Les escriptores valencianes viatgen a la FIL de Guadalajara

No exagere si dic que visitar la FIL de Guadalajara –ciutat meca del tequila i de la literatura– hauria de ser un pelegrinatge indefugible al llarg de la vida d’una escriptora. I ho dic per dues raons: primera, perquè  d’ací estant prens consciència de la dimensió i el poder de la paraula escrita i parlada, i segona, perquè t’hi adones que els llibres, la lectura i la literatura no són “aficions” de minories, com sovint pensem o volen que pensem, sinó que convoquen i mouen masses, en el millor sentit de la paraula. Enguany, a més, hi havia una altra raó per visitar la FIL, la seua convidada d’honor: Barcelona i la literatura catalana en un sentit ampli.

Arribar a la FIL per primera vegada és una experiència que no s’oblida: les dimensions del palau d’exposicions, la música al carrer, la gent, de totes les edats i d’allò més heterogènia, fent cua, “formant”, com en diuen els mexicans, per a entrar-hi. Però sobretot, baixar els primers graons i veure la llibreria i l’auditori destinats a Barcelona i la seua literatura amb aquell Vindran les roses de Rodoreda que llueix a tot arreu de Guadalajara, també coneguda com la ciutat de les roses. Tot això són coses que passen una volta en la vida, sensacions que no s’obliden.

Diumenge passat vaig desembarcar en la FIL en companyia de l’escriptora Núria Cadenes. Només baixar del taxi, i no eren encara les deu del matí, la gent, molts d’ells joves, ja esperava en una renglera llarga per a poder entrar-hi: agafar lloc en algun dels nombrosos actes del dia i escoltar els autores convidats, aconseguir un exemplar signat o, simplement, caminar i mirar llibres entre centenars d’estands plens de literatura.

L’entrada, a preus populars, 30 pesos per a adults, 25 per a xiquets, i 20 per a estudiants (al voltant d’un euro i mig com a màxim), garanteix que moltíssimes persones puguen visitar la fira fins i tot diverses vegades al llarg dels nou dies que dura. I sí senyors, la gent paga per la literatura, i tant que paga! I la recaptació és gran, imagineu que vora un milió de persones visità la FIL l’any 2024. Potser la gratuïtat absoluta no sempre esdevé la millor opció perquè a voltes du a no valorar allò que se’ns ofereix, sobretot si es tracta de cultura.

Entrar, doncs, per primera vegada a la FIL és tota una experiència, no només perquè hi ha únicament una primera vegada en la vida per a cada cosa, sinó també per les dimensions del recinte, la grandesa de l’esdeveniment i la resposta entusiasta dels visitants, entre ells milers d’estudiants, et deixen clar que aquesta ciutat s’estima i respecta la literatura i els escriptors. Any rere any, la FIL és una fita i una festa esperada i cobejada.

Aquestes noies que trencaren el motlle

Dit tot això, serien les deu del matí quan Núria Cadenes i una servidora vam arrencar la nostra conversa literària al voltant d’Aquestes noies que van trencar el motlle. El llegat de les escriptores catalanes. L’auditori, que anà omplint-se a poc a poc a mesura que Núria Cadenes modulava els braços i la veu, acabà de gom a gom. Paraula en l’aire i confessions de lectora en mà, Cadenes —que viu la literatura i és literatura en estat pur— feu un recorregut per dues de les seues escriptores més estimades, Caterina Albert i els seus contes, que tan bé coneix Núria Cadenes i que l’han guiat com a narradora i Mercè Rodoreda, una escriptora sense la qual no podem entendre la literatura universal. Amb passió, com ella sol fer, Cadenes va llegir algun poema i paraules de Rodoreda davant d’un públic ben engrescat. En poc més de deu minuts, teníem l’auditori en la butxaca de la literatura.

Eren moltes les autores de les quals parlar, però per raons òbvies calia triar. I Rodoreda és la veu més internacional de la literatura catalana, llegida i estimada a tot el món i, en especial, a Mèxic. L’escriptora d’origen mexicà Sandra Cisneros, icona de la literatura xicana va escriure un pròleg sincer i divertit per a la traducció anglesa que feu David H. Rosenthal d’El carrer de les Camèlies.  En Camellia Street contava Cinseros que la primera vegada que va sentir el nom de Mercè Rodoreda va ser a Texas: “No coneix vostè Mercè Rodoreda?”, li va preguntar un guardacotxes. “García Márquez la considera una de les millors escriptores d’aquest segle”, li va dir. Ella li demanà que li anotés el nom en un paper i pensà que una coincidència tal, Garcia Márquez i un guardacotxes texà, no podien estar equivocats... Un any després va comprar i llegir la traducció al castellà de La plaça del diamant.

Era el 1983 quan Cisneros va visitar Barcelona per primera vegada, molt poc abans que Rodoreda morís i en aquells dies l’escriptora d’origen mexicà, però que va créixer a Chicago, ignorava que l’escriptora visqués encara. Seria anys després que aquell texà li parlaria de Rodoreda i després de llegir les paraules d’un crític francès, que la novel·lista i contista catalana acabaria per seduir-la: “U sent que aquesta petita dona treballadora de Barcelona ha parlat a favor de tota l’esperança, tota la llibertat i tota la valentia del món. I que ha creat un dels llibres de major rellevància universal que l’amor —esmentem finalment la paraula— podria haver escrit”.

Però parlant de dones trencadores, no pogué faltar en la conversa de diumenge a la FIL la veu d’Aurora Bertrana, música, escriptora, periodista, cronista i viatgera agosarada qui, el 1931 escrigué en el diari La Nau: “Tímidament i discretament, amb una gràcia encisera, molt llatina, aquestes noies es fan periodistes, donen conferències, formen societats, escriuen llibres”. O el periodisme modern, fascinant, i també trencador, d’Irene Polo, que ens deixà tan jove, ni el posat seductor i transgressor i la fermesa i gràcia a l’hora de nomenar les coses de Rosa Maria Arquimbau. Totes elles viuen avui en nosaltres, igual que Montserrat Roig, hereva d’una tradició i alhora gran trencadora ella mateixa, i a qui la nit inaugural de la FIL va retre un homenatge  força emotiu.

Totes elles foren dones fortes i veus poderoses que ens han acompanyat i ensenyat molt, com igualment ho foren Camelina Sánchez-Cutillas i Maria Beneyto. I per això enguany a la FIL –dirigida per Marisol Schulz, una de les dones més influents de Llationoamèrica, filla d’una valenciana que va sentir parlar valencià a casa d’ella i que va viure un temps a Barcelona– han arribat les evocacions naïfs però profundes d’aquella xiqueta que narrava la seua infantesa i el declivi d’un paradís en un poble mariner com Altea darrere d’aquella Matèria de Bretanya, però també la perplexitat i el dolor d’una València que es va veure coberta i arrasada pel fang l’any 1957, i que amb tant de nervi, vivesa i realisme va narrar i descriure Maria Beneyto en El riu ve crescut.

Sí, totes elles, cadascuna a la seua manera i des del seu lloc, van trencar el motlle, i en gran mesura, si avui escriptores com ara Núria Cadenes, Empar Moliner, Raquel Ricart, Blanca Llum Vidal, Irene Solà, Núria Bendicho, i tantes altres, són on son i són qui són, és perquè poden mirar enrere i sentir-se acompanyades. Perquè totes aquelles noies trencadores els han donat i donen encara forma i sentit, afany de viure i d’escriure, una dolça companyia i uns referents sense els quals avui no seríem qui som, no seríem aquí, tampoc a la FIL.