El cine d’Enric Sòria

Una de les pel·lícules de la història del cinema que més m’incomoda ideològicament és The Birth of a Nation, de David W. Griffith, del 1915. Ni les expansions estètiques prohitlerianes de Leni Riefenstahl em desconcerten tant. Ja ho sé: ja sé que la història de l’art i de la cultura és plena de grans obres fetes per individus miserables que tant els fa les injustícies del món. Però en el cas d’El naixement d’una nació no m’hi he acostumat mai, al fet que Art i Maldat poden anar de bracet. ¿Com pot ser —em pregunte encara, després d’haver vist diverses voltes la pel·lícula— que aquest film tan meravellós defense el racisme? “Una de les primeres obres mestres indiscutibles de la història del cinema”, diu Enric Sòria, és “un pamflet racista d’allò més descarat”. Una “cinta esplèndida”, d’“extraordinària qualitat estètica” —amb un muntatge i una fotografia que marcaren època—, “contribuí al revifament del Ku Klux Klan”. “Qui s’estima el cinema, ha d’acceptar aquestes paradoxes, i moltes altres”. Tot això ho diu Enric Sòria en Et tornaré a veure (Apunts sobre cinema, 1910-1945), publicat per la Institució Alfons el Magnànim, dos volums gruixuts (més de 1.250 pàgines) que són, sens dubte, la millor història del cinema que s’ha escrit mai en català.

Els qui hem seguit la literatura d’Enric Sòria —els seus dietaris, els seus articles, els seus estudis— ja sabem que és un cinèfil nat, que des de menut va “respirar cinema”, que la seua família era “devota del cinema”, i que fins i tot va viure a Madrid quan hi feia carrera el seu oncle, l’actor Vicente Parra —a la memòria del qual Sòria dedica Et tornaré a veure. L’intel·lectual Sòria no s’entén sense el cinema: en la seua obra assagística el cinema és un referent de primer grau, un eix fonamental de creació. Però en Et tornaré a veure Sòria fa un pas de gegant en la seua reflexió cinematogràfica: el que comença com un recull de fitxes mnemotècniques per recordar el cinema que l’ha interessat o colpit es converteix en un llibre enciclopèdic, un vademècum de la història del cinema des del 1910 fins al 1945 —un límit temporal gens arbitrari perquè, com diu Sòria, després de la Segona Guerra Mundial el cinema va canviar. En Et tornaré a veure s’hi passa revista a films de tot arreu —russos, danesos, japonesos, americans, italians, francesos, britànics...—, que Sòria resumeix, comenta i valora. És clar que es tracta d’una personal Baedeker del cinema, la de Sòria, però tan vasta i detallada que ens il·lumina sobre el significat i la importància del cinema al llarg del segle XX, “un art hipnòtic” al qual incomprensiblement Walter Benjamin —com li critica Sòria— li va negar l’“aura màgica”.

Ara bé, Et tornaré a veure, per a mi, té una altra virtut, a més dels coneixements de cinema que en podem aprendre. El cinema, com diu Sòria, ens fa “viure vicàriament”, imaginar i viure altres vides: “L’art de viure altres vides no és indispensable per al coneixement; sí que ho és per a la comprensió”. I heus ací un punt clau. Només que fullegem les anotacions cinematogràfiques de Sòria ens adonem que el cinema, potser com cap altre art de l’edat moderna, ens ha posat cara a cara davant l’“alteritat”, davant el fet que existeix l’“altre”, el “diferent”, aquella “otredad” de què parlava Octavio Paz per la qual l’home modern s’havia fascinat. En efecte, l’atracció per l’alteritat és una característica del segle XX: vulguem o no, hi ha un “altre”, un “estrany” al “nosaltres”, que desitgem conèixer o que ens atrau, per curiositat, per enlluernament o fins i tot per fàstic. Aquesta idea d’“alteritat” és la que està en crisi avui dia. El segle XXI comença a enlairar-se amb un relat farcit i podrit de “prioritats nacionals”, d’“arrelaments” indefinits, d’imprecisos zels per “fer que les pàtries siguen grans de nou”. El XXI és, de moment, el segle de la “contraalteritat”: d’anar contra l’“altre”, contra el “distint” de fora i de dins de la tribu; al capdavall, contra la identitat del ser humà, que és una conjunció complexa d’alteritats. La contralteritat, el rebuig i la por de l’altre, ja és hegemònica. Una hegemonia que és un enterrament, un sepulcre, de tot allò que ens ha humanitzat.

L’esperit del cinema rebenta aquest sepulcre. Fins i tot en una pel·lícula racista com The Birth of a Nation constatem que no podem obviar els altres —si no és gasejant-los, convertint-los en fum cel amunt o omplint-los de calç viva a la fossa comuna. Quan David W. Griffith denigra tant els negres —que retrata com uns micos ignorants i com uns dimonis— no fa sinó “humanitzar-los” —indirectament, malgrat ell mateix, en contra del que pretenia. Veig una altra vegada El naixement d’una nació i em venen al cap dues idees: la primera és que una nació no ha de nàixer ni créixer com ens la pinta Griffith; la segona és que, com deia Martin Luther King, no “podem esperar” i hem de lluitar ja contra aquesta idea deshumanitzadora de la nació. Et tornaré a veure ens encoratja a veure de nou el cinema de sempre, a gaudir-lo, a pensar-lo, a sentir-lo “gran de nou”. Aquesta voluminosa obra d’Enric Sòria és una bona guia per a cultivar l’intel·lecte, els sentits i un possible i necessari humanisme col·lectiu.