Amb Francesc Almela i Vives, erudit minuciós i bon poeta

Entre 1974 i 1981 o 1982, pràcticament totes les vesprades laborables vaig compartir despatx amb donya Beatriu Civera. Era una habitació fosca i insalubre al carrer de Moratín on hi havia dues taules enfrontades, una per a ella i una altra per a mi. Això ens permeté parlar i parlar de mil coses, actuals o no. Així vaig saber que ella havia nascut al carrer de les Monges, al costat del de la Carda, on jo vaig passar la infantesa i bona part de la joventut: pur barri del Mercat, a València. Ella havia treballat en un taller de modista i la meua àvia materna en tenia un, molt modest. En fi, ella era republicana i la meua família també... 

La llàstima és que no vaig anotar quasi res de tot el que em contà aquella excel·lent senyora, que tenia una memòria molt notable i era molt aguda en els comentaris. En qualsevol cas, recorde perfectament que gràcies al seu marit, antic membre de la Joventut Valencianista i de l'Agrupació Valencianista Republicana, sabia com Almela —ara escriptor de l'any de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua— havia començat a treballar a l'Ajuntament de València, on arribà a ocupar un càrrec important com a arxiver i bibliotecari. Fou cosa d'Ignasi Villalonga, que va descobrir en ell i en Adolf Pizcueta qualitats notables i els oferí ajudar-los a tenir un treball, bé a l'Ajuntament, on tenia influència a través de la Companyia de Tramvies propietat de la seua família, bé a la mateixa Companyia. Almela trià la primera opció i Pizcueta, la segona. 

Un valencianisme camuflat

Els primers anys del franquisme, era impossible fer valencianisme o catalanisme escrivint als periòdics. Per això Almela, Fuster i d'altres feien divulgació erudita i de vegades pintoresca sobre el país, mentre que a Barcelona Carles Soldevila, per exemple, feia barcelonisme, i Pla —caricaturitze—, empordanisme radical.  En els inicis de la meua disconforme i atrabiliària formació cultural, els articles d'Almela sobre curiositats locals a Levante, com els de Vicent Vidal Corella a Las Provincias, m'interessaven, com els de Beüt, Bono i Barber, Soler i Godes... I no diguem el suplement Valencia, del primer diari, més o menys coordinat per Almela. Jo guardava aquells papers que he perdut, com molts altres. 

Aquells articles d'Almela eren només una part brevíssima de la seua producció periodística, desenvolupada des de la joventut, quan el 1918 —havia nascut a Vinaròs el 1901 i vivia a València des de xiquet— amb disset anys ingressà a la redacció de La Correspondencia de Valencia, òrgan llavors de la Unió Valencianista Regional gràcies a les aportacions econòmiques de Francesc Cambó i altres. Estigué divuit anys al diari, però des de llavors col·laborà amb assiduïtat a tota mena de periòdics, sobretot de València, Barcelona i Madrid: ABC, Blanco y Negro, Diario de Barcelona, El Día Gráfico, Algo, D'ací i d'Allà, Mirador, La Nova Revista, La Semana Gráfica, Mundo Gráfico, Revista de Catalunya, La Voz, Jornada, Levante... I eventualment en molts més. Fou un dels tres directors de la revista Taula de Lletres Valencianes(1930) i dirigí també la col·lecció Nostra Novel·la (1930-1931) i, des del 1945, la revista Valencia Atracción. 

Molts d'aquells articles passaren després a llibres i fullets. Almela devia tenir una autèntica indústria amb els impressors —de Valencia Atracción, sobretot—, que li reservaven els ploms de les composicions amb linotípia dels seus articles i després els reconfiguraven i repaginaven per fer-ne fullets que ell passava a llibreries amigues que els revenien. A banda d'això, publicà en català a la Barcino els seus primers tres llibres —La catedral de València (1927), Sant Vicenç Ferrer (1927) i una edició de L'Spill de Jaume Roig (1928)— i, en la mateixa llengua o en castellà, en moltes altres editorials. El 1973, consultant la Bio-Bibliografía de Francisco Almela y Vives publicada el 1960 per Soler i Godes vaig poder copsar la importància del personatge. El 2008, Juan B. Codina Bas, en La “Glorieta” de Francisco Almela y Vives —accessible gratuïtament a Bivaldi, repositori digital de la Biblioteca Valenciana— proporcionà informacions abundants i molt valuoses sobre la vida d'Almela. 

Almela utilitzat

Com és lògic, sense saber qui ni què hi havia darrere, l'atac orquestrat contra Fuster a primers del 1963 arran de la publicació d'El País Valenciano —i de Nosaltres, els valencians— m'apassionà. Vaig poder veure com hi reaccionaven dos escolapis, professors meus al carrer de Carnissers. Davant una seixantena d'alumnes dels més grans, el padre Ferrandis, d'Algemesí, preguntà a Cámara, fill del director de Levante, si son pare li deixaria El País Valenciano, perquè no pensava comprar-lo. Per la seua banda, el padre Benjamín Aragón, d'El Bonillo, a la Manxa, ens preguntà, a Rodolf Sirera i a mi, sabent que estàvem aprenent valencià, si pensàvem que era la mateixa llengua que el català. Responguérem afirmativament. Ell ho dubtava —ací deien mosatros i allà, nosaltres— i el duguérem a consultar l'Alcover-Moll a la biblioteca privada de la comunitat, en una sala on els escolapis es reunien després dels menjars o a veure la televisió. Aragón comprovà la quantitat de variants que els diccionari reportava per al mateix possessiu i quedà convençut. 

El que jo no sabia llavors és que l'autor de l'anònim atac escrit contra Fuster era Almela, ni que ipso facto havia estat premiat amb el càrrec de cronista de la ciutat. No sé ara qui m'ho digué ni quan. En qualsevol cas, vaig continuar llegint els seus articles amb curiositat i de seguida algun poema seu, a l'Antologia de la poesia valenciana (1956), de Fuster. 

Anys després, arran de la publicació el 1987 d'una Obra poètica d'Almela preparada per Josep Ballester, vaig publicar a Hoja del Lunes, de València, dos articles. El primer començava manifestant la meua opinió: «Si em donaven a triar entre tots els poetes valencians de la primera meitat del segle xx, és quasi segur que la meua elecció es decantaria per Francesc Almela i Vives. Sempre he pensat, si més no, que és el més ric de recursos literaris i el més destre a l'hora d'administrar-los». Els poemaris d'Almela —Joujou (1933),  La llum tremolosa (1948) , La columna i les roses (1950)  i Les taronges amargues (1955)— mostren, ja des del principi, una maduresa literària, una tècnica i una sensibilitat que es mantenen vives per a qui els llegesca ara mateix.

Fent ara aquest article m’adone que, sense saber-ho, la meua impressió de simple lector manifestada a La Hoja del Lunes el 1989 coincidia, a molts anys de distància, amb la més autoritzada que arran de la publicació de L'espill a trossosexpressà Adolf Pizcueta, gran amic seu, a La Gaceta Literaria: 

«Almela es quizá́ de todos los poetas valencianos el que tiene un matiz más personal, el que se aleja completamente de los temas y de las emociones sabidas, en un esfuerzo de creación para el que se halla admirablemente preparado por su conocimiento y dominio del idioma. 

La lectura de L'espill a trossos deja un sabor especial. Almela no es un poeta lírico, ni es tampoco un poeta humorístico o irónico; pero en sus versos aparecen estos elementos en una graciosa armonía, compensándose mutuamente en un tono de realismo que está dentro de la tradición de la poesía antigua valenciana. El nombre de Jaume Roig, a quien Almela ha dado actualidad en las colecciones de “Els Nostres Clássics”, puede servir muy bien para relacionarle en este aspecto.»

Amb moltes més precisions situava Fuster la poesia d'Almela en prologar la segona edició de L'espill a trossos el 1982, sens dubte compartint la iniciativa de reeditar-lo amb Pizcueta. 

Era el mateix Pizcueta que molt després, en els records autobiogràfics que vaig titular de manera factícia Memòries fragmentàries (1901-1989) escrivia intencionadament que Almela, abans de la guerra,  «des de sempre mirava més Catalunya, els polítics i els literats catalans, la cultura catalana, que a cap altra direcció».

La República i la guerra 

No hi ha dubte que Almela degué rebre la República amb alegria i esperança. Era membre de l'Agrupació Valencianista Republicana i redactor del seu òrgan, Avant (1930-1931). La seua crònica «La proclamació de la República a València», apareguda a la Revista de Catalunya al maig de 1931 continua sent molt útil. 

I en aquell temps organitzà una oficina a l'Ajuntament de València per traduir els edictes i altres documents, d'acord amb Enric Duran i Tortajada, regidor per l'Agrupació Valencianista Republicana, com va estudiar Òscar Pérez Silvestre a l'article de Saó (2023) «El primer servei lingüístic municipal per a la difusió de les Normes (1933)». 

Del període bèl·lic convé retenir sobretot els versos satírics amb què col·laborà al llibret de falla Els enemics del poble a l'infern, publicat el 1937 per l'Aliança d'Intel·lectuals Antifeixistes, que duia textos també d'Emili Gómez Nadal i Carles Salvador, dibuixos de Regino Mas i fotografies de Josep Renau. Els signava Quiquet, el mateix diminutiu amb què l'anomenava amb simpatia en alguna carta Eduard Martínez Ferrando. 

En aquell període fou també membre de l'Institut d'Estudis Valencians (IEV) fundat el 1937 per Francesc Bosch Morata, personatge clau estudiat per Miquel Notari en dos volums publicats el 2023. Jo mateix, gràcies a Joaquim Juan Cabanilles, vaig editar en facsímil les actes de les sessions de l'IEV al catàleg de l'exposició Ciència i cultura en la guerra. L'Institut d'Estudis Valencians 1937-1938, comissariada amb Edelmir Galdón per a la Universitat de València al Palau de Cerveró, on aquest organisme tingué la seu i ara treballa l'Institut d'Història de la Medicina i de la Ciència López Piñero. Els documents originals eren donació de Domingo Flecher, director del Servei d'Investigacions Prehistòriques i membre de l'IEV.

Tot plegat propicià que Almela fora perseguit en la postguerra. Juan B. Codina Bas, en La “Glorieta” de Francisco Almela y Vives (2008), donà la informació necessària sobre la qüestió. Allí es reprodueixen les acusacions principals: 

«Primero. Que durante la dominación roja, o sea en marzo de 1937 publicó varios artículos de los que era autor, en el número extraordinario de Nova Cultura editado por la Alianza de Intelectuales.

Segundo. Que asimismo ha traducido varias obras antifascistas para la editorial de las Juventudes Libertarias.

Tercero. Que precisamente por lo que se indica en los dos cargos anteriores, y por la publicación de la obra Lenin de la que es también autor, se le sigue procedimiento sumarísimo de urgencia en el Juzgado Militar, núm. 15, estando en el día en prisión atenuada».

Per fortuna per a ell, els informes no mostraren que hagués estat afiliat a la maçoneria, com altres amics seus. 

Tinc la convicció moral que, com a tantes altres persones, aquesta persecució el marcà per sempre. La guerra féu un tall brutal en la seua vida. Tot i que, com apuntava Pizcueta en recordar l'amic, potser la imaginació de la víctima hi afegí després perills no tan reals però sempre possibles. A l'article «Almela i Vives: tallat per la guerra», publicat a Saó el 2004, ja vaig mantenir aquestes opinions. 

En qualsevol cas, els vencedors de 1939 no oblidaren els compromisos anteriors d'Almela, com no oblidarien els de Manuel Sanchis Guarner, quan se'l proposà per succeir-lo com a cronista de la ciutat i fou rebutjat per l'ajuntament franquista, en un episodi molt ben reconstruït per Santi Cortés en la seua biografia del filòleg valencià. 

Els que havien dut Almela a escriure l'article anònim contra Fuster del 1963 són identificables. Dos periodistes, José Ombuena i José Barberà Armelles, i un polític i historiador tan mediocre com ells: Diego Sevilla Andrés. En la meua part de la biografia Joan Fuster. D'un temps, d'un país (1922-1992 —l'altre autor era Salvador Ortells—, vaig recordar el 2022 que l'edició de Valencia y su reino (1965), la resposta d'Almela a El País Valenciano, implicava com a editor una altra víctima —no passada sinó immediatament futura, el 1966— el gerent de la Prensa del Movimiento a València, però valencianista i demòcrata cristià Francesc Soriano Bueso. Eren represàlies típicament feixistes que en el cas d'Almela aconseguiren en part limitar-lo brutalment. 

Ara, en la meua opinió, sense que Almela es convertís en un franquista sociològic com foren Xavier Casp i Miquel Adlert —així me'ls definí Joan Fuster, cap al 1973—personatges que, convé recordar-ho, el 1951 havien provocat una difícil situació entre Almela i Fuster, a qui no perdonaven que el tractés de la manera civilitzada i deferent que mereixia —Santiago Ferrandis m'ho ha fet veure fa poc. Fuster hagué de disculpar-se davant d'Almela. Curiosos inquisidors, Casp i Adlert, curiosos inquisidors alguns que ara voldrien cremar Almela al seu infern particular. 

El 1980 o 1981, amb María Fernanda Mancebo, vaig visitar la casa d'Almela als xalets dels Periodistes, la Cooperativa de Cases Barates promoguda al Passeig de València al Mar, ara Blasco Ibáñez, per l'Associació de la Premsa, pel fet que hi vivien llogats uns alumnes seus. Va ser una experiència emocionant, perquè en bona part es conservava com devia estar quan ell, des del 1934 amb la dona i els fills, l'habitava. Allí passarien les pors de la guerra, des d'allí passà Almela el calvari del 1939 i els anys següents. Ara no sé si allí morí el 1967 als seixanta-sis anys. Massa jove encara. Pense que, si ell hagués viscut més temps, el 1971, quan començàrem a preparar la Gran Enciclopedia de la Región Valenciana, Fuster m'hauria encarregat sens dubte d'aconseguir la col·laboració regular d'Almela. I hauria estat una excel·lent col·laboració.