Amb Vicent Miguel i Carceller, director de 'La Traca'

Gràcies a un treball ardu i necessari de José Vanaclocha sobre la Cartelera Turia, puc dir ara amb exactitud que al novembre del 1982, i sota el pseudònim Samuel Bosc, vaig encetar en aquest setmanari una secció titulada «Biblioteca i zoològic» amb un article sobre Vicent Miguel i Carceller. Jo recordava haver escrit sobre el personatge i on, però no la data. El llibre de Vanaclocha, per desgràcia d'edició particular i no venal, m'ha permès retrobar el text. 

Llavors no devia haver-se escrit molt sobre el personatge, a banda de la sentència que el condemnà a mort el 1940 i la paperassa subsegüent. Si de cas, Joan Fuster, en una altra cartellera, Qué y Dónde, havia escrit el 1981 un article titulat «Enyorança de La Traca». Deia Fuster, i citaré in extenso:

«Ja ho sé: La Traca sempre fou un residu petitburgès i regionalista, un cagalló del blasquisme. Però quant de bé que ens faria, avui, una Traca! Vull dir una Traca posada al dia. La necessitem. Necessitem un detergent satíric, deshipotecat, alegre i devastadorament localista, en forma de paper imprès i amb ninots, que aparega cada setmana. La idea és pura utopia, de moment. ¿No hi hauria una manera afable de resoldre el problema econòmic? La «crítica política», al País Valencià, continua sent predominantment franquista, beata i antinacional. És la que practiquen alguns diaris, les comissions falleres —sancta simplicitas!—, certs micròfons. Convindria ressuscitar la tradició «esquerrana», encara que només siga lleugerament esquerrana, de La Traca. Vivim ofegats per una dreta infame, capellanesca i castellanista. Vivim ofegats, també, per una «esquerra» parlamentària vacil·lant, poregosa i trista. O siga: que el material de xistes i de caricatures ens el serveixen donat. La pràctica del sarcasme, lúcidament dirigida, seria higiènica. Això no agradaria gens als «partits», naturalment. Els uns més que els altres, tots tenen la cua de palla. I, de més a més, cal aprofitar la pausa actual. D’ací a quatre dies es repetirà, i amb èxit, el 23 de febrer. ¿Qui no l’espera? La història de Carceller, animador de la vella Traca, mereix un comentari a part...» (Qué y Dónde, 161, 13/19 d’abril de 1981).

Per la meua banda, jo escrivia a la Turia, al número datat 22/28 de novembre de 1982:

«En l'edició valenciana de consum popular, la figura de Vicent Miguel Carceller (València 1890-1940) té un pes tan destacat que un s'estranya que no hi haja hagut, fins ara, ningú que es prenga la molèstia de fer una investigació i, com a resultat, una explicació intel·ligible del que aquest personatge va representar durant una vintena llarga d'anys. Fins i tot una enquesta entre persones de la seua època, consumidors de la literatura que ell projectava amb milers d'exemplars, algun col·laborador seu si en queda, algun familiar, resultaria útil.

Carceller, que devia ser fill d'una família mitjana dels voltants del Mercat Central, feu la seua entrada en l'edició encarregant-se d'un modest setmanari satíric La Traca Nova, on començà a escriure. Era el 1912. Llevà el qualificatiu i deixà la capçalera pelada, com havia estat abans: La Traca. El periòdic durà, amb l'obligada interrupció de la dictadura de Primo i potser algun problema més, fins el 1937 o el 1938. Era un paperet anticlerical i republicà, desvergonyit fins a un punt que ara ens pot semblar ridículament baix però que en l'època semblava altíssim. La paraula que definia aquest tipus d'erotisme era simpatiquíssima: sicalíptic. Amb tots aquests ingredients i uns mitjans tècnics i humans escassos, però amb una gran imaginació i dosis considerables de treball, hi hagué un moment, pel voltant del 1932, que La Traca venia 500.000 exemplars, que era el màxim que tècnicament podia traure la impremta que Carceller utilitzava.

Segons sembla, La Traca, i especialment algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors.

Alguns dibuixants del setmanari foren Artur Ballester, Pérez Muro, Francesc Galvan i, el més lligat a totes les empreses editorials de Carceller, Enric Pertegàs, un dibuixant d'una gran habilitat i d'una seguretat gràfica total. Amb el nom de Biblioteca de La Traca aparegueren diversos volumets il·lustrats amb títols com ara Tractat del pet, Cuentos pudents, Cuentos de llauraors, Sermó de Cuaresma, Sempre mústio, El ditet de Tomasin, La caiguda de lsabel, etc. Era un tipus d'humor bròfec, sovint escatològic, amb el picant d'il·lustracions on les dones eren opulentíssimes com matrones republicanes. Això agradava molt a un públic enormement ampli. I que ho llegia en català, o quasi tot en català fins els últims anys del periòdic —ja en castellà— amb totes les deficiències lingüístiques que es vulga i que Carceller coneixia molt bé.

Físicament, Carceller fou, de jove, molt prim. Duia un bigot molt treballat, amb les guies cap amunt, si fa no fa a la kàiser. EI 1934 afirmava pesar 108 quilos. En una fotografia amb la Companyia de Nostre Teatre —local seu, on ara hi ha el cine Serrano— se'l veu, ja sense bigot, somrient afable. Aquest canvi de volum i el tipus de literatura que publicava fan pensar en ell com un home pantagruèlic, infatigable per als negocis i per als petits plaers de la vida. Però, és clar, això és potser deduir massa de dues fotografies“.

Llegir ara aquell paper veu, vell de més de quaranta anys, em fa pensar diverses coses que ara diré, desordenades.

D'una banda, molt abans de tot això, per comentaris familiars, jo ja sabia que havia existit La Traca i, molt vagament, podia imaginar de què anava. En qualsevol cas, no sé ara quan, potser cap al 1972 o 1973, Fuster m'encarregà aclarir si el primer cognom de Carceller era aquest o Miquel, ja que apareixia citat ací i allà de manera vaga. Vaig aclarir, amb El Cuento del Dumenche a la mà, a la biblioteca particular de don Nicolau Primitiu Gómez Serrano, mort feia poc, que el nom exacte era Vicent Miguel Carceller. L'encàrrec de Fuster tenia importància perquè es tractava que algú fes l'article biogràfic corresponent a la Gran Enciclopèdia Catalana, on els textos tenien ordenació alfabètica. No sé ara si finalment la nota vaig escriure-la jo mateix, anys després, o vaig passar algun detall al mateix Fuster. Sí que crec recordar que aclarir els anys de naixement i mort també costà algun tràmit. 

A la Turia, jo havia escrit que «Segons sembla [...] algunes caricatures publicades durant la guerra d'Espanya, provocaren que l'editor fos empresonat en acabar el conflicte i, després d'una sèrie de maltractes, executat pels vencedors». Era una formulació d'una certa prudència. Al capdavall, el meu article era del 1982 i, com havia escrit Fuster l'any abans, no resultava difícil d'imaginar una repetició afortunada del 23F, amb altres Tejero, Milans del Bosch i la resta. 

En realitat, jo sabia més sobre l'empresonament i la mort de Carceller. L'endemà de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975, Josep Lluís Pitarch i jo vam fer un passeig a fons per València i, entre altres persones, visitàrem un llibrer de vell del carrer de la Nau que era del Partit Comunista i ens parlà de la qüestió. Per fer el meu article, m'explicà més detalls Joan Monleón, que com Carceller i jo era del barri del Mercat i supose que de família republicana. I en algun moment havia comprat un exemplar de La Traca i un fullet dels publicats com a complement del setmanari, a un altre llibrer de vell. Tenia parada al Rastro i aní al seu pis, diria que pel carrer de la Fonteta de Sant Lluís, on vaig comprar també un número de Cultura y Democracia, revista comunista de l'exili, amb un article d'Emili Gómez Nadal. D'altra banda, coneixia també l'Almanaque de Valencia, de 1934, publicat per El Pueblo, un exemplar del qual vaig comprar per a Fuster i que estava a la seua biblioteca. 

En definitiva, fer-se una idea completa de tot plegat, era difícil. Però calia dir el nom del personatge, assassinat per Franco i els seus. És el que vaig intentar. Després s'ha aprofundit molt en la figura de Carceller i en les seues empreses. També en la condemna i l'assassinat. Antonio Laguna i Martínez Gallego en feren una exposició a la Universitat de València, fa uns anys. I hi ha un documental cinematogràfic, que no conec dissortadament. 

Ara ja és més fàcil, també per les aportacions de Rafael Solaz —un tercer llibrer de vell en aquesta història— fer-se una idea del que era La Traca. La Biblioteca Valenciana ofereix, digitalitzats, números molt il·lustratius de la publicació. La Traca era republicana, anticlerical i procaç. Tot això anava contra els Principios del Movimiento i altres normes implícites o explícites que marcaven la repressió d'idees i conductes polítiques i morals en els territoris guanyats a la República per les tropes dretanes espanyoles entre el 1936 i el 1939.

La Traca era també homòfoba. Com és sabut, durant la guerra publicà caricatures humorístiques de Franco en situacions poc virils. També li havia passat a don Manuel Azaña els anys anteriors, en publicacions satíriques de dreta i, en algunes contràries, fins i tot a Hitler. Un periodista francès, després obertament col·laborador dels nazis que ocupaven el seu país, arribà a escriure abans del 1940 que el Führer havia estat de jove prostitut per a homes a Viena, enmig de la seua pobresa econòmica juvenil. Els hitlerians ocupants de París aquell any ho anotaren però no li ho van retraure. O no tingueren ocasió o necessitat de fer-ho. Ja se sap que, per la seua banda, els nazis perseguiren brutalment les persones homosexuals.  

Vist a la distància, un es pot dir, a banda de les implicacions amb la moral individual i col·lectiva sobre les conductes sexuals, ¿què tenen a veure amb la incriminació política? Franco era un repressor sanguinari, al marge del que fes al llit. Com Hitler. Azaña no. És per ací que caldria judicar-los, no per les seus opcions en altres àmbits. 

Deixe de banda per ara l'anticlericalisme de La Traca, que també degué pesar greument en la decisió d'assassinar Carceller. Igualment sobre això va escriure Fuster amb una visió molt encertada. En qualsevol cas, cal retenir que anticlericalisme i clericalisme són dues conductes que s'enfronten, sovint amb ferocitat, i s'alimenten entre si.