Montegordo, un símbol de la resistència

Inicialment, l’Estat Major del Cos d’Exèrcit gallec havia previst que l’avanç principal cap a Castelló de la Plana fora per les carreteres de la costa i la de Sant Mateu; però, com ja hem vist, la resistència amb què toparen les tropes franquistes fou molt més dura de la prevista. Per la qual cosa es van veure obligats a forçar una tercera via de penetració per carreteres secundàries més a l’interior, per tal d’arribar al nus de comunicacions d’Albocàsser i, des d’allí, envoltar les defenses republicanes que els impedien avançar per les vies previstes.

Amb aquesta finalitat, el 19 d’abril s’incorporà al front actiu una nova unitat, la 84 Divisió, que inicialment havia de protegir el flanc dret de l’avanç de les dues Divisions que executaven l’atac principal, la 83 i la 4a. Però, estancades aquestes, la 84 hagué d'intervindre activament, i obrir el camí cap a Albocàsser, encara que abans hauria  d’ultrapassar les defenses enemigues de la 70 Divisió, que s’havia atrinxerat al sud del barranc de la Morellana i la Valltorta, situant el centre principal de defensa en la muntanya de Montegordo.

La 70 Divisió estava comandada per Nilamón Toral, un antic boxador que s’apuntà voluntari a les milícies en iniciar-se el colp d’estat contra la República. Fou un destacat milicià, pertanyent al Partit Comunista, que comandà, primer la 32 Brigada Mixta i, a finals del 1937, la 70 Divisió. El 13 d’abril del 1938 se li ordenà incorporar-se amb urgència al sector d’Albocàsser per a contribuir a frenar l’ofensiva franquista per la costa.

Desenvolupament de les operacions 

El 20 d’abril l’envestida rebel s’accentuà extraordinàriament des d’Albocàsser fins al mar, pressionant  enèrgicament en totes les direccions a la vegada. En el sector de la 70 Divisió, es va situar en primera línia la 32 Brigada, que es desplegava des del barranc de la Valltorta, per l’est, fins a Catí, per l’oest; la 92 Brigada va quedar en reserva. El primer objectiu de la 84 Divisió franquista serà ocupar Montegordo, des de les posicions de partida situades en la denominada loma Intermedia o roca del Quincaller. Serà per allí des d’on, la vesprada d’aquest dia, els franquistes duran a terme el primer atac de tanteig per a situar les posicions defensives republicanes. L'atac serà fàcilment rebutjat.

L’endemà els rebels desencadenaren un atac més contundent contra Montegordo, prèvia fortíssima preparació d’artilleria i intens bombardeig per l’aviació. Aconseguiren  avançar cap al cim i ocupar posicions importants en el vessant nord del tossal. En aquells moments, l’artilleria republicana, situada tocant al cementeri d’Albocàsser, inicià un intens foc de concentració sobre les posicions ocupades i, poc després, el 126 Batalló, en reserva, començà el contraatac fins recuperar, a boqueta nit, les posicions principals perdudes. L’enemic quedà als peus de la falda nord del tossal.

El dia 22, les divisions 83 i 4 atacaren i conqueriren, respectivament, el tossal d’Encanes i el castell de Xivert, obstacles a batre simultàniament junt amb el de Montegordo i, així, evitar l’arribada de reforços governamentals. La 84 Divisió tractà d'ocupar de nou el tossal amb tots els mitjans disponibles. Toral, el cap de la 70 Divisió republicana, en les seues memòries, relata l’estratègia defensiva emprada: “La preparación artillera es mucho más intensa que días pasados y casi en todo el sector dan la sensación de haber concentrado más material. En Montegordo es un derroche lo que están haciendo […] En cuanto el enemigo alarga su fuego [el tir d’artilleria], todos los supervivientes de las preparaciones artilleras ocupan sus puestos y no permiten que el enemigo se consolide en ningún punto vital de nuestro dispositivo fortificado por destruido que pueda estar [...] Cuando el enemigo considera que ya está la fruta madura, silencia su artillería, desaparece su aviación de ametrallamiento y su infantería se lanza al asalto de las posiciones y nuestras fuerzas tienen solamente el tiempo preciso de emplazar sus ametralladoras para contener al grueso de las fuerzas asaltantes […] y cuando el enemigo cree haber roto nuestro frente, su sorpresa debió ser mayúscula al encontrarse con una barrera de fuego de ametralladoras, fusiles ametralladores y nuestra compañía de carros totalmente semicubiertos de follaje que no era nada fácil localizarlos.”

D'altra banda, el comunicat d’operacions de la 84 Divisió d’aquell dia ens diu: “[...]Poco después de alcanzado el objetivo, el enemigo realiza una fortísima preparación artillera en la que toman también parte varios tanques enemigos que de flanco y revés baten a las fuerzas que guarnecen la posición. Terminada la preparación, el enemigo muy numeroso y apoyado por su artillería y tanques, contraataca con gran violencia y después de un fuerte combate consigue adueñarse de la posición, ya que las bajas que nos causa son muy elevadas y por otra parte la posición conquistada reúne muy malas condiciones para su defensa por estar muy batida por su frente y por su flanco derecho.”

Tres vegades, les forces atacants, arriben al cim i tres vegades és reconquerit pels defensors; al final del dia, les tropes franquistes es repleguen al punt de partida per a reordenar forces i atendre a les baixes hagudes en els duríssims combats de la jornada. D’acord amb les seues estadístiques, en aquest combat tingueren els rebels un total de 303 baixes, de les quals 31 són morts i la resta ferits; d'altra banda, comptaren 28 soldats republicans morts. En aquesta operació l’artilleria franquista va consumir un total de 2.248 projectils llançats sobre Montegordo. Com a anècdota, podem dir que aquell dia va ser distingit el comandant del grup artiller franquista Tomás Trénor Azcárraga, segon marqués del Túria, que entre 1955 i 1958 fou alcalde de València i procurador en Corts.

Després de tres dies de durs combats, l’Alt Comandament del Cos d’Exèrcit de Galícia decideix que la 84 Divisió es mantinga a la defensiva, hostilitzant les posicions de la 32 BM i que l’esforç d’atac principal es concentre en el sector de la 83 Divisió, amb el suport de la 4a Divisió, en un intent de trencar el front per les Coves de Vinromà. Les primeres posicions republicanes  són conquerides, però en arribar al riu de les Coves, de nou l’ofensiva queda paralitzada. 

Els rebels desplacen l’ofensiva cap a l’interior del Maestrat

L’Exèrcit de Maniobra republicà havia concentrat la majoria de les forces en el sector de la costa, entre Ares i el mar i, en canvi, en la part més abrupta del seu front, per l’interior del Maestrat, només dues divisions extenuades, la d’Extremadura i la 50, havien de defensar un front ample des de Cantavella fins a Ares. Aqueixa feblesa defensiva va ser aprofitada per l’enemic i el dia 3 de maig, al mateix temps que s’inicià l’ofensiva contra les defenses republicanes de les Coves de Vinromà, l’Estat Major franquista decideix crear una nova unitat, el Destacament d’Enllaç (amb la Primera Divisió de Navarra, una brigada de la 61 Divisió i una brigada de cavalleria), perquè execute un atac des de Morella cap a Cinctorres, i que continue per l’Anglessola i Mosquerola i, des d’allí, girar la direcció ofensiva cap a l’est per Vistabella i Atzeneta, envoltant així les forces republicanes que defensen el front de Vilafranca al mar. 

El 6 de maig, la 70 Divisió inicia una reordenació dels seus operatius i un batalló de la 32 BM que defensava el sector de Catí és rellevat per un altre batalló, el 368, de la 92 Brigada, fins ara en reserva. Les operacions per l’interior del Maestrat obliguen a un moviment de torpes per a reforçar aquells indrets. Al mateix temps, es crea una unitat superior, l’Agrupació Toral, amb les Divisions 70 i la d’Extremadura, per a coordinar l’actuació de forces davant l’increment de tropes atacants i el previsible canvi de direcció principal de l’ofensiva més cap a l’oest, per Vilafranca i Ares del Maestrat.

Fou el 13 de maig, quan el Cos d’Exèrcit de Galícia franquista decidí desplaçar la seua ofensiva des de la costa a l’interior, en combinació amb la pressió del Destacament d’Enllaç que operava cap a Anglesola-Mosquerola. Amb aquesta finalitat desplaçà la 4a. Divisió d’Alcalà de Xivert a l’oest de Catí, deixant la resta del front inactiu. Ara l’objectiu era conquerir el tossal de la Nevera  i la 4a Divisió atacà, el 18 de maig, per dalt de l’Avellà, en direcció al cim de Campanarets i, amb els primers embats, desarticulà les defenses governamentals de la 3a Companyia del 368 Batalló, que fugí desordenadament, desbaratant, a conseqüència d’aquesta actuació, la primera línia de defensa de la serralada.

No obstant el desastre inicial, una vegada restablertes les defenses al peu del tossal de la Nevera, van resistir els republicans els embats enemics fins que, esgotades les forces franquistes, van desistir de continuar l’atac per aquells emplaçaments defensius. Aquest sector va quedar estancat i la batalla continuaria per altres indrets, encara més cap a l’interior.

Pel que fa a les pèrdues humanes dels republicans, foren copioses: 16 morts, 34 ferits i 124 desapareguts, la majoria d’ells presoners de l’enemic. Gran part d’aquestes pèrdues ho foren de la ja referida companyia.

L’endemà, aquest batalló fou rellevat per forces de la 32 Brigada i retirat a rereguarda com a reserva en la zona. Segons les ordres superiors, el cap del batalló hagué de “sancionar a los mandos ineptos de la operación de hoy con el máximo rigor”

L’arquer espoliat

El Barranc de la Valltorta reuneix, en 21 abrics, una de les concentracions més grans de pintures rupestres, pertanyents al denominat Art Llevantí. En 1917 fou descoberta la cova dels Cavalls, i donada la importància del descobriment, immediatament prestigiosos arqueòlegs iniciaren l’estudi i catalogació de les pintures que s’anaven trobant. L'any 1924 ja foren reconegudes com a patrimoni històric-artístic; actualment són bé d’interés cultural i formen part de Parc Cultural de la Valltorta-Gasulla.

Però, com ja hem vist, l'abril de 1938 el front queda estabilitzat al mateix barranc de la Valltorta i els exèrcits contrincants es parapeten als dos costats del barranc. Sembla que un soldat republicà (alguns diuen que brigadista), coneixedor de la importància de les pintures que per aquells indrets abundaven, va arrancar una llesca de pedra amb una pintura d’una de les balmes, hui coneguda com la del Civil, que està situada al peu del massís de Montegordo, en el vessant nord-est i al costat del barranc. 

Aquesta pintura, d’un arquer, desaparegué i mai no se'n tornà a saber res fins que, a finals del segle XX, un arqueòleg basc es va posar en contacte amb el director del Museu de Prehistoria de València, informant-lo que els havia arribat una pintura rupestre que, per la informació del portador, podia pertànyer al conjunt de la Valltorta. Immediatament fou traslladada a València i finalment dipositada al Museu de la Valltorta. No s’ha sabut ni qui se l’endugué ni qui la retornà. Probablement, els familiars del soldat, tal vegada exiliat i resident a França, desitjaren que tornara al seu lloc d’origen, encara que condicionaren l’entrega a mantindre’s en l’anonimat.

Alguns itineraris

Una excursió aconsellable és la de caminar pel caixer del barranc (2), fins a arribar baix de la cova dels Cavalls. L’accés es pot fer des de la carretera d’Albocàsser a Tírig en el km. 7, on es troba al mateix nivell que el llit del barranc. Un poc més endavant sols caldrà salvar un petit desnivell i podrem continuar, no massa còmodament, ja que caminem sobre les pedres. Per a tornar podem fer-ho pel barranc Fondo i transitar per davall del Cingle de l’Ermita i eixir d’allí a la carretera pel km. 6.

Amb aquest itinerari voregem un turó en què queden restes del poblat ibèric del Cormulló dels Moros, on als seus voltants es poden veure encara algunes de les defenses republicanes. Per aquest itinerari no es pot arribar a cap balma amb pintures; per a poder visitar-les cal entrar en contacte amb el Museu de la Valltorta, des d’on s’organitzen excursions guiades.

Del kilòmetre 3,5 de la mateixa carretera ix el camí asfaltat que va a Catí i, un poc mes endavant, per la dreta arranca un caminet pel qual anirem fins trobar, de nou a la dreta, una sendera que es dirigeix cap a dalt de Montegordo (1), la qual no està molt ben senyalitzada. Una vegada al cim tindrem a l’abast un ample i espectacular paisatge i, a la vegada, per la seua situació, podem entendre la importància estratègica del massís per al control del pas cap al sud. Difícilment es pot continuar pel vessant nord, on estaven situades les defenses governamentals, perquè els matolls han tapat el senderol que conduïa cap allà. A Wikiloc  hi ha diferents rutes per a pujar al cim; convé seguir la que s’anomena Albocàsser-Montegordo, que puja i baixa pel mateix lloc, l’altra, la que continua cap a la Valltorta des del cim, és prou difícil, pels trams de pedreres que hi ha.

Els punts 3, 4, 5 i 6 són llocs on encara queden restes de fortificacions republicanes, en diferent estat de conservació i de difícil accés.

Un altre itinerari, sens dubte molt interessant, és el de pujar al tossal de la Nevera en Catí. Encara que el recorregut més conegut és circular i arranca des del mateix poble, per a mi resulta molt interessant el que ix i torna al santuari de l’Avellà, tal com s’indica en el mapa adjunt.

En l’àrea del santuari de l’Avellà (7) estan les cases rurals de la Glorieta, al final de les quals arranca una senda que s’enfila paral·lela al barranc de l’Avellà, fins al coll de la cota 989, una esplanada de creuer de senderes i camí. Cal continuar per la senda de l’Oest, que el primer tram és molt empinat, però està condicionat per a pujar un desnivell accentuat. Arribats a certa altura de la lloma, la sendera continua prou planera, i ja per allí ens trobarem amb algun parapet de defensa. Al final eixirem a un altre coll (cota 1,100 aproximadament) amb desnivells suaus i mirant cap al Sud, tenim davant el tossal de la Nevera (11) i les línies de defensa republicanes, a les quals podem accedir fàcilment. Cal tenir en compte que tot aquest espai està barrat de nord a sud i per a passar a l’altra part, cal arribar al punt més baix, on hi ha un pas amb portes que impedeix el pas de la ramaderia. Visitada la zona del Tossal, podem continuar cap al nord, on hi ha posicions franquistes situades en les faldes del Sud de Campanarets (9). Si continuem més enllà, en direcció nord, en arribar a la cota 1.112, ens trobarem amb unes defenses republicanes que foren ocupades pels rebels en l’atac del 18 de maig (10).

Ara cal tornar per a buscar la senda per la qual hem pujat i arribar al segon coll, el de la cota 989. Però aquesta vegada, en arribar a la cruïla, continuarem pel camí que hi ha en direcció est, i pujarem per la lloma del Frenassar (8), on encara hi ha algunes posicions defensives, aquestes de l’exèrcit rebel. El camí continua i va prenent, a poc a poc, la direcció nord i, més endavant, a l’esquerra i en la lloma de la cota 1006 tenim  un parapet defensiu, aquest de les defenses republicanes, per a poc després, prendre el camí de l’esquerra i baixar de nou cap al santuari de l’Avellà.