El dolor de la solastalgia balear

Aquest neologisme és probablement el sentiment més compartit per la població local de les Illes Balears. És aquella angoixa amb la qual convivim dia a dia quan sentim que som estrangers dins casa nostra, que no reconeixem ca nostra i sentim que estem perdent allò que ens identifica.

Aquest terme encunyat a inicis del 2000 pel filòsof australià Glenn Albrecht defineix “solastalgia” com la nostàlgia quan te’n vas de ca teva, però sense desplaçar-te. És a dir, apreciar com allà on vivim canvia i es degrada. Això ocorre amb el model turístic, que ens està arrabassant l’espai públic, el territori, les cases, els recursos i, fins i tot, les persones.

Aquest procés de mercantilització dels béns i recursos públics com productes de lliure mercat al servei del turisme, anomenat turistificació, és el que ha derivat en aquesta solastalgia o crisi social. La lògica del lliure mercat permet competir amb diners per les cases, aigua i recursos, perquè no son considerat uns drets, sinó uns recursos per fer negoci.

La falta de legislació per aturar aquest saqueig econòmic ens porta a una pèrdua de la comunitat, que és la base d’una cultura que sustenta les festes, la llengua, els nostres camps, la nostra gastronomia… en definitiva, la nostra identitat.

Sabem que les cultures són canviants i modelables, però resulta traumàtic per una comunitat quan els canvis provenen de fora la comunitat i són forçats. Aquest dolor de la solastalgia balear queda ben palès en les protestes contra el model turístic, en les xarxes socials, en les nostres converses de casa i bar, i ara també en els nostres sentiments.

Un sentiment de dolor que ens fa mirar al passat amb nostàlgia i afrontar el present amb resignació per uns i amb ràbia per altres. Mentre un pocs en treuen profit, altres somien tornar a veure els camps amb ametllers florits.

Quina identitat construirem quan perdem els paisatges on passejam, quan no tornam a tastar el producte local, quan no podem ballar i cantar les festes tradicionals, quan els nostres veïns no ens entenen parlar, o quan les nostres cases de color marronenc es tornen cubs grisos?