Amb Bernat i Baldoví, gràcies a Antoni Carrasquer

El meu oncle Ricardo, germà de la meua àvia materna, no em dugué mai a cap església, però quan jo era menut em dugué un dia a veure l'edifici on havia nascut Blasco Ibáñez i un altre a admirar l'estàtua del Rei En Jaume al Parterre i, de pas, el Dragó del Patriarca, al col·legi homònim enfront de la Universitat —l'única que existia. També em dugué algun matí, però això és una altra qüestió, al cabaret Mocambo Club, al Passatge de la Sang, on havia de fer alguna gestió personal —ell tenia bona relació amb els Barrachina, crec que propietaris del local, i amb algunes senyores que es passejaven per aquell soterrani lleugeres de roba, preparant les actuacions de la nit. Tot era cultura per al meu futur, és clar. L'onlce Ricardo havia estat empresari d'espectacles abans de la guerra —teatre, cabarets, boxa— i em parlà un dia de Bernat i Baldoví, un individu prodigiós que havia escrit una obreta escènica indecorosa i que, abans de visitar l'arquebisbe perquè no creiés els malintencionats que l'havien acusat d'escriure-la, en redactà en una nit una altra de títol semblant per demostrar que l'havien calumniat i era innocent d'escriure verdolagueries. 

El meu gran amic Carlos Pérez García, que sempre tingué curiositat per la gent extravagant,  admirava molt mon tio Ricardo perquè l'havia sentit en la paperia de son pare, Carlos Pérez Moreno, ja al carrer de Carnissers, contar anècdotes més o menys exactes d'aquell passat de glòria professional i econòmica que la guerra s'endugué, relacionat amb la Plaça de Bous i els combats de boxa, o amb les estrenes, representacions i altres espectacles en teatres i cabarets desapareguts, alguns de nom suggeridor com el Bataclán o l'Edén Concert, si em refie de la meua memòria erràtica. Jo, que el vaig conèixer més de prop, no admirava tant aquell familiar meu, que, quan isqué de Portaceli després de 1939, decidí que no treballar mai era per a ell una manera excel·lent i poc sacrificada de fer oposició a Franco. No tornà a treballar mai i, per damunt de les dificultats, que eren moltes, la família el mantingué sempre.

Jo havia cregut molts anys que l'anècdota sobre l'obreta escrita en una nit derivava d'algun article d'El Pueblo, lectura natural dels avantpassats immediats de ma mare, blasquistes fervorosos, inspirat en Constantí Llombart, però ara veig que Los fills de la morta-viva només parla de «Pasqualo y Visanteta, ó El tribunal de Fabara (parodia d'un atra pesa tan ben escrita com pujadeta de color)», ometent el títol nefand d'El virgo de Vicenteta, que era la peça pujadeta de color.

He preguntat a Antoni Carrasquer, el millor especialista en l'obra i la vida de Bernat, i coneix perfectament tot el que es refereix a aquella solució d'urgència de l'enginyós autor suecà. Immediatament recordà haver-la llegida en mil llocs, en què només canviava l'interlocutor, que segons uns o altres podria ser l'arquebisbe, el governador civil o qualsevol altra autoritat. En l'edició que el 2011 feu d'El virgo de Visanteta, comparant el manuscrit de 1832 i el text imprès de 1845, Carrasquer recollia una versió segons la qual foren les recriminacions del pare les que obligaren l'autor a mentir i a escriure en quatre grapats —amb nocturnitat i alevosia— una obra de títol semblant. 

Recorde tot això perquè el mateix Carrasquer acaba de publicar Picardies, insolències i desficis de Josep Bernat i Baldoví, llibre que se subtitula «Una col·lecció de poesia satírica curta de la musa més descarada de la Ribera del Xúquer». Es tracta d'una edició de bibliòfil, per dir-ho així, o per a aficionats, com diria l'autor i potser hauria dit Bernat, pensant que tindria pocs lectors. Està admirablement maquetada per Josep Aranda, home d'una expertesa tècnica per a les arts gràfiques quasi sempre mal aprofitada i d'una paciència de patriarca bíblic, que tantes vegades li vaig veure exercir davant de les giragonses tipogràfiques que Josep Palàcios l'obligava a executar, corregir, reprendre i tornar a executar, amb el caràcter amablement capritxós que el caracteritzava i definia. Del llibre, se n'han fet molt pocs exemplars, poquíssims. Tinc l'optimisme d'imaginar que caldrà reeditar-lo aviat. El proper 15 d'abril a les 11, Antoni Carrasquer en parlarà breument en una sessió d'especialistes sobre la Renaixença organitzada per Rafael Roca Ricart a la Sala César Simón de la Facultat de Filologia de València, a l'avinguda de Blasco Ibáñez 32. 

Antoni Carrasquer ja aparegué en aquesta galeria de persones que porte en la memòria amb una càrrega indeleble d'agraïment i simpatia —podria fer una altra sèrie amb el títol general Sense A o X, però no vull perdre el poc temps que em deu quedar d'escriure i de viure. En qualsevol cas, Carrasquer no hi figuraria mai, perquè és la persona més sincerament cortès que conec i el tinc situat en la meua nòmina privada de les més decents. 

Literatura satírica d'un autor 

El títol, com algun altre detall d'aquest llibre, és enganyós i irònic. Simple aparença deliberadament distanciadora d'Antoni Carrasquer, ja que el rigor aplicat en tota la resta és irreprotxable. Ja el voldrien per a ells alguns editors de textos antics o contemporanis que ocupen càtedres universitàries i gaudeixen d'un inexplicable prestigi acadèmic. La cura de Carrasquer en l'establiment del text més adequat és d'una alta exigència i, en aquest cas com en d’altres, es complementa amb les informacions sobre les il·lustracions reproduïdes, algunes de les quals apareixen ací —la coneguda caricatura de Bernat a La Donsayna, reinterpretada—, la procedència dels textos, la bibliografia i les fonts consultades.

En definitiva, el títol d'aquest llibre és tan enganyós com qualsevol evocació automàtica i vulgar de Bernat i Baldoví, només recordat de primera intenció com un autor fàcil de sainets i versets humorístics, carregats de sàtira i, de vegades, amb un rerefons eròtic. Bernat era molt més que això. En el pròleg d'aquesta edició, Carrasquer resumeix la seua trajectòria, que cite textualment: «Nascut a Sueca el 19 de març del 1809 al si d’una família benestant —son pare era advocat—, Josep Bernat i Baldoví cursà estudis a València, els de segon ensenyament a les Escoles Pies i els superiors a la Universitat Literària, per a doctorar-se en Lleis l’any 1831. La carrera de Josep com a advocat la podríem considerar d’anecdòtica pel poc de temps que la va exercir, uns tres anys mal comptats. La seua curta, però intensa vida girà al voltant de la política i l’escriptura; això sí, sempre que la salut li ho permetia, per la sordesa que se li va manifestar des de ben jove i anà agreujant-se en el temps —sense que trobara pal·liatius—, i més endavant per uns indefinits problemes ‒físics o, potser, mentals‒, que de tant en tant l’apartaven de l’activitat pública, per a, finalment, provocar-li una mena de letargia, amb el resultat de mort el 31 de desembre del 1864. Quan va faltar només tenia cinquanta-cinc anys.»

La informació biogràfica que resumeix Carrasquer en la introducció del recull diu: «La projecció pública de Bernat i Baldoví s’inicià en la segona meitat dels anys 1830, d’una banda, en ser nomenat jutge de Primera Instància del partit judicial de Catarroja (1835), amb atribucions d’alcalde major i, de l’altra, quan començà a col·laborar en la redacció del setmanari El Mole (1837), el director del qual era el seu amic José María Bonilla. Dues activitats, la política i l’escriptura, que en moltes ocasions s’entrecreuarien, però mai no abandonaria. Si parlem de l’àmbit polític, en l’ajuntament de Sueca tingué responsabilitats d’alcalde major en dues curtíssimes etapes (l’any 1843, durant vint-i-un dies; el 1854, solament trenta-huit) al capdavant d’una agrupació política d’ideologia poc concreta, popularment coneguda com “la del partit del Sord”; i fou elegit diputat a Corts pel districte de Sueca durant les legislatures 1844-1845 i 1845-1846. En la dècada següent es tornaria a presentar en alguna ocasió a les eleccions per al Congrés espanyol, sense obtindre resultats satisfactoris, malgrat l’interés i els recursos econòmics que va dedicar. 

Quant a l’escriptura, van ser diversos els gèneres literaris emprats per l’autor suecà, amb general acceptació. Articles periodístics, peces teatrals profanes i religioses, llibrets de falla i composicions poètiques són la part fonamental de la seua fecunda creativitat literària.» 

Bernat fou l’ànima de tres setmanaris humorístics: La Donsayna (Madrid, 1844-1845, en valencià), El Tabalet (València, 1847, en valencià) i El Sueco (València, 1847, en valencià i castellà), així com de la segona època d’aquesta darrera capçalera, ara apareguda a Madrid l’any 1851, de periodicitat quasi diària, contingut polític i textos en castellà. Però la presència del suecà en la premsa periòdica de l’època anà més enllà dels títols esmentats, ja que escrits en prosa i vers, cartes al director i, fins i tot, endevinalles, eixits de la seua ploma, en trobem en més de seixanta capçaleres, en unes ocasions com a col·laborador habitual, casos de l’esmentat El Mole, La Risa (Madrid, 1843-1844, on es va publicar en entregues setmanals el celebrat Famoso litigio, ó sea Espediente poético-prosáico, La Cotorra (Madrid, 1846) i El Rubí (València, 1859-1862), o en altres, escrivint de manera ocasional», com ara Diario Mercantil de Valencia, El Clamor Público i La Soberanía Nacional, de Madrid, o El Valenciano, de València. Joan Fuster i Josep Palàcios reeditaren fa uns quaranta anys en facsímil les revistes, dins la col·lecció Lletra Menuda, que fou la primera incursió del segon enyorat amic meu en peripècies tipogràfiques afortunades i creatives.

Després d'El virgo de Visanteta  Bernat donà a l'escena teatral Un ensayo fet en regla ó Qui no té la vespra no té la festa (1845), Pascualo y Visanteta, ó El tribunal de Favara (1846); una paròdia d’El Tenorio en valencià, L’agüelo Pollastre(1859); la comedieta El pretendiente labriego ó El Gafaut (1846); la sarsuela d’esperit nadalenc Los Pastores de Belén(1856), l’escenificació de tres miracles de sant Vicent Ferrer (1859, 1859 i 1860), en valencià i el quadre de costums Batiste Moscatell ó La mona de Pascua (1862). 

Amb Bernat i Baldoví, i això hauria de ser suficient per situar el personatge en el nivell d'importància que objectivament li correpon en la nostra història literària, s'ha de dir que amb ell s’inicià el teatre valencià contemporani.

Selecció de destarifos

De destarifos, com deien en ma casa, a València, o de deslligos, com solia dir don Pere Maria Orts i Bosch, recollint el mot de Benidorm. Ací faig una breu antologia de les composicions recollides amb treballs ardus i pacients per Antoni Carrasquer, seleccionant-ne de diverses orientacions per donar una millor idea de les habilitats versificadores i de la malícia —tan innocent al capdavall!!— del seu paisà de Sueca. 

  Haciéndose la ignorante

preguntó Doña Merced

de su casa á un tertuliante:

“‒¿De qué partido es usted?”.

Y el bueno de D. Pascual

le contestó sin demora:

“‒¿No lo sabe usted, señora?

yo siempre... del actual“.

    Morí unflá com una seba

    esta chica de Torrent,

    que li dien “Que-no-beba”,

y sempre estaba bebent.

    Asi está cubert de terra,

    com una rata en lo cau,

    u que fon mort en la guerra,

a pesar de dirli... Pau.

Pareix que no puga ser

que fora fill de notari,

¡un sant tan estraordinari

com fon sant Vicent Ferrer!

Allá en tiempo de los vándalos

era el clero muy solicito

en evitar los escándalos

que ocasionaba un trato ilícito.

Y hoy el adusto teólogo,

y hasta el prelado con báculo,

apenas ven un buen prólogo,

búscanle ya el Tabernáculo.

Del mercat un botiguer

solia omplirli en gran goch

de sucre y pimentó roch

tot el moño á sa muller.

Y ella, valentse del dret

de una chansa semechant,

li vuidaba en cuant en cuant

els chavos del calaixet.

Per volar una milocha

tingueren molt gran jarana

un sabater de Borriana,

y un sastre de Catarrocha.

Pero com era divendres

s’ aquietá pronte el cotarro

a la vista d’ un llobarro

y dos garbetes d’ alls tendres.

El mostrari podria continuar, però per llarg que fora no donaria prou idea de la importància del recull, mostra excel·lent d'una època en què gent com Bernat escrivia quasi només per la necessitat de divertir-se, de matar l'avorriment —més cruel per a les persones sordes— i, de tant, en tant per donar motiu d'alegria als amics. Com ho fa ara de vegades Antoni Carrasquer.