'Matèria d’Altea', un poble que es transforma a la força

Després d’un temps dedicat a diverses propostes teatrals, escèniques i musicals, l’escriptora Irene Klein, que també és pianista i guionista, torna a la narrativa amb una història teixida entre dones en un escenari i una terra bellíssim, la Marina Alta, però que ha perdut, en gran mesura, la seua ànima i manera de ser, i mostra avui, segons com, un rostre lleig i sense pietat davant dels qui l’han habitada de sempre i no se’n volen marxar.

Irene Klein (València,1991) —autora del recull de contes Les absències (Edicions Bromera, 2024)— uns contes sobre els buits emocionals i físics que marquen per a sempre i ocupen un espai vital, s’enfronta ara a un tema que té precedents en la nostra literatura, però que ella entoma en una època més actual i amb una veu diferent, suau i ferma alhora.

En l’imaginari literari valencià compartit hi ha dos escriptors que han dut a la ficció la destrossa social, cultural i paisatgística de la comarca de la Marina: parle de Rafael Chirbes i Josep Colomer. Les històries de tots dos ens han deixat un testimoni del que anà passant per aquests pobles a partir dels anys seixanta. En ple segle XXI, quan aquest procés ha tocat el cim, quan ja és més que tard per a moltes coses i una volta enrere és gairebé inimaginable, Irene Klein —amb Altea com a escenari en aquesta ocasió— recupera el drama de l’espoli en una història tocada de crueltat, però també de tendresa i comprensió, on les veus de dones d’edats i inquietuds diferents conflueixen en unes dificultats compartides.

Teixida a través de quatre veus femenines, Matèria d’Altea és, sobretot, una història capaç de (re)crear una atmosfera potent i creïble, on els diàlegs hi compten molt i on les dificultats s’hi sumen, sense dramatismes, però sense treva. Joana, sa mare Neus, l’àvia Avel·lina —qui morirà durant la història i a partir de la seua mort tot prendrà un gir clau—, Manuela, l’amiga de l’àvia, Arantxa, la companya de feina de Joana i la jove allotjada al càmping on treballa Joana i que grava un documental sobre Carmelina Sánchez-Cutillas i l’Altea d’avui, tenen totes alguna cosa a fer i dir davant d’una Altea que s’ha rendit al negoci immobiliari i que expulsa la seua gent.

Cadascuna en el seu moment, totes elles entren en acció, amb les seues personalitat i angoixes pròpies, i configuren un univers femení on la força, les dificultats, les inseguretats i les febleses juguen un tira i arronsa constant.

En una mena d’homenatge a l’escriptora tan lligada a Altea i als paisatges que la van veure créixer i que ella convertí en literatura en Matèria de Bretanya, la novel·la de Klein dignifica també les vides de les dones que no es vencen i de la gent que desitja continuar vivint als carrers que els han vist nàixer i créixer, tot i que en ocasions no sempre ho aconsegueixen.

Matèria d’Altea és, doncs, una història personal i alhora una història social i col·lectiva: és el “drama” d’una família, però és el “drama” també d’una societat que, d’alguna manera, ha emmalaltit en una cursa frenètica cap a complaure la gent benestant amb tot el luxe i confort possible, peti qui peti.

Partint de la precarietat com a base, la història mostra les dificultats per a construir una vida agradable. Aquest és l’univers de les Kellys, les cambreres d’hotels que treballen a destall desfent-se l’esquena i la musculatura en temporada alta, i retrobant-se a l’atur quan no hi ha feina.

Hotels, càmpings, restaurants, petits negocis... És el modus vivendi d’una comarca i d’un poble que pren ara la veu en boca de Joana i Neus, veïnes d’Altea, la qual ha vist perdre dècada rere dècada un model de vida força diferent, més rural, vinculat a la pesca, menys ambiciós, però més equilibrat.

El desastre el coneixem, sí, però el desastre té noms i rostres, i encara que siguen inventats —al capdavall, això fa la ficció—, prenen una empenta singular i diferent quan els troben en forma d’història, com ara en Matèria d’Altea.