L’arrelament de Pérez Llorca

Sentir parlar d’“arrelament” a Juanfran Pérez Llorca és sentir tocar a sometent. Comencem a tremolar. És veritat que el president de la Generalitat ens té acostumats a la frivolització del llenguatge. Avui ens diu que no és Superman i no pot resoldre cap problema, l’endemà ens diu que no hem de fer política, que fem com ell, que fa com Franco i no en fa, i l’endemà no l’altre ens amolla que tant la Conselleria d’Educació com els sindicats de l’ensenyament han suspès l’examen. Hàbil per a la metàfora pop, per als acudits de sobretaula, Pérez Llorca és un calamar al qual no se li acaba la tinta. El contingut de les seues paraules, però, sempre ve després, depenent dels seus interessos polítics o personals —que fins ara semblen la mateixa cosa. Ara bé, en el concepte d’“arrelament” amb què el president es defensa des que ha pactat els pressupostos amb Vox —un concepte expedit a Madrid per distanciar-se del de “prioritat nacional” dels seus col·legues feixistes— el significat escapa a la seua limitadíssima persona, que en aquest cas fa de transmissora. De transmissora del furor ideològic del neototalitarisme que recorre el món, o del tecnofeixisme, segons el neologisme de la filòsofa italiana Donatella di Cesare.

Donatella di Cesare, en Tecnofeixisme. La suspensió tàcita de la política (Arcàdia), ens adverteix del nucli ideològic dur que actualment erosiona les democràcies, que és el retorn a la terra, a l’ètnia, a la sang. Un tancament a l’úter en què l’enemic és l’immigrant, l’estranger, contra el qual s’activa la por més cerval: “Avui, el que cohesiona més la comunitat d’un ‘nosaltres’ cada vegada més fantasmagòric és una por fugaç i incerta”. L’etnocentrisme, l’ultranacionalisme, la xenofòbia, l’odi i el ressentiment cap a l’altre: aquesta és la motxilla no tan sols dels partits neofeixistes i postfeixistes, sinó també de la dreta en teoria liberal. Però hi ha un concepte que usa Donatella di Cesare que per a mi retrata molt bé l’“arrelament” de què ens parla Pérez Llorca: el de “xovinisme del benestar”. La idea és clara: els immigrants són la principal amenaça per al nostre Estat de Benestar. Els estrangers ens furten la faena, no paguen impostos com nosaltres, s’aprofiten del tresor públic i, al capdavall, es xuplen la prosperitat que tant ens ha costat d’aconseguir des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Aquest “xovinisme del benestar” —que es nodreix de falsedats— és clamat per la ultradreta, per la dreta i també —com ens recorda di Cesare— per certa esquerra. Un xovinisme que, de rebot, serveix per aigualir la fortor ideològica, ètnica, que desprèn la “prioritat nacional”.

Com deia fa poc Vicent Partal en un editorial de VilaWeb (26-V), tothom sap que la “prioritat nacional” no es pot aplicar ni a Espanya ni a Europa. Les lleis espanyoles i europees ho impedeixen, si més no de moment. La consigna de la “prioritat nacional”, com recordava Partal, és buida de significat. Però precisament per això se la popularitza, se li dona ressò. Es tracta de fer-la circular, d’inserir-la en el relat col·lectiu, de fer que siga assumida com un valor social. I d’aquesta manera es normalitza a poc a poc el discurs racista. El concepte d’“arrelament” del PP és el cavall de Troia de la “prioritat nacional” més reaccionària, més antidemocràtica. Pérez Llorca ja tindrà temps de precisar el significat d’“arrelament” en funció dels contextos —un resultat favorable a Vox en les eleccions autonòmiques del 2027 pot omplir l’“arrelament” de pura porqueria.

L’“arrelament” de Pérez Llorca, a més, té una concreció específicament valenciana: un afer delicat d’“arrelament” interior. L’“arrelament” de Pérez Llorca requereix una tria d’arrels, una esporgada d’arrels: hi ha arrels bones —les espanyoles i espanyolistes— i arrels que cal arrancar —les valencianistes i catalanistes. A aquesta porga de l’“arrelament” ha dedicat tots els esforços el govern del PP (i de Vox a l’ombra) des del 28 de maig del 2023, i tant fa amb quin president de la Generalitat, si amb el cagarrita Mazón o amb el kriptonita Pérez Llorca. L’anomenada “Llei de Llibertat Educativa”, per exemple, forma part d’aquesta neteja de l’“arrelament”, en què el valencià ha de deixar de ser “arrel” i esdevenir “fulla seca”. Diu Donatella di Cesare en Tecnofeixisme que “només amb el mirall del cohabitar es pot reflexionar políticament sobre l’habitar”. Com demostra la prepotència del govern del PP davant la vaga de l’ensenyament, l’“arrelament” de Pérez Llorca no vol “cohabitar” sinó “excloure” i “expulsar”. Una acció representativa de la “prioritat nacional” l’hem vista aquests dies a València: un policia —d’un cos de policia feixistitzat, com tots els espanyols— agredeix una mestra jubilada que es manifestava en favor d’una educació pública de qualitat, una educació que, a part de prendre’s el llenguatge seriosament, treballe per l’arrelament de totes i tots.