Miquel Alberola: “Raimon no està de moda, però és tan actual com fa seixanta anys”

Sobre Raimon s’ha dit i escrit molt. De fet, ja n’hi havia biografies i retrats. El primer, el de Joan Fuster, quan el cantant a penes tenia 23 anys, al qual difícilment se li podia dir biografia, fou més aviat el retrat d’un jove cantant que causava sorpresa i admiració. Molts anys després, el 2004, es publicà L'art de la memòria, de David Escamilla i Raimon. La construcció d'un cant, d'Antoni Batista, el 2005. Algú podria pensar, però seria un mal pensat, que ja s’havia dit i escrit tot sobre Raimon, però no és el cas.

A diferència del treball de Batista, “més acadèmica i sociològic,  escrit per un especialista en el vessant musical” —comenta Alberola—  i el d’Escamilla, “un recorregut per les seues cançons”, Aquest jo que jo soc (Ara llibres) “abraça la figura i l’obra de Raimon d’una manera integral i total. Cap dels treballs publicats fins ara havia abordat Raimon fins al final de la seua carrer musical, ni l’havia explicat en la seua dimensió global”. L’autor insisteix en què ha volgut posar èmfasi en els seus orígens i en la seua projecció internacional, “bastant desconeguda, d’altra banda”. Ens ho comenta mentre prenem cafè i conversem al costat del claustre de la Universitat de la Nau, on començà tot per a Raimon va més de 60 anys, quan recità en públic uns versos d’Ausiàs March, i on avui, en companyia del l’escriptor i periodista Paco Cerdà, presentarà el llibre.

Conec Miquel Alberola des de fa trenta-cinc-anys, d’ell vaig aprendre alguns aspectes importants de  l’ofici del periodita. L’admire i el respecte, però sempre em desconcerta la seua manera de dir-les “ben grosses” sense moure ni una pestanya. El seu sentit de l’humor és admirable i la seua prosa, encara més. Abans d’engrescar-me amb Aquest jo que jo soc sospitava que seria un goig de lectura, ara ho puc confirmar.

Més enllà d’un cantautor amb una guitarra

“Sovint la gent té la imatge d’un Raimon amb una guitarra i prou, coneixen les seues cançons primeres, però poc més —explica Alberola— però Raimon és molt més, fou el primer cantant en cantar en català a l’Olympia de París , actuà diverses vegades a Amèrica, a la del Nord i a la del Sud, també molt a Europa, al Japó. Raimon va posar la poesia de Salvador Espriu i dels clàssics del Segle d’Or catalans en boca de molts. Com, si no, tindríem avui un edifici al port de València que es diu ”Veles e vents“!? Raimon està en nosaltres, és la nostra memòria”.

Aquesta dimensió complexa de Raimon, tan gran i insòlita alhora, en una època plena de repressió i censura en què un cantant valencià triomfava a Madrid cantant en català, i fins i tot a les comissaries li demanaven autògrafs els policies, és el que ha retratat Alberola. I ho ha fet contextualitzant les anades i vingudes de Raimon, els seus dubtes i encerts, les seues crisis, els viatges, les pauses, tot, emmarcat en cada moment històric i polític, perquè no es pot entendre Raimon fora de context: “Per entendre Raimon —explica l’autor de la biografia— cal anar-se’n als orígens, a una ciutat profundament marcada pel bombardeig de 1939 i pel llarg silenci imposat pels vencedors, i prèviament arrasada pel foc i humiliada en el segle XVIII. La por, les necessitats de la família, els jocs de carrer, la llengua amb què aprengué a estimar i jugar i una memòria col·lectiva estan molt presents en els primers anys de Raimon”. Potser és per tot això que “Raimon ens commou a tots perquè forma part de les nostre vides —comenta Alberola— i en aquest sentit he tractat de fer un llibre molt valencià, vull dir, explicant les coses des d’una òptica valenciana i parlant de classes dirigents valencianes de totes les èpoques”.

“Tampoc no era fàcil —matisa l’autor del llibre— perquè Raimon no és un personatge, com podia ho era Josep Pla, i calia acostar-se a ell des d’una altra òptica. Per això no he tractat d’abordar-lo com un mite o figura icònica, tot i que ho és, sinó com un homenatge a la seua autenticitat, persistència i a una fidelitat doble, a la seua persona, a allò en què ha cregut sempre, i a la col·lectivitat a la que pertany”. “A més —afegeix— Raimon ha estat sempre un home amb una autoexigència molt gran, sembla que mai prou satisfet amb el que feia, ple de dubtes, i això també ho ha reflectit molt bé en els seus dietaris”.

Alberola en esta pur: rigor i humor

Potser alguns lectors —si han llegit els llibres esmentats adés i els dietaris de Raimon, tal com era el meu cas— dubten sobre allò que els pot contar de nou i aportar Aquest jo que jo soc. També jo m’ho plantejava, però ho feia amb un matís: “Sí, molt del trobaré al llibre ho conec, però ara vull que m’ho conte Miquel Alberola amb la seua prosa, la seua mirada, i el seu sentit de l’humor”.

I així ha esta, i Aquest jo que jo soc m’ha atrapat des del primer moment amb el seu viatge periodístic i literari on, cada capítol, cada aventura i desventura, prenen sentit i encert i ajuden a entendre —entre altres coses i amb matisos— d’on ve Raimon, com arribà on arribà i en quina mesura tot aquell “miracle” i treball posà els sediments per l’esclat musical en català que hem viscut els valencians des de fa més de dues dècades i que ara reviscola amb força de nou.

En Aquest jo que jo soc hi ha molt d’Alberola: el seu esperit, el rigor periodístic, la ironia, el compromís pel país i la llengua, la prosa fluïda, clara i atractiva, i un gran bagatge periodístic i cultural. Però li ho vull escoltar dir a ell: Què hi ha d’Alberola en aquest llibre, li pregunte? “Doncs tot, clar. L’he fet jo i m’hi he implicat molt”, respon ras i curt.

Com ell mateix explica, era un llibre que demanava molt de context, i per això calia un treball exhaustiu de documentació: “he estat més de dos anys treballant 7 i 8 hores cada dia, i això que estic jubilat [esbossa un somriure], he passat moltes hores llegint sobre Raimon, escoltant-me la seua obra, parlant amb ell, recopilant entrevistes, consultant arxius i treballant també sobre una cronologia prèvia que havia anat preparant Annalisa al llarg dels anys, però en la qual faltaven alguns aspectes que he anat completant”.

“Amb tot —aclareix el periodista Alberola— no és un llibre acadèmic, és una barreja de periodisme narratiu i assaig”. Li pregunte d’on i de qui va sorgir la idea, “de tots dos, apunta, Raimon creia que era un bon moment per publicar-la i jo el coneixia des de feia molts anys i m’hi vaig engrescar”. Li done l’enhorabona perquè em consta que Raimon és un home molt exigent: “Ho és, i tant! Però per sort tots dos estem contents amb el resultat”.

A propòsit de Raimon, admirats i commoguts

Per escriure una biografia cultural i literària, feta amb la complicitat del biografiat, calen ingredients i circumstàncies ben diverses, però, sobretot, “una situació i una història”, com diria Vivian Gorncik, i saber trobar el to, el ritme, l’angle, i lligar-ho tot en un relat, en una narrativa al voltant d’una aventura vital, molt més enllà i molt més ambiciosa que una cronologia. Tot això ho ha aconseguit Miquel Alberola.

Capaç de saber on posar la mirada i amb quina intensitat, el periodista de Quatretonada, poble ben proper a Xàtiva, ha creat un retrat seductor i definitiu del que ha estat el cantant valencià més universal i complex de la història i un dels cantants en català amb major trajectòria i reconeixement musical, tant a casa nostra com internacionalment.

Amb detall, sensibilitat, respecte, amistat i rigor, el llibre capta i transmet el batec vital de Raimon, la seua coherència, l’amor per aquelles amics que el feren a ell i amb qui tantes hores compartí, el dolor per la seua pèrdua, el pas del temps, i l’exigència i la fidelitat a una manera de dir i de viure.

Com diu Alberola: “Raimon no està de moda, però és actual. L’escoltem avui igual que fa seixanta o cinquanta anys, admirats i commoguts”.