, com a exemple el relatiu a l’Hospital de Dénia afirma que el model de gestió indirecte presenta “deficiències estructurals dels contractes, dificultat per a implementar mecanismes de control, impossibilitat de modificar el preu del contracte i una litigiositat elevada”.

La concessionària, és a dir, Ribera Salud (amb DKV fins al 2021), segons els comptes recollits en el document, declara uns beneficis mitjans de més de 2,43 milions anuals per al període 2009-2021, 31,6 milions d’euros en total.

Sobre les deficiències estructurals dels contractes, l’informe destaca “la falta de claredat en el contracte quant a la determinació de la prima per capita i la seua fórmula d’actualització, així com les diferències pel que fa a la població objecte del contracte, fan del preu del contracte –element essencial per a la prestació correcta del servei– objecte de discrepàncies quant a la interpretació”.

A més, alerta que “hi ha una elevada pluralitat d’acords adoptats en el si de les comissions mixtes (òrgan de control integrat per representants de la Conselleria de Sanitat i de les empreses concessionàries), que suposen un perjudici evident per a l’interés públic i que han suposat de facto una modificació dels conceptes econòmics que integren el contracte”. I a causa d’aquests acords, s’han contret “obligacions no previstes en el contracte i ha calgut recórrer a expedients d’enriquiment injust (EEI) per a la compensació a les concessionàries”. En el cas de l’Hospital d’Alzira van suposar un pagament complementari de la Generalitat a Ribera Salud de 25,11 milions, a Torrevella van ser 45,9 milions i a Dénia, 47,6 milions. Per tant, “els acords adoptats en les comissions mixtes reflecteixen la imprecisió dels plecs i suposen contínues modificacions econòmiques del contracte, fruit d’això s’han contret obligacions no previstes”.

Quant a la dificultat per a implementar mecanismes de control, el document evidencia que “és remarcable que un contracte, l’objecte principal del qual és l’assistència sanitària integral, manque d’indicadors que permeten avaluar la qualitat assistencial duta a terme i l’adequació dels serveis oferits pel concessionari”.

D’altra banda, la impossibilitat de modificar el preu del contracte en cas de pròrroga suposaria una pèrdua per a l’Administració que incorreria en una mena de doble pagament per conceptes que ja s’haurien abonat, com l’amortització de la infraestructura hospitalària: “Queda clar que el preu del contracte no pot modificar-se, tret de les revisions de preu previstes en el plec de condicions administratives mateix, i que, en el supòsit de pròrroga d’aquest servei, implicaria l’abonament per part de l’Administració d’una part de la capita per a la construcció de l’hospital i les inversions ja amortitzades, es vulnerarien els principis recollits en la Llei orgànica 2/2012, del 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, i també es generaria un enriquiment injust per part del concessionari”

Sobre la litigiositat elevada, afirma l’informe que “les deficiències i la falta de claredat dels documents contractuals que regulen la relació entre l’Administració i les concessions, i la desconfiança entre les parts, ha propiciat l’existència de nombrosos processos judicials, evidenciada en multitud de reclamacions tant en via administrativa con en via judicial, interposades per les empreses adjudicatàries”. En concret, les concessions han interposat 85 procediments judicials, dels quals el 98% corresponen a aquestes quatre concessionàries –la Ribera (26), Torrevella (20), Elx-Crevillent (18) i Dénia (19).

Origen del model

Per a entendre el model i per què el Govern del Botànic d’esquerres el va desmantellar, un camí que va seguir en part després el PP de Carlos Mazón, prova de la seua inoperància, cal remuntar-se a l’any 1997. Aquell any es va signar el contracte de gestió de serveis públics per concessió entre la Conselleria de Sanitat de la Generalitat i la unió temporal d’empreses (UTE) Ribera Salud.

El president llavors Eduardo Zaplana impulsava el primer cas a Espanya d’un hospital de gestió privada servint-se de les fallides caixes valencianes Bancaixa i la CAM, com a accionistes de Ribera Salud. El PP va estendre el polèmic model a les comunitats en què governava i Esperanza Aguirre el va implantar a Madrid.

El naixement del denominat model Alzira es produïa l’1 de gener de 1999, amb l’entrada en vigor d’aquest contracte. No obstant això, lluny de complir-se, les pèrdues de cinc milions d’euros per a Ribera Salud en els quatre primers anys de vigència de l’acord portaven a totes dues parts a cancel·lar-lo el 3 de desembre de 2002. El que va passar, en compte de qüestionar el model, va suposar l’ampliació (i encariment).

Operació de rescat: més diners per a l’adjudicatària

Després de la resolució del contracte, el Consell va iniciar una operació de rescat dirigida a fer les condicions més atractives per a l’adjudicatària. En primer lloc, es va comprar a Ribera Salud les instal·lacions de l’Hospital de la Ribera per 43,9 milions d’euros i se li van abonar, a més, 26,3 milions en concepte de “lucre cessant”, cosa que no estava prevista en el contracte.

Després es va tornar a traure a concurs l’adjudicació, però amb una reformulació del model que preveia, a més de la gestió de l’hospital, el control dels centres de salut del departament.

Però el canvi substancial estava en l’econòmic: el cànon anual que l’Administració valenciana pagava a l’empresa per cada habitant (capita) de la comarca de la Ribera (257.000 habitants) va créixer un 68%, i va passar de 225 a 379 euros per habitant. La xifra no ha parat de créixer: al final de la seua vigència, el 2018, va ser de 777 euros per habitant i any.

El concurs el va tornar a guanyar Ribera Salud i el nou contracte va començar la vigència l’1 d’abril de 2003 per un termini de 15 anys, ampliables cinc anys més, una pròrroga que la consellera de Sanitat llavors, Carmen Montón (PSPV-PSOE), amb el suport del president del Consell, Ximo Puig (PSPV-PSOE), van anunciar que no es faria efectiva.

Començava així el procés de reversió i una guerra oberta amb Ribera Salud, que ha plantejat sense èxit una allau de recursos judicials per a tractar de frenar la reversió.