La resistència davant les Coves de Vinromà

L’ofensiva cap a Castelló, que els franquistes imaginaven com un passeig triomfal, se’ls va complicar a la carretera general de Barcelona-València, on el Cos d’Exèrcit de Costa republicà organitzà una dura resistència davant de la IV Divisió franquista, com ja vam veure en l’article anterior. Al mateix temps, per la carretera de Sant Mateu-Castelló, la 83 Divisió rebel avançava i trencava amb dificultats l’oposició del XXII Cos d’Exèrcit republicà. Tampoc en aquest cas la tasca va resultar fàcil, com reconeixia un informe del general Aranda, cap del Cos d’Exèrcit de Galícia, el 7 de maig de 1938: “Desde los primeros momentos se apreció que el enemigo estaba dispuesto a resistir a toda costa [...] el avance del Cuerpo de Ejército de Galicia ha requerido atacar una por una todas las posiciones que la complicada topografía del terreno ofrecía en abundancia al enemigo, hecho este obligado por el dominio que aquellas ejercen sobre las carreteras, indispensables a la motorización de la artillería y de los abastecimientos. Así, por ejemplo, el macizo de Valdancha o Sierra Valdaic, existente entre San Mateo y Cuevas de Vinromá ha requerido veinte días [de combates] y mil quinientas bajas.”

L'eficaç resistència republicana es va vèncer amb dificultat gràcies a l’ús, molt intensiu, de l’artilleria pels rebels, complementada amb la potència dels bombardeigs aeris, fonamentalment de la Legió Còndor alemanya.

Els grans centres de resistència governamentals sols van ser vençuts després d’intenses descàrregues d’obusos i bombes, aprofitades a continuació per la infanteria franquista per a ocupar la posició desfeta per les explosions. Un quadre, tret del comunicat de guerra, informa sobre el consum de municions en l’ofensiva fins a les Coves de Vinromà, de la 83 Divisió, des del 20 d’abril al 15 de maig de 1938: es consumiren per part de la infanteria 1.190.000 cartutxos de fusell, 1.800 granades de morter i 10.000 granades de mà, i per part de l'artilleria foren disparats 32.995 obusos.

Per comparar, no disposem d’informació semblant del XXII Cos d’Exèrcit republicà. Ara bé, una relació de baixes al punt sanitari de classificació d’aquesta unitat, posa de manifest l’eficàcia en aquells combats de l’artilleria facciosa. Com a mostra indiquem les baixes republicanes pels fortíssims combats del 4 de maig: d’un total de 409 baixes (incloses les de malaltia comuna), de les quals 245 foren per l’artilleria (59,9%) i 104 per bala en combats d’infanteria (un 25,5%). Aquell dia l’aviació no va ser molt nombrosa i sols produí 19 baixes (4,65%).

Davant la potència del foc artiller enemic, l’alt comandament del XXII Cos d’Exèrcit republicà envià a les Brigades Mixtes aquestes instruccions: “1º .- El enemigo actualmente realiza sus ataques con gran masa de aviación de bombardeo, permanencia de [aviones de] caza, gran proporción de la artillería, poca infantería y pocos o ningún carros de combate. [...] 7º.- Se intensificará la construcción de trincheras o zanjas profundas enmascaradas para resguardarse de los ataques aéreos o artilleros. Se señala la conveniencia de obras simuladas que atraigan hacia ellas los fuegos de la Artillería y de la aviación del adversario...”.

Malgrat la falta d'informació sobre el consum de projectils per l'artilleria republicana, podem suposar que no va ser similar al de la franquista.

Per a contrastar-la, cal recordar el Pacte de no-Intervenció, pel qual molts països es comprometien a no facilitar armes ni municions a les parts bel·ligerants d’Espanya. Només tres van trencar aquest compromís: Alemanya i Itàlia, que subministraren gran quantitat de material bèl·lic als franquistes i la Unió Soviètica, que amb més dificultats, ho va fer al govern legal. La República tingué serioses dificultats per a abastir-se; els franquistes, per proximitat dels proveïdors i compromís ideològic ho tingueren més fàcil.

Pel que fa als combats que hem descrit, un informe de la IV Divisió dels sollevats, del 5 de maig, diu: “Artillería... Creen que la artillería enemiga no efectúa todo el fuego que quisiera el mando por escasear la munición, especialmente los calibres 10,[8] y 15, [5]”. Era una incidència prou freqüent per als republicans al llarg del conflicte, en distints tipus d’armament i munició.

Desenvolupament dels combats

També en aquest sector, les operacions militars de la 83 Divisió s’iniciaren el 18 d’abril, quan ja s’havien reordenat les forces ofensives, període d’inactivitat que els republicans havien utilitzat per a incorporar noves unitats militars d’altres fronts no actius i refer les brigades molt desgastades en els darrers combats.

L’eix ofensiu fou la carretera de Sant Mateu a les Coves de Vinromà i la 83 Divisió dividí les forces en dues Agrupacions; una avançà per l’esquerra, per la serra de la Valldàngel, on enllaçà amb la IV Divisió; l’altra ho feu per la dreta de la carretera, pel pla, i enllaçà amb la 84 Divisió, incorporada al sector amb l’objectiu d’arribar a Albocàsser des de Catí-Tírig.

Amb les primeres ofensives els franquistes avançaren el front més avall de la Salzadella, desarticulant les defenses de la 52 Brigada, que hagué de replegar-se cap al sud. El 20 d’abril, la 79 Brigada se situà de matinada entre la carretera i les altures del massís dels Tossals Pelat i d’Encanes on aturà l’enemic i cobrí el replegament de la 52 Brigada.

El primer atac franquista contra aquells tossals, rebutjat pel 315 Batalló de la 79 Brigada, fou la mateixa vesprada. L’endemà, de matí, els franquistes feren foc d’artiller dues hores, per a propiciar l’atac d'infanteria, però de nou foren rebutjats. Ho intentaren dues vegades més aquell dia, amb el mateix resultat.

L'endemà, 21 d’abril, continuà la pressió enemiga sobre el tossal d’Encanes, però els republicans mantingueren les posicions; el 22, noves unitats franquistes s'incorporaren a l’atac alhora que s’incrementava la pressió d’artilleria. L’informe de la 83 Divisió d'aquell dia deia: “...como el enemigo se ha hecho fuerte en el extremo del vértice Encanes, se dispone que la Mehal-la de Gomara efectúe una maniobra de envolvimiento, encontrando fuerte resistencia, que se vence después de intensa preparación artillera lanzándose decididamente al asalto, obligando al enemigo a abandonar las posiciones”.

El balanç del XXII Cos d’Exèrcit descrivia l’enfrontament: “Durante el día de hoy, a las 4,00; 8,00; 11,00; 13,00 y 17 horas y previa durísima preparación artillería, atacó la infantería enemiga en número de dos batallones, las posiciones del 3º batallón de la 79 brigada, que resistió heroicamente todos los ataques a las posiciones que defendía, teniendo que abandonar a las 17,00 el vértice Encanes, replegándose ordenadamente los 70 hombres, ocasionándole muchas bajas al enemigo. La artillería enemiga efectúo de 3.000 a 4.000 disparos de varios calibres, apoyando a la infantería enemiga en la ocupación de este vértice.”

Tot i el replegament, els combatents republicans supervivents, reforçats pel 314 Batalló, comandat pel mateix cap de la Brigada, Miguel Arcas, emprengueren a boqueta nit un contraatac i recuperaren part de les posicions perdudes, que hagueren d’abandonar de nou, davant l’intens foc artiller i la forta pressió enemiga. El 315 Batalló fou proposat per al distintiu al Valor, en reconeixement d’aquella defensa heroica.

Al mateix temps, per la dreta de la carretera, l’avanç enemic ensopegà amb la resistència de les forces reagrupades de la 52 Brigada a la Solana; atacs i contraatacs es succeïren durant alguns dies fins que els rebels consolidaren posicions al nord de la carretera Tírig-les Coves.

A partir del 28 d’abril els combats amainaren a causa de les fortes pluges, però els bàndols van reforçar posicions. El 2 de maig una ordre del Cos d’Exèrcit de Galícia disposà concentrar l’esforç ofensiu per la serra de la Valldàngel per on havien de confluir forces de la IV i la 83 Divisions i trencar la resistència republicana existent al voltant del Tossal de Catapí a la serra del Cavall. L’objectiu era depassar la carretera d’Alcalà-les Coves fins a arribar a les altures situades a l’esquerra del riu de Sant Miquel o de les Coves.

El front interior de la serra estava format per les posicions Vaquera, Tirijà i el Cavall i l’encarregada de defensar-lo era la 209 Brigada de la Sisena Divisió republicana, que enllaçava a Vaquera amb la 52 Brigada. El 4 de maig, després d’un intens bombardeig, la 83 Divisió atacà per l’oest cap a Vaquera i l’ocupà; mentrestant, forces de la IV Divisió ho feren per l’est, prenent Catapí; sols la posició de Tirijà resistí. L'endemà, els forts combats continuaren i els defensors republicans es replegaren més cap al sud, excepte la guarnició del Tirijà, la qual, comandada pel tinent Juan Mondragón Silvestre, va sucumbir.

En un relat sobre aquests dos dies, el cap de la 6a Divisió, Valeriano Marquina, diu: “La artillería enemiga actuó en una forma bestial, pues el enemigo, a pesar de la artillería normal, recibió un refuerzo de 20 cañones para estas operaciones. El día 4 fue tanto lo que tiró el enemigo que un buen oficial de E.M., muy experto en información, calculaba en 12.000 los disparos del día 4. Un buen oficial de artillería calculaba en 8.000.”

Trencades les resistències governamentals, al llarg del dia 6 les forces rebels continuaren la pressió cap al sud i ocuparen les altures que dominen el fossat del riu de les Coves. Aquell dia, la Brigada de la 105 Divisió franquista s’incorporà a la línia de front pel pla de les Coves, entre la 84 i 83 Divisions per a afermar l’ofensiva.

El XXII Cos d’Exèrcit republicà retirà la 52 Brigada, molt desgastada, i situà la 211 al seu lloc davant la recent arribada de la 105 Divisió enemiga. La 79 Brigada, situada a la dreta de l’anterior, tenia la missió d’evitar l’entrada de l’enemic a les Coves i per a aconseguir-ho se li ordenà ocupar el massís de la cota 300, que domina el poble des de l’est. El 7 de maig, des del Molí de la Roca, emprengué un colp de mà i ocupà la cota 237, a cent metres de la 303 (coneguda com la 300), posició principal de defensa de l’enemic.

Des d’allí, els dies següents, efectuà atacs per a desplaçar l’adversari de les altures i lliurar les Coves de la pressió enemiga. Entre els dies 7 i 15 de maig, aquesta Brigada realitzà més de dotze intents per ocupar les posicions contràries. En alguns d'ells, com ara els dels dies 9, 11 i 15, arribaren a ocupar les primeres trinxeres enemigues. Les retingueren unes hores, però amb els contraatacs enemics hagueren de tornar al punt de partida. Les pèrdues humanes foren copioses pels dos costats i finalment el front va quedar estabilitzat en el punt de partida inicial, amb l’avançada posició de la cota 237 envoltada per l’enemic.

La impossibilitat de les forces rebels de continuar l’avanç pel sector de Catí al mar, davant la resistència republicana, els obligà a desplaçar forces cap a l’interior, i pressionar per Ares del Maestrat-Castellfort i Vilafranca. Per això, desplaçà la IV Divisió a l’oest de Catí, per a trencar el front de la Nevera i també situà la 55 Divisió en direcció a Vilafranca, per a executar una ofensiva conjunta en direcció a Albocàsser. L’atac per la costa quedà paralitzat el 15 de maig amb la línia de front establerta pel riu que naix al sud de Catí i desemboca a Capicorb, al sud d’Alcossebre

Rutes i excursions

En el conjunt de llocs que es poden visitar, queden poques construccions defensives, però encara es poden trobar fragments de metralla, testimoni de la duresa dels combats.

En els mapes de l’Institut Cartogràfic Valencià es pot fer un seguiment per als itineraris.

Els punts 1 i 2 corresponen a posicions franquistes del Rajolar i casa Lobo, que defensaven l’interior de la serra i on queden parapets. S’hi accedeix per un camí de muntanya, en males condicions en el tram final, abans d’arribar a la part alta darrere de la posició  2. Les sendes cap als parapets han desaparegut i cal anar entre matolls.

En el punt 3, està la posició republicana de la Moreria, al sud del riu, on hi ha restes defensives. Dins del riu, enfront de la cova de la Campana, una senda puja a les posicions 4 i 5, en la lloma i el cim de la cota 300. A la primera, la Brigada 79 mantingué la posició avançada i feu els contraatacs per a ocupar la posició enemiga, al punt 5. Per dalt, al costat del camí que va a les antenes, encara es poden apreciar les trinxeres, cobertes pel matollar.

Tornant enrere, hi ha una excursió agradable i interessant pel caixer del riu, on està la cova de la Campana, i es continua per la ruta dels set molins hidràulics on també es pot apreciar part del sistema de distribució d’aigües que els alimentaven. En internet, distintes pàgines descriuen el recorregut, que resulta prou senzill.

En l’últim molí, el d’en Civit, arranca un camí pel qual es pot arribar a la serra del Cavall, on, una vegada a dalt, per la dreta, ix una senda que puja al Catapí (o Cavall, punt 8). La ruta de Wikiloc “De les Coves al Tossal de Catapí, pel riu de les Coves i Vall d’Àngel” ho mostra bé. 

En direcció contrària a la senda del Catapí, cap al sud, més enllà de la Basseta de les Animetes, està la cota 382, posició defensiva republicana que conserva dos trams de parapets (punt 9).

Finalment, un itinerari per a anar en cotxe ens du a les posicions de Vaquera (7), Tirijà (o l’Arguilanda, punt 8) i també puja, des del nord, al Catapí.

Per a fer aquest recorregut, per la carretera de les Coves a Alcalà, arribats al Collet (punt quilomètric 10,600), per l’esquerra ix l’Assagador del Coll de la Palmera, que continua com a Camí de Benet i arriba a la Vaquera (cota 503), on a l'esquerra hi ha restes de construccions defensives. Més endavant, en passar el mas de Cabossa, girem a l’esquerra i al costat de la basseta d’en Cavall, ix per la dreta un caminet que ens du al Catapí.

Finalitzada la visita, cal tornar al mas de Cabossa, i un poc abans d’arribar, prendre el camí de l’esquerra que du al conjunt del mas de Tirijà. Dalt del mas, a l’Arguilanda, és on una secció de la 79 Brigada resistí fins al final.

Si continuem pel camí cap al sud-oest, eixim de nou al camí de Benet i ja cap a l’esquerra tornarem al punt de partida.