Amb Alfons Cervera, a favor de la bona gent

Exactament, no sé des de quan, però jo diria que Alfons Cervera i jo vam començar a ser amics poc després de la mort de Vicent Ventura, al desembre del 1997, i per desgràcia a causa d'aquella mort. En tot aquest temps, ens hem vist algunes vegades a Gestalgar, el seu poble, però sobretot a València i incidentalment en alguna altra població. La relació sempre ha estat molt cordial i quan hem hagut de prendre decisions sobre alguna qüestió en què la nostra opinió era necesària, la coincidència immediata ha estat molt freqüent i, si no, l'acord després d'un intercanvi ràpid d'arguments, s'ha produït amb rapidesa i sense entrebancs. 

No és fàcil, perquè tinc la impressió que ell deu ser un tipus del qui veuen de seguida per on cal anar i per on no, mentre que la meua tendència és embrancar-me en algun dubte, de vegades massa llarg. 

Dit tot això, considere necessari advertir que abans d'arribar a una relació tan cordial, Alfons Cervera ocupava un lloc distingit entre les persones a les quals jo tenia un grau bastant elevant de mania. No em queia bé. Preferia ignorar-lo. El que li llegia, em pareixia encertat i oportú, els temes que tractava en articles i la manera amb què els resolia no em creaven cap mena de desacord. Més bé al contrari, jo considerava que en un percentatge molt significatiu pensàvem el mateix sobre nombroses qüestions generals d'una clara importància, si no sobre la majoria d'elles, i que, en una paraula, estàvem al mateix costat de la taula. D'una taula de conversa i intercanvi d'idees, vull dir, i a costat utilitze el mot taula i no cap altre, on algunes i alguns haurien escrit trinxera o altra paraula de connotacions bèl·liques. 

I per quina raó, sense conèixer-lo, m'era antipàtic Alfons Cervera? Ho explicaré amb claredat, de manera molt breu i espere que plenament intel·ligible: el trobava massa perfecte. Em feia la sensació d'un progressista en la representació més canònica de la tipologia humana de la nostra societat recent. Anterior, però recent. Sempre es manifestava a favor de les bones causes i de la gent agredida, dels drets en perill i dels espais amenaçats. Sempre, sempre. I això és el que em feia dubtar. Hi deu haver alguna classe de trampa, pensava jo, potser és una escenificació. Cal dubtar-ne...

Quan el vaig tractar, de seguida vaig comprendre —i ara me'n disculpe— que les meues sospites eren estúpides i injustes, un simple prejudici sense cap fonament. Alfons Cervera creia tot el que escrivia o el que deia. Les seues autodefinicions i les seues preses de posició a favor o en contra d'alguna cosa eren sinceres i li havien costat més d'un disgust. Cervera és un tipus d'una peça amb qui es pot comptar 

De vegades, moltes vegades fins i tot, m'he preguntat l'origen del meu lamentable recel. Vaig arribar a una conclusió d'anar per casa, però que em va resultar útil per al meu règim particular. Jo dubtava de la sinceritat de Cervera perquè la seua forma de manifestar-se corresponia al que era més habitual en un tros de país que en un altre. Probablement és un tòpic, però no crec del tot fals que la gent de la Serrania, per exemple, tendeix a l'expressió més franca i literal que la de la plana més o menys albuferenca. Vull dir, que Cervera ha heretat i pràctica l'expressió sense circumloquis perquè va nàixer i es va criar en un lloc determinat. Bé, no sé ben bé si és etnologia recreativa, però aquesta és l'explicació que em vaig donar.  

Clar és que la sinceritat, la franquesa en l'expressió, no sempre són ben rebudes en segons quins ambients —o contextos, si vostes ho prefereixen. En qüestions polítiques, hi ha un cert risc per al periodista si les seues opinions i expressions no agraden als que manen. O als que donen per descomptat que manaran en un futur no merament utòpic. Cervera, com he sabut després, ha tingut problemes de vegades greus per no adoptar la hipocresia i l'afalac com a normes obligades de conducta diària. El Yes, bwana sistemàtic i reverencial, i si es diu en anglès millor, enforteix moltes carteres i consolida el progrés professional. No tant com pertànyer a la família de qui controla la bossa pública; ja és una mena de relació que igual et facilita l'accés directe i immediat a un pis de protecció oficial, o a uns quants. Amb piscina si és possible. 

En qualsevol cas, Alfons Cervera ha hagut de treballar sempre i ho ha fet amb entusiasme. Des que, quasi xiquet, començà a ajudar en el forn de pa que portava la seua família, es jubilà oficialment a la Universitat de València, ha exercit oficis i professions diversos. Així, treballà en la fastuosa Universitat Laboral de Xest —d’on va ser acomiadat el 1974 per oposar-se, amb un altre company, a una reducció de plantilla— i després sobretot feu de periodista, a la ràdio —Radio 3, Ràdio 9— i en premsa escrita —sobretot Cartelera Turia, Infolibre, elDiario.es i Levante-EMV, diari on cada setmana els darrers temps publica un article, combatiu com tots els seus, en destacat pel dia i pel lloc per a tenir el màxim número de lectors. Els seus textos són quasi sempre amb columnes d'opinió, si bé en alguna època va fer igualment crítica literària i musical.

De tots aquests treballs, ell i molta gent recorda de manera especial, per l'impacte que tingué, el Fòrum de Debats, dirigit i organitzat per ell a l'edifici històric de la Universitat de V alència, al carrer de la Nau. La programació era una completa i continuada càrrega crítica. La primera activitat, al novembre del 1996, fou un homenatge al setmanari Triunfo, ja desaparegut però viu en la memòria de milers de persones. Hi intervingueren l'editor, José Ángel Ezcurra, l'historiador Juan Carlos Mainer i els periodistes Eduardo Haro Tecglen i Manuel Vázquez Montalbán. Hi hagué després diversos cicles: amb la Plataforma per la Sanitat Pública, la Fundación de Investigaciones Marxistas, la Xarxa de Cristians de Base, el Moviment d'Objecció de Consciència quan encara existia el servei militar obligatori, o la Federació Veïnal de València. Cal esmentar també l'homenatge al novel·lista José Luis Sampedro, el cicle Memòria Democràtica, la commemoració del quarantè i el cinquantè aniversaris dels darrers assassinats oficials del franquisme, al setembre de 1975, a més de debats sobre l'Horta de Campanar, exposicions sobre el 23F i la Segona República espanyola. Iniciat gràcies a l'impuls del rector Pedro Ruíz, el Fòrum de Debats realizà centenars d'activitats, obertes a col·lectius socials molt diversos, que hi tenien un lloc propi d'intervenció pública, durant més de vint anys. De fet, creà un model seguit a continuació per altres universitats públiques. Avui es manté dins de la programació de l'Escola de Pensament Lluís Vives. En el record d'Alfons Cervera, motor i ànima d'aquella iniciativa, tenen un ressò particularment emotiu intervencions de l'escriptor Mario Benedetti i del cantant Daniel Viglietti, entre moltes altres.  

Una literatura molt eficaç

Per ventura —en minúscula aquesta vegada— mentre jo vivia en l'error, Cervera tenia la confiança plena de molta gent honesta i fiable, alguna molt coneguda, i el seguia l'interès de molts lectors. A banda la tasca com a articulista, havia publicat llibres de relats. Fins que ens vam fer amics, De vampiros y otros asuntos amorosos (1984), Fragmentos de abril (1985), La ciudad oscura (1987), Nunca conocí un corazón tan solitario (1987), El domador de leones (1989), Nos veremos en París, seguramente (1993), El color del crepúsculo (1995), Els paradisos artificials (1995), I si fa no fa poc abans de començar la cordial relació ininterrompuda, un llibre que el projectà cap a un públic molt i molt extens: Maquis (1997) formà part del programa d'Agregation per a càtedres d'Ensenyament Secundari a França —junt al Lazarillo de Tormes i Doña Bárbara, de Rómulo Gallegos.

Maquis i la participació amb simposis i congressos sobre l'antifanquisme i el franquisme, li han valgut una audiència molt notable amb el món de l'exili del 1939 i les seues derivacions fins ara mateix, sobretot a ciutats franceses com ara París, Brest, Tolosa de Llenguadoc, Bordeus o Grenoble. 

Després d'aquella narració tan recordada, en vingueren d'altres: La noche inmóvil (1999), La risa del idiota (2000), L'home mort (2001), El hombre muerto (2002), La sombra del cielo (2003), Aquel invierno (2005), La lentitud del espía (2007), Esas vidas (2009), Tantas lágrimas han corrido desde entonces (2012), Las voces fugitivas (2013), Todo lejos (2014), Otro mundo (2016), La noche en que los Beatles llegaron a Barcelona (2018), Claudio, mira (2020), El boxeador (2024), Singapur (2026). 

Algunes d'aquestes novel·les han estat traduïdes al francès, l'alemany i l'italià i són estudiades a diversos països europeus, als EUA i el Regne Unit, dins de programes sobre literatura espanyola contemporània. Pel que fa a l'alemany, el seu traductor fou l'escriptor austríac Erich Hackl, de qui ja vaig parlar en aquesta sèrie, i que té amb Alfons tantes coincidències de pensament i d'entusiasme civil. 

No he llegit tantes pàgines ni de bon tros, però els llibres de Cervera que he practicat m'han produït la mateixa sensació de complicitat que els seus articles, que llegesc sempre que me'n passa un per davant. La prosa de les narracions, el que conta, imagina o inventa té una gran força d'atracció i t'implica en la trama, potser perquè els arguments podrien formar part de la teua vida, dels teus records personals o de les teues observacions. 

Per Ventura, però sense Ventura 

Jo he estat a la casa familiar de Cervera, a Gestalgar, he dinat allí amb ell i el seu germà Claudio, que apareix en alguns escrits seus, he vist com viu, he passejat pel poble i ens hem acostat al Túria, abans i després de la Dana, he esperat, escoltant, mentre un o altre veí el parava pel carrer i enraonaven sense urgències de les coses quotidianes, com s'haurà fet a Gestalgar durant segles. 

Cervera i jo parlem i hem parlat de moltes coses, probablement menys importants que les que ocupen les seues converses amb la gent de Gestalgar. Ens hem entès sempre, ja ho he dit, i ens hem entès en català, llengua que els dos aprenguérem en segon terme, després del castellà originari; ell vivint a Llíria o a Vilamarxant, jo a València, escoltant i llegint el que podia.

Però tot això vingué propiciat pel record viu i urgent de Vicent Ventura —en majúscula ara, des que el rector Pedro Ruiz l'encarregà de coordinar el Premi Vicent Ventura que cada any se celebra des del 2000. Des del primer moment, la seua implicació en aquesta activitat anà més enllà del compliment d'una obligació professional. Amb això demostrà com valorava la figura i l'exemple del polític i periodista, potser sense haver-lo tractat tant com altres. 

Abans i després de jubilar-se a la Universitat de València, Alfons Cervera ha estat una de les persones que més esforços han dedicat a l'organització de sopars, conferències o actes de lliurament, de la mateixa manera que la seua opinió ha estat sempre valuosa a l'hora de decidir a qui s'havien d'atorgar els guardons, successivament dissenyats per Andreu Alfaro, Sebastià Miralles i Xavier Montsalvatje. Els han rebut, entre altres, Josep Lluís Bausset, Escola Valenciana, Ferran Sanchis Cardona, la Cívica d'Alacant, Josep Forcadell, Adolf Beltran, Carmen Agulló, Camacuc, Vicent Olmos, Frederic Jordán i la Societat Coral El Micalet, Manuel Safont, Trini Simó, Enric Tàrrega, el Col·legi Públic Censal de Castelló de la Plana, Saó, Paco Muñoz, Pere Miquel Campos, Rosa Solbes, Rosa Serrano, l'Aplec dels Ports, Tudi Torró, Al Tall, Nel·lo Pellisser, Josep Lluís Pitarch —creador del Premi Ventura amb Josep García Richart—, el Genovés, Mercè Viana, Josep Iborra, l'Arxiu per la Democràcia d'Alacant, Ferran Zurriaga... 

És una sèrie de personalitats i institucions que per fortuna continua allargant-se cap al futur. Alfons Cervera en forma part evident.