Una època primària

Quan el 2006 Amartya Sen publica Identity and Violence. The Illusion of Destiny (Penguin) encara hi havia marge per a l’esperança. El món s’havia pegat foc: atacs terroristes de Nova York el 2001, inici de la Guerra de l’Iraq el 2003, atemptats de Londres el 2005... Però era convincent fer entendre que calia raonar i escollir, pensar i decidir: “reasoning and choice” és una de les expressions més repetides per Sen en Identity and Violence. Les persones —hi insistia Sen— no pertanyem a un sol, únic i intransferible, grup identitari. La nostra identitat és plural i depèn de nosaltres classificar-la, democratitzar-la, humanitzar-la. Si bé hem de valorar la diversitat cultural, el que ens enriqueix de debò és la llibertat cultural. Tancar-nos en una singularitat, en la “il·lusió d’un destí”, genera fatalisme i resignació i, directament o indirecta, pot fomentar la violència. Aleshores, a Amartya Sen, ja se li hauria pogut retraure que somiava rotllos, perquè a tots ens agrada molt l’escalfor de la tribu, dirigir-nos segurs a la tribu, sentir-nos-en protegits. Però la Il·lustració és això: gosar contradir la tribu.

És l’anomenada Gran Recessió —les crisis econòmiques mundials que tenen lloc entre el 2008 i el 2012— el que decanta la qüestió identitària cap al simplisme. L’empobriment de les classes populars, el consegüent malestar social, el sentiment de desemparança davant uns governs —sobretot davant els governs socialdemòcrates— mancats de solucions, o sense prou poder per a aplicar-les, genera el clima de frustració idoni per al seductor cant de sirenes dels populismes reaccionaris. Identitats fortes, excloents, que es nodreixen d’enemics exteriors i interiors, arrecerar-se de l’altre, desconfiar del diferent: aquesta és la fórmula màgica per a sentir-nos realitzats —allò que Amartya Sen anomenava “Civilizational Incarceration”. En les primeres dècades del segle XXI hem comprovat que el multiculturalisme —una idea que el pensament progressista estima a l’engròs però concreta poc— pot ser una trampa. El mateix Sen, a Identity and Violence, advertia que la diversitat entesa com una confluència d’entitats singulars —una diversitat compartimentada però no compartida— podia acabar en gueto. I qüestionava el tan lloat model d’integració migratòria de la Gran Bretanya que, a pesar dels èxits, corria el risc de convertir-se en un focus de rebutjos i incomprensions entre totes les parts —només cal llegir This is London (Picador, 2016), un magnífic treball de camp del periodista Ben Judah que posa al descobert la guetització ètnica d’un Londres que les classes dirigents volen ocultar.

Les noves formes de sociabilitat que s’escampen a principi de segle —les xarxes socials— apuntalen aquesta nova època d’identitats singularitzades, primàries. Perquè és en l’anomenada tecnosfera on es fa fort el relat que les justifica —un relat que no raona, que amaga la realitat. Com diu Ingrid Guardiola a La servitud dels protocols (Arcàdia), el desplaçament de la sociabilitat cap a l’esfera virtual “coincideix amb una mena d’empobriment dels rituals socials que tenen lloc en l’espai físic públic”, sense els quals el coneixement no és compartit i, per tant, el vincle comunitari es deteriora. En les plataformes socials, en el capitalisme de plataforma, els algoritmes propicien la polarització dels discursos, on s’exalten les identitats tancades. Diu Guardiola que avui dia “l’Estat és Donald Trump, però també ho és l’algoritme de X. I el de Tik Tok, Facebook...” Unes autopistes de socialització en què l’estat d’ànim col·lectiu es caracteritza per “la sublimació narcòtica i la resignació pragmàtica”. I precisament ací naveguen a plaer els relats maliciosos de la ultradreta, els relats primaris que enlluernen els desvalguts i els vulnerables.

¿Des de quan, però, el “relat”, el relat polític, no és una idea primària en si? Al meu entendre, un dels errors de l’esquerra, del progressisme, i també del liberalisme, és haver-se venut l’ànima per controlar el “relat” col·lectiu. En les dues últimes dècades, els partits socialdemòcrates —i els seus omnipresents i superbs spin doctors— s’han oblidat dels fets i s’han centrat en el relat. La socialdemocràcia s’ha adormit al sofà davant la còmoda ficció de les sèries televisives. Però els fets —que és d’on ve la força— maten els relats. Diria encara més: el “relat” és el caprici o el luxe de qui se’l pot permetre, de qui té la paella pel mànec. I quan es posseeix una força desbordant, un poder que aixafa, ja no cal molestar-se a confegir relats, com demostra el cinisme de Trump i tots els seus adlàters.

En Identity and Violence Amartya Sen conta com el 1953, quan va sojornar per primera volta a la Gran Bretanya com a estudiant, la seua primera landlady, en veure-li el color de la pell —el color ataronjat, de safrà, que tenen molts indis—, es va mostrar preocupada per si el perdia després del primer bany. Amartya Sen recorda aquesta anècdota de manera entranyable i la posa com a exemple de com ha canviat la percepció de l’emigració a Europa des dels anys 50 del segle passat. La ingenuïtat —i també la bona fe— d’aquesta landlady avui dia ja no és possible. Avui ja no som tan ingenus. Ara bé, ¿hem deixat de ser primaris? Quants prejudicis, quanta ignorància, quanta mala fe respecte dels altres corren cada dia per les xarxes socials? Quin “relat” pot desmuntar tantes idees simplistes, reduccionistes i al capdavall violentes? Quin “relat” que no siga devorat per un altre “relat”? Els partits liberals, els progressistes i els esquerrans només tenen una eina per a combatre l’època primària que vivim: “reasoning and choice”. Treballar en favor d’un context on per damunt de tot sure la raó, la ciència, l’art. No corejar “relats” sinó recordar a tothora —raonant, elegint— la complexitat i la bellesa de la vida.