Amb Consol Castillo, serena i constant

Cadascú pel seu cantó —ens ho diguérem després— i per motius en part diferents, Vicent Ventura i jo vam decidir no entrar a la Unitat del Poble Valencià quan es creà el 1984, després de dos anys que aparegués com a coalició electoral del Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) i l'Agrupament d'Esquerra del País Valencià (AEPV), amb el qual els dos estàvem molt relacionats.

La trajectòria política de Ventura és coneguda. Les últimes peripècies al PSPV que havia creat i hagué d'abandonar, gràcies a les maniobres d'alguns alegres professors, com en deia Fuster, l'havien més que escalivat, encara que mai no va perdre la voluntat de servir el país i la gent fent política activa o opinant sobre política des de la premsa. Jo, encara estudiant de batxiller i al principi a la Universitat, vaig ser de la Unió Democràtica del Poble Valencià i d'un grup reduíssim —quatre persones—, en part provinent del Frente de Liberación Popular —col·loquialment, el Felip—, interessat pel trotskisme i en el qual vaig estar actiu el 1970 i principis del 1971. Una biografia meua a Viquipèdia diu que vaig ser militant del Partit Comunista del País Valencià. No és cert. No vaig ser del PCPV ni del PCE. Des de molt jove vaig tenir més simpatia per Andreu Nin que per Santiago Carrillo i, per circumstàncies que en un altre paper potser detallaré, vaig abominar d'Stalin des que vaig començar a tenir un cert ús de raó llegint la biografia que li dedicà Trotski.

En qualsevol cas, durant la Transició vaig decidir no militar en cap organització, ni gran ni menuda. Això sí, vaig col·laborar amb alguna i és el que vaig decidir en fundar-se UPV. Així, tant Ventura com jo fórem inclosos en un fitxer de simpatitzants i cotitzants que duia el nom de Constantí Llombart, que ens alliberava de reunions, assemblees i altres amenitats de la vida de partit. En algun moment, per comoditat, Enric Capilla —crec— decidí unificar fitxers i ens avisà que érem militants de ple dret, privilegi que només vaig emprar molt més tard, quan en alguna ocasió m'urgiren a participar en una votació de gran transcendència. Quasi sempre, per donar suport in extremis a Enric Morera en la seua carrera política.

A principis del 1988, els dos diputats autonòmics d'UPV elegits en llista conjunta amb Esquerra Unida l'any anterior, Aureli Ferrando i Pere Mayor, passaren al Grup Mixt. Sabent que jo estava sotmès a una rigorosa maniobra de mobbing en les empreses que dirigia Eliseu Climent, Doro Balaguer i Pere Mayor em convidaren a passar al grup parlamentari, on vaig treballar tres anys molt satisfactoris i plens d'activitats compartint tasques i despatx amb Pilar Saurí. La major part del temps sense cotització social ni altres luxes, perquè els ingressos servien per mantenir en part la petita maquinària del partit. En qualsevol cas, l'experiència fou de les millors en què he pogut participar. Vaig conèixer gent magnífica a les comarques del país, vaig fer o enfortir l'amistat amb Andreu Banyuls, Ernest Garcia, Josep-Lluís Blasco i Doro Balaguer, entre altres grans tipus.

Aquestes dades autobiogràfiques d'un servidor serveixen ací de contrapunt, per explicar que vaig conèixer amb molta proximitat la vida d'UPV, que després s'anomenà Bloc Nacionalista Valencià. Amb més dades per la gran amistat que mantinc amb Pere Mayor des que vingué a València el 1980 a estudiar Geografia i Història, i amb Consol Castillo, des que començaren a tenir amistat —de fet, me la presentà aviat com una companya de carrera en un bar llavors molt conegut al carrer de Cavallers. He conegut les seues famílies, tan distintes, a Ontinyent i a València o a Olocau, i la parella m'ha acollit a sa casa desenes de vegades com a comensal, visitant amb problemes, participant en sessions polítiques o simple amic que passava prop i pujava a veure'ls. Encara ho faig, amb la cordialitat mútua de sempre. Més de quaranta anys després.

Al contrari que jo, Consol Castillo va participar sempre en la vida orgànica del valencianisme polític que representava aquell nou partit. Al desembre del 1981 ingressà a l’Agrupament d’Esquerres del País Valencià; d'allí a UPV i al Bloc Nacionalista Valencià que formà part després de Compromís. En aquestes organitzacions fou membre activa de les executives locals, nacionals i del Consell Nacional.

Tot això representava, en el seu cas com en el de moltes altres persones arreu del país, treball abundant i sovint impossible de programar abans, afegit a les tasques professionals o domèstiques, reunions i discussions, assemblees locals, comarcals o generals, campanyes electorals de vegades condemnades d'entrada al fracàs per una legislació excloent, despeses personals... La gent que protagonitzà tot allò hauria de contar-ho. Des d'abans de la Transició, el valencianisme polític ja tenia en contra l'enorme força dels partits estatals —fins i tot aquells que encara no havien nascut o s'havien organitzat— i dels seus aliats exteriors. Uns centenars de dones i homes, quasi sempre joves, de tot el país, s'enfrontaren a aquelles circumstàncies desfavorables, mentre d'altres que podrien haver compartit el seu esforç, ja que deien compartir les idees, preferien apuntar-se a cavall guanyador tot fent cara de sacrifici al crit de «Volem tots els càrrecs i els volem ja!».

Consol Castillo estava entre aquells centenars que dedicaren anys de vida a bastir un sistema organitzat que només tenia a favor la seua voluntat. En ciutats grans i d'unes certes característiques socials, com Alacant o València, eren minories quasi invisibles. Per a ella, sense probablement esperar-ho, aquella situació s'acabà quan el 2011 volgué integrar-se a la candidatura municipal de la Coalició Compromís de València, malgrat les reticències dels fills que preferien no veure-la embolicada en un càrrec públic tan absorbent. Ella els tranquil·litzà: «No patiu, que no eixiré».

La vesprada de la jornada electoral jo estava amb ella i Pere Mayor en la casa on vivien. incidentalment. Altres vegades havíem compartit hores semblants i ja estàvem acostumats als disgustos. Un valencià, relacionat amb la Federació d'Organismes o Entitats de Ràdio i Televisió Autonòmics (FORTA) telefonà a Pere cap a les set a dir que els resultats eren favorables a Compromís. Anàrem al local on la coalició havia d'esperar el veredicte de les urnes i a poc a poc anà omplint-se. L'eufòria era visible i ben fàcil de comprendre, però algunes persones es resistien a ser optimistes fins que l'escrutini era pràcticament definitiu.

Consol Castillo encara recorda com, aquella nit, a mesura que se sabien els resultats, Joan Ribó que encapçalava la llista, creient també que hi hauria un fracàs, l'animà a fer unes primeres declaracions per la ràdio mentre ell es reservava. En definitiva, Compromís per València va obtenir 3 regidors amb 35.881 vots, el 9,03% dels vots emesos a la ciutat i ella era regidora de l'oposició, amb una Rita Barberà com a alcaldessa ja en l'etapa final i un govern municipal en què la supèrbia i el desdeny de mafiosos coneguts els permetia tractar al petit grup de Compromís amb la insolència que els caracteritzava fins que s'enfrontaren als tribunals.

Aquells quatre anys, per a Consol Castillo, foren una ocasió única de conèixer barri a barri la ciutat on havia nascut, de veure les debilitats de la dreta local i de contrastar idees i projectes amb realitats.

El 2015, l'electorat de València donà el triomf a la candidatura de Compromís, encapçalada també per Joan Ribó, que fou l'alcalde. Consol Castillo fou fins al 2019 tercera tinent d'alcalde i coordinadora general de l'Àrea de Desenvolupament Humà, a més de regidora delegada de Serveis Socials i d'Agricultura, Horta i Pobles de València. Tingué càrrecs decisoris a la Junta Municipal Pobles del Nord, el Consell Alimentari Municipal; la Junta Municipal de Pobles del Sud, la Comissió de Desenvolupament Humà, Educació, Joventut i Esports i Cultura, la Comissió d'Hisenda, Coordinació Jurídica, Inspecció General i Desenvolupament Sostenible, la Comissió de Medi Ambient i Canvi Climàtic Vocal, la Comissió de Desenvolupament Urbà, Habitatge i Mobilitat, la Comissió Permanent Especial de Suggeriments i Reclamacions, l'Observatori de Contractació, el Consell Agrari Municipal, la Comissaria de Francs i Marjals, el Consell Local de Comerç, la Junta Local de Protecció Civil i el Parc Natural de l'Albufera.  

Des de fora, com que jo ja tenia una certa edat —ara en tinc unes quantes, d'edats—, jo podia percebre que dins de la coalició, i fins i tot dins del partit a què Consol Castillo pertanyia, hi havia maniobres per fer-la treballar al màxim però sense que es veiés des de fora. No diré que l'anaven amortitzant —la seua manera de ser i el treball fet la feien generalment respectada—, però no volien que prengués allò que s'anomena habitualment protagonisme. Al seu voltant hi havia egos superlatius. I no sempre justificats, si em permeten dir-ho. No cal dir que alguns socis del PSOE tampoc no es mostraven sempre col·laboradors lleials. València en Comú (Podem) anava encara més pel seu compte.

Així les coses, a principis del 2019, mesos abans de les autonòmiques i municipals, Consol Castillo anuncià públicament que no es presentaria a les eleccions primàries internes per poder repetir en la candidatura i tornar a l'Ajuntament de València. El fet que Compromís no deixés de ser una coalició, amb quotes de representació de vegades inexplicables, per convertir-se en partit fou decisiu per a ella.   

Un any després, sense fer escarafalls, abandonà el Bloc Nacionalista per desacord ampli i profund amb la política que seguia l'organització.

Ara fa poc en parlàvem. Ella veu amb calma i dosis altíssimes d'objectivitat tot el que aquestes etapes successives representaren en la seua vida. Supose que veure com s'entremossegaven per tenir un sou públic persones —algunes no exactament joves— que no havien consolidat cap lloc de treball en la vida privada degué ser-li un espectacle alliçonador però poc exemplar.

Treballar i treballar

Jo mai no he viscut amb homes. Ben al contrari, a l'ambient familiar originari tot eren dones —àvies, ties i mare viudes, a més de les germanes. I totes molt treballadores. Malgrat això, he estat un tipus masclista dels més vulgars, per simple contagi ambiental i mala educació que de vegades tracte de remeiar. 

Consol Castillo m'ha fet pensar en això. Ella té un company de vida, Pere Mayor —amb una llarga trajectòria política a l'esquena, que ella ha compartit—, i dos fills que ja viuen fa temps fora de casa. Els fills eren en general plàcids quan jo els veia més, de menuts, i crec que ho seran sempre. Pere no ho és tant, crec, si especule sobre la convivència quotidiana. Ell fa front al que siga, fins i tot en la cuina, ja que hi té afició i bona mà per ocupar-se'n —la cuina tradicional d'Ontinyent tenia a casa dels seus pares, amb la presència enèrgica de la tia Maria, una continuïtat sense defallences—, però té un caràcter fort. En el tracte polític s'haurà comprovat. El caràcter de Consol també és fort i clar en l'expressió, però tal vegada d'una altra manera, més pausada. Ells i vostès em disculparan si parle d'aquestes qüestions, però tinc la impressió que un retrat de Consol Castillo —ni que siga tan imperfecte i sumari com aquest— no quedaria bastant definit si no es deia que ha estat capaç de ser parella de Pere Mayor una pila de temps. No totes haurien pogut, diria jo.

D'altra banda, Consol Castillo, en realitat, no ha fet sinó seguir l'exemple familiar i ha treballat tota la vida. En un procés d'assentament social ascendent, perquè ve d'una família amb pocs mitjans econòmics. Nascuda a València el 1959, en una porteria del Passeig de la Petxina en què sa mare s'ocupava. És filla d'un valencià, net d'immigrants manxecs, i d'una immigrada manxega, i a la casa familiar sempre es parlava en castellà. Cap als sis anys, la família, augmentada amb una germana, anà a viure a Benicalap, en un piset que els pares havien començat a comprar. Fou gràcies al fet que el pare havia marxat com a treballador a Suïssa el 1962, si bé aviat s'enyorà i decidí tornar amb la família. Era una finca nova, envoltada d'alqueries i camps d'horta.

Feu els estudis en un col·legi de monges, fins al sisè de Batxillerat, i el COU al curs nocturn de l'Institut Benlliure, perquè començà a treballar mitja jornada al menjador i la secretaria del Patronat Joan XXIII, a Burjassot. En aquest col·legi de l'Horta, des del 1976, continuà fins al 2006, si bé, ja llicenciada en l'especialitat d'Història Contemporània, a la facultat de Geografia i Història —havia començat Químiques, però hagué de renunciar per incompatibilitat d'horaris amb el treball—, el curs 1984-1985 li oferiren fer també de professora de valencià, ja que havia fet els cursos organitzats per l'Institut de Ciències de l'Educació, que dirigia a la Universitat de València el professor Sanchis Guarner. Foren molts cursos de dedicació, participant en l'organització del centre, fins que deixà la docència i passà a ser adjunta de direcció en una empresa privada.

I havia estat precisament al col·legi Joan XXIII on començà a interessar-se per la política, perquè allà treballaven també Enric Jorro Fort, germà de Carles Jorro, gran llibreter, Anna Sòria, Enric Climent i altres. Allí també, en aquelles companyies estimulants, es llançà a parlar valencià.

Era un principi que marcà la seua manera de pensar i actuar. Responsable, sensata, raonable i ferma. Fins ara mateix. Ja per sempre.