La Cura de la terra i els noms de Benidorm (1)

La mitologia romana ens explica com Cura, mentre travessava un riu, va trobar fang i va modelar-hi la figura d’un home. Mentre reflexionava sobre què fer amb esta creació, va aparéixer Júpiter i li va insuflar vida. Després, quan Cura volia posar-li el seu nom, Júpiter es va oposar, reclamant el dret per haver-li donat l’ànima. En aquell moment, Tellus —la personificació de la terra— va intervindre, argumentant que el nom havia de ser el seu, ja que ella havia aportat la matèria. Per a resoldre el conflicte, van recórrer a Saturn —el Temps—, que va dictar una sentència justa: Júpiter acolliria l’ànima de l’home després de la mort; Tellus, el seu cos soterrat; i Cura, la disposició a persistir en l’ésser mentre visquera. Pel que fa al nom, va decidir anomenar-lo “homo”, perquè estava fet d’humus, de matèria terrosa. 

Cura representa allò que hui expressem amb el castellanisme “cuidao”, no com una preocupació —que designaríem amb el mot “cuita”—, sinó com una atenció essencial. L’home és una síntesi del cos (Tellus) i de l'energia vital (Júpiter), units pel temps que li atorga una existència finita i que li fa valorar allò que s'acaba. Però acabar-se és un verb polisèmic: pot significar exhaurir-se però també completar-se.

Així, el mite il·lustra la condició de l'homo: la Cura és la que defineix la seua essència i el seu lloc en el món. L’home és projecte fràgil i inacabat, modelat pel temps i necessitat d'atenció constant per a relacionar-se amb allò que l'envolta. La desatenció ens fa desaparèixer. L'atenció ens fa perseverar en l'ésser.

Fins fa poc pensava que la perseverança era un valor que guiava les bones persones, un senyal de la seua moral, tot i provisional com la cartesiana. Hui comence a percebre que molts condideren que l'espècie humana ja se n'ha eixit de mare: ja en som massa. Ja no cal la cura, sobretot dels desvalguts.

I això que d’holocausts ausades que n'hi ha hagut al llarg de la història! Però sempre l’homo perseverava en l'ésser i tornava a la cura dels altres, la terra i els noms.

Hui, passejant per davall dels gratacels de Benidorm i pels seus passejos marítims, he vist que probablement no podrem cuidar per sempre d’estes estructures gegantines; i que això potser no siga roí. Ja sabeu que el municipi de Benidorm s'enfronta a una crisi financera sense precedents després que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana haja ratificat una indemnització urbanística de 333 milions d'euros i que el Tribunal Constitucional haja denegat el recurs d'empar. La xifra, que caldrà abonar a dos mercantils de l'empresari Francisco Murcia Puchades, és més del doble del pressupost municipal per a 2026: 146 milions. L'Ajuntament no podrà tindre cura dels seus ciutadans i haurà de compensar els danys causats a un emprenedor amb nom i cognoms.

L'origen del conflicte es remuntaria als anys 60, quan els terrenys de la Serra Gelada van ser classificats com a sòl urbanitzable. No obstant això, la seua protecció ambiental va bloquejar-ne el desenvolupament urbanístic a partir dels primers anys del segle XXI, sense compensació al propietari. La cura pel dret a la propietat privada de la terra ensems amb la cura pel paisatge ha conduït al desenllaç que descura la salut financera de tot una col·lectivitat d'homes. 

Si no heu recorregut mai la Serra Gelada, aprofiteu i celebreu la sentència allí. Camineu des del far de l'Albir a la Creueta de Benidorm

En definitiva, la sentència consagra els drets urbanístics del propietari individual i invalida l'intent de l'Ajuntament d'anul·lar els convenis urbanístics del sector APR-7 de Serra Gelada. Si no heu recorregut mai la Serra Gelada, aprofiteu i celebreu la sentència allí. Camineu des del far de l'Albir a la Creueta de Benidorm. Qualsevol dia assolellat d'hivern pot servir d'excusa per a albirar l'horitzó des dels penya-segats de la Serra Gelada. Recordeu entre tanta bellesa i tants esbufecs, costera amunt, costera avall, que algú va idear la construcció d’un telefèric des de la capital turística alacantina. Valoreu, doncs, l'esforç que destineu a recórrer uns camins comunitaris quan podien haver sigut esborrats pels propietaris i pels fonaments d'un aberrant telefèric. Aberrant, clar, per als qui gaudim de les costeres, de la suor i les botes de muntanya. Molts altres, en canvi, defensarien la comoditat telefèrica i les vistes aèries.

Quan la terra valuosa i urbanitzable sembla acabar-se, quina cura mereix el paisatge i l’homo que no és propietari? Quan un municipi està a la vora del col·lapse, quina cura mereixen els seus ciutadans i aquells que encara creuen que val la pena que ensems perseverem? Saturn sentenciarà.