El cas Iglesias com a símptoma

Les denúncies contra Julio Iglesias per agressions i abusos sexuals per dos exempleades de la llar ha sacsejat un tabú que massa sovint queda silenciat. Els testimonis han acusat l’artista de tocaments no consentits i conductes físiques i psicològiques de control i d’humiliació mentre treballaven per a ell. El cas il·lumina la fosca realitat de l’assetjament sexual i la violència de gènere en relacions laborals dins d’«espais privats» com és la llar.

Aquestes denúncies no són aïllades, massa vegades les agressions sexuals a treballadores de la llar no arriben a ser denunciades per por a perdre l’ocupació i per la precarietat laboral del sector. El buit existent entre l’existència de normativa —com la normativa contra l’assetjament sexual en l’àmbit laboral i la Llei Orgànica de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere— i la seua implementació efectiva en el treball domèstic és un mirall incòmode que reflecteix una realitat estructural: una vulnerabilitat extrema davant l’assetjament sexual i la violència masclista, i la insuficiència —quan no la renúncia— de les institucions a protegir-les de manera efectiva.

La investigació periodística d’eldiario.es i la denúncia formal presentada davant la Fiscalia de l’Audiència Nacional expliquen que aquestes dones treballaven en un espai privat, sense testimonis, sense protocols, sense inspeccions i, sovint, sense una xarxa de suport que els permetera superar la por a denunciar. Justament allà on la legislació contra la violència de gènere i l’assetjament laboral hauria de ser més garantista, el sistema falla. I falla perquè el treball domèstic és un angle mort de les polítiques públiques, un territori on el poder es protegeix i el silenci esdevé supervivència.

La legislació espanyola contra la violència de gènere i l’assetjament sexual laboral —incloent-hi la Llei Integral contra la Violència de Gènere i la normativa de prevenció d’assetjament als llocs de treball— estableix obligacions clares per a qualsevol ocupador: impedir, prevenir i sancionar conductes d’assetjament, i garantir entorns laborals segurs i dignes. Quan el lloc de treball és una casa particular aquestes garanties s’esfondren com un castell de cartes.

Les treballadores de la llar es troben en una situació evident de vulnerabilitat: no només perquè poden ser migrants, dones en situació precària o amb poca xarxa de suport, sinó perquè l’àmbit domèstic queda fora d’una inspecció laboral efectiva i d’un control real de les condicions reals de treball. És en aquest buit on es filtra l’abús i es justifica amb frases com «així és com sempre s’ha fet». Això ho sabem, i això ho paguen elles —amb la seua dignitat, la seua salut mental i, massa sovint, amb el seu silenci.

Per a moltes empleades de la llar, parlar comporta arriscar l’ocupació, l’estabilitat econòmica o simplement ser cregudes. El fet que dos testimonis tinguen suport jurídic i protecció com a testimonis protegides és un avanç, però no hauria de ser una excepció fora de l’abast de la majoria de dones que pateixen situacions similars. 

Per què no existeixen mecanismes més accessibles perquè les treballadores de la llar puguen denunciar situacions d’abús sense por? Per què la prevenció sembla funcionar només quan hi ha focus mediàtic i noms universals implicats? La llei pot ser exemplar, però sense implementació i garanties reals de protecció i d’accés a la justícia, qualsevol normativa es queda en paraula buida.

Avançar cap a una veritable protecció laboral i social requereix una inspecció laboral efectiva per a treball domèstic, amb capacitació específica en violència de gènere i assetjament; vies segures de denúncia, independents de l’ocupador, amb suport jurídic i social; protecció real contra represàlies, perquè denunciar no implique perdre sostre ni mitjans de subsistència; i campanyes de conscienciació que trenquen mites com ara «a casa seua mana qui paga» o que normalitzen comentaris i conductes que són violacions dels drets humans.

Aquest cas està recollint l’atenció internacional, però moltes altres dones no tindran un focus mediàtic darrere, cal abordar el problema de manera estructural per a garantir que cap treballadora tinga por de defensar-se, i que la llei siga realment una eina de protecció.

Però si el cas Iglesias revela com el masclisme pot amagar-se darrere del prestigi i la fama, el que està passant al País Valencià evidencia com el poder polític decideix mirar cap a un altre costat o, pitjor encara, buidar de contingut les polítiques d’igualtat.

El Consell del PP, amb el suport explícit de VOX, no ha trencat abruptament amb les polítiques d’igualtat, és una erosió constant, que debilita una base que ja era fràgil. No cal abolir lleis per desactivar-les, n’hi ha prou amb deixar-les sense recursos, impuls polític i presència real.

La neutralització del Consell de les Dones, la paralització de la renovació del II Pacte valencià contra la violència de gènere o la desaparició deliberada del terme “violència de gènere” dels documents oficials, inclòs el llibre d’estil d’À Punt, formen part d’una mateixa estratègia. Substituir la igualtat per conceptes ambigus com “benestar”, despolititzar la violència masclista i convertir-la en un problema neutre, descontextualitzat i, per tant, inofensiu.

Si a escala estatal les treballadores de la llar ja pateixen una protecció insuficient, en l’àmbit autonòmic el missatge que s’està transmetent és devastador: la igualtat no és una prioritat, la violència de gènere és un concepte incòmode. Quan les institucions es retiren, l’abús s’acarnissa sobre les dones que treballen en cases alienes sense contractes sòlids, conscients que denunciar pot significar quedar-se sense feina, ingressos ni papers. Sense una aposta clara per la coeducació, la prevenció i la protecció institucional, els abusos no són excepcions: són conseqüències previsibles.

El Consell pot canviar noms, inventar eufemismes i reescriure documents, però això no altera el fet que o hi ha polítiques feministes actives i valentes, o la desigualtat es perpetua. I aqueix no és el model de societat que volem.