Prostitució: no és treball, és desigualtat

El posicionament del feminisme abolicionista front la defensa de la prostitució com un treball no és cap novetat. M'he vist moguda a escriure sobre aquest tema en estar prop del 8M, on es commemora el dia de les dones.

Fa poc vaig llegir un article sobre Georgina Orellano, activista pels drets de les treballadores sexuals. Sempre m'ha grinyolat esta combinació de paraules: “treballadora sexual” en la meua ment és pura contradicció. En este article parla d'escoltar les treballadores sexuals i planteja que la prostitució és un treball triat per la majoria de dones prostituïdes. Al mateix temps manté un qüestionament del feminisme abolicionista, i afirma que aquest se sustenta en cànons morals.

Defensar que les dones prostituïdes són treballadores reforça la idea d'un poder masculí capitalista. Parle de dones que, davant l'exclusió econòmica, el racisme o la violència, acaben veient en la prostitució l'única via per a sobreviure. Perquè no es tracta de qüestions morals ni de vergonya sexual, el debat radica a defensar drets humans enfront de l'explotació de les dones i l'esclavitud. Darrere d'una dona prostituïda hi ha homes que es lucren, hi ha negoci i pobresa.

En realitat el que planteja el feminisme és una qüestió purament política. Exigix denunciar i penalitzar un negoci basat en la relació entre homes que paguen i dones que són comprades.

Com diu Amelia Tiganus en un article recent, no hi ha gens de radical a dir treball a la prostitució, això la fa més presentable, l'ordena, institucionalitzant la seua desigualtat. El realment incòmode d'una banda, és l'assenyalar als qui sostenen este sistema, és a dir, els puters i proxenetes, i d'altra banda afirmar que la prostitució és violència. Allò radical és afirmar que el destí de cap dona, vinga d’on vinga puga ser l'explotació dels seus cossos com a forma de subsistència.

Paradoxalment, la setmana passada es va publicar una enquesta del CIS que llança dades sobre el que pensa la població espanyola sobre la prostitució. És bo veure que una àmplia majoria pensa que la prostitució és una forma de violència contra les dones. També opinen que la pornografia fomenta esta violència, així com el deure de castigar als qui es lucren d'esta mena d'explotació.

Alhora, més de la meitat de les persones enquestades li semblaria malament que un home de la seua família pague per mantindre relacions sexuals. Però és curiós com els valors baixen quan es parla de sancionar als qui paguen per prostitució.

Cada vegada tinc més clar que este debat no hauria de dividir a les dones feministes, sinó interpel·lar-nos com a moviment. És igual el gènere, és igual si s'és dona cis o dona trans: en este tema hauríem de ser capaços de trobar un consens. La prostitució no és una qüestió identitària, sinó estructural. És una eina del capitalisme dels cossos que mercantilitza les dones i converteix la desigualtat en negoci.

Mentre ens distraiem en disputes internes, el sistema prostitucional continua intacte. El feminisme contemporani necessita revisar-se i reconstruir una lluita comuna. Dividides som més vulnerables. I al final, més que de voluntarietat, açò va d'oportunitats reals. Difícilment pot dir-se elecció a allò que sorgix de la necessitat en contextos de desigualtat.

No estem davant d’una qüestió d'opinions, sinó de poder. Mentre es continue normalitzant que els homes compren cossos de dones, cap discurs que el defense podrà dir-se feminista i se situarà més prop d'una propaganda masclista coberta de drets.