La igualtat que crema: Falles davant el seu límit

Hi ha debats que no esclaten de sobte, sinó que s’acumulen com la cendra que el vent arrossega després d’una mascletà. Són converses que el món faller ha anat ajornant durant dècades, com si la festa, per ser festa, estiguera exempta de revisar-se, de mirar-se al mirall i de preguntar-se si el reflex que projecta és coherent amb el segle en què vivim. La qüestió de la igualtat en els càrrecs representatius de les Falles és un d’eixos debats que sempre tornen, que sempre punxen, que sempre desperten passions i recels. I, tanmateix, continua sense resoldre’s. El rebuig recent del Congrés Faller Valencià a la possibilitat que existisca la figura del Faller Major és només l’últim capítol d’una història que parla molt més de nosaltres que de la festa en si mateixa.

La decisió ha sigut contundent, però no sorprenent. El món faller, en la seua majoria, ha optat per mantindre el model tradicional: una representació femenina com a símbol màxim de la festa, una estructura que es considera intocable, un ritual que es defensa com a part essencial de la identitat col·lectiva. Però la pregunta que plana sobre l’ambient és inevitable: fins a quin punt una tradició pot justificar la perpetuació d’un model que exclou, per definició, una part de la ciutadania? I, encara més important, fins a quin punt una festa que rep diners públics i que està presidida per un càrrec institucional pot permetre’s ignorar els principis d’igualtat que la societat democràtica ha assumit com a fonamentals?

La resposta no és senzilla, però tampoc és tan complexa com alguns voldrien fer creure. Les Falles són, alhora, una festa popular, un conjunt d’associacions privades i una estructura institucional amb presència pública. Aquesta naturalesa híbrida és la que complica el debat, perquè permet que cada sector trie l’argument que més li convé segons el moment. Quan interessa defensar l’autonomia interna, es recorda que les comissions són entitats privades. Quan interessa reivindicar la importància social i cultural de la festa, es posa en valor el seu reconeixement com a patrimoni immaterial de la humanitat. Quan interessa justificar la intervenció municipal, es recorda que la Junta Central Fallera està presidida per un regidor. I quan interessa evitar responsabilitats públiques, es diu que la representació és simbòlica i no política. Aquesta ambivalència és còmoda, però no és honesta.

La igualtat no és un caprici modern ni una ocurrència ideològica. És un principi constitucional. És un compromís col·lectiu. És una exigència democràtica. I és, sobretot, una garantia que totes les persones, siguen com siguen, tinguen les mateixes oportunitats de participar en la vida social, cultural i institucional del seu entorn. Quan una festa que rep milions d’euros en subvencions públiques manté un càrrec representatiu exclusiu per a un sol gènere, el debat ja no és només intern. És públic. És polític. És social. I és legítim.

Algunes veus defensen que la Fallera Major és una figura simbòlica, que no exerceix poder real, que no pren decisions, que no gestiona recursos. Però això no invalida la qüestió de fons. La representació importa. El simbolisme importa. La imatge que una ciutat projecta importa. I quan la màxima representació festiva d’una ciutat és, per definició, una dona, i quan la màxima representació infantil és, per definició, una xiqueta, el missatge que es transmet és clar: hi ha rols assignats, hi ha espais reservats, hi ha funcions que es consideren pròpies d’un gènere concret. I això, en ple segle XXI, és difícil de justificar.

També hi ha qui argumenta que la figura del Faller Major no respon a una demanda real del col·lectiu. Però la igualtat no funciona així. No cal que hi haja una cua de persones esperant ocupar un càrrec per a reconéixer que el càrrec ha de ser accessible. No cal que hi haja un moviment massiu reclamant un dret perquè el dret siga legítim. La igualtat no és una qüestió de majoria, sinó de justícia. I si una sola persona volguera ser Faller Major i no pot ser-ho per raó de gènere, ja tindríem un problema.

El debat, però, no és només jurídic. És cultural. És emocional. És identitari. Les Falles són una festa profundament arrelada, amb rituals que es transmeten de generació en generació, amb un imaginari col·lectiu que forma part de la memòria sentimental de milers de persones. I és comprensible que qualsevol canvi es visca amb recel, amb por, amb la sensació que es pot perdre alguna cosa essencial. Però la tradició no és un museu. No és una peça de vidre que cal protegir de qualsevol moviment. La tradició és viva, evoluciona, s’adapta, es transforma. I si no ho fa, es fossilitza.

La història de les Falles està plena de transformacions que en el seu moment també van generar resistències. Les dones no sempre van tindre el protagonisme que tenen ara. Les comissions no sempre van ser com són ara. La festa no sempre va tindre la dimensió que té ara. I, tanmateix, cada canvi ha acabat enriquint-la, fent-la més plural, més diversa, més representativa. Per què aquest canvi ha de ser diferent?

Hi ha qui tem que obrir la porta al Faller Major implique replantejar tota l’estructura representativa: les corts d’honor, la Fallera Major Infantil, els protocols, els actes oficials. Però això no és un argument, és una excusa. Les estructures es poden adaptar. Els rituals es poden repensar. Les tradicions es poden ampliar. No es tracta de destruir res, sinó d’obrir possibilitats. No es tracta de substituir la Fallera Major, sinó de permetre que la representació siga més inclusiva. No es tracta de trencar la festa, sinó de fer-la més coherent amb els valors que la societat defensa.

També hi ha qui diu que la figura del Faller Major seria artificial, que no tindria sentit, que no encaixaria en l’imaginari faller. Però l’imaginari no és immutable. L’imaginari es construeix. I si la festa és capaç de reinventar-se cada any en forma de monuments efímers que parlen del món contemporani, també hauria de ser capaç de revisar els seus propis símbols. No hi ha res més faller que cremar allò que ja no serveix i construir alguna cosa nova sobre les cendres. La igualtat no és una amenaça per a la festa. És una oportunitat.

La qüestió de les subvencions públiques és un altre punt delicat. Quan una festa rep diners públics, ha de complir uns mínims de coherència amb els valors públics. I la igualtat és un d’eixos valors. L’Ajuntament podria condicionar les subvencions a criteris d’inclusió, com fan altres institucions en altres àmbits. Però no ho fa. I no ho fa perquè sap que seria un terratrémol polític. El món faller és poderós, és influent, és transversal. Cap govern municipal vol enfrontar-se a ell. Però la política no hauria de ser només gestió de consensos. També hauria de ser defensa de principis.

La presència del regidor de festes com a president de la Junta Central Fallera és un exemple clar de la contradicció actual. Si la màxima autoritat de la festa és un càrrec públic, la festa no pot actuar com si fora un espai completament privat. Si la festa és patrimoni de la ciutat, la ciutat té dret a exigir que siga coherent amb els seus valors. Si la festa és un símbol col·lectiu, ha de representar tota la ciutadania, no només una part.

Això no vol dir que calga imposar res. La imposició mai és la millor via. Però sí que cal obrir el debat amb honestedat, sense pors, sense tabús, sense la sensació que qüestionar una tradició és atacar-la. La crítica no és enemiga de la festa. És una forma de cuidar-la. És una manera de garantir que continue sent rellevant, que continue connectant amb les noves generacions, que continue sent un espai de convivència i no d’exclusió.

La igualtat no és incompatible amb la tradició. De fet, pot ser la seua millor aliada. Una festa que s’atrevix a revisar-se és una festa que demostra maduresa. Una festa que escolta les veus que reclamen més inclusió és una festa que es projecta cap al futur. Una festa que no té por de canviar és una festa que continuarà viva.

El rebuig del Congrés Faller Valencià no és el final del debat. És, probablement, el principi d’una nova etapa. Les societats canvien, les sensibilitats evolucionen, les demandes socials es transformen. I la festa, tard o d’hora, haurà d’escoltar. No perquè ho diga ningú des de fora, sinó perquè ho dirà la pròpia realitat. Les Falles són massa grans, massa importants, massa estimades per quedar-se ancorades en un model que exclou. La festa mereix més. La ciutat mereix més. La ciutadania mereix més.

Potser el canvi no arribarà demà. Potser no arribarà l’any que ve. Però arribarà. Perquè la igualtat no és una moda. És un camí. I les Falles, que sempre han sabut caminar entre tradició i modernitat, també sabran recórrer-lo. Només cal voluntat, valentia i la convicció que una festa més inclusiva és una festa més forta.

La pregunta que hauríem de fer-nos no és si la figura del Faller Major trenca la tradició. La pregunta és si la tradició pot continuar sent significativa si exclou. I la resposta, si escoltem amb sinceritat, és evident. La festa que vol representar un poble ha de representar-lo tot. Sense excepcions. Sense pors. Sense excuses.

La igualtat no resta. Suma. I les Falles, que són una explosió de creativitat, de comunitat i de vida, tenen l’oportunitat de demostrar-ho. Només cal que s’atrevisquen a fer el pas. I quan el facen, descobrirem que la festa no perd res. Al contrari: guanya. Guanya pluralitat, guanya coherència, guanya futur.

I potser, algun dia, mirarem enrere i ens preguntarem com va poder ser que una festa tan gran tardara tant a obrir-se. Però també celebrarem que, finalment, ho va fer. Perquè les Falles, com la vida, sempre acaben trobant el seu camí. I el camí de la igualtat és inevitable.