Fer-ne vuitanta, vida i memòria de Francesc Parcerisas

És indefectible. A mesura que passen els anys i sobretot en els punts d’inflexió -als cinquanta anys, per exemple- els humans es pregunten sobre el seu passat i l’incert avenir. Si són escriptors en algun cas, o en molts casos, se’n derivarà una reflexió circumspecta i filosòfica sobre el pas del temps, l’edat o la vellesa, un poema, unes memòries, un relat autobiogràfic, una evocació, una novel·la amb un rerefons retrospectiu -el que s’ha viscut- clarament identificable, o més dissimulat. Un camí transitat a bastament en la cultura europea, des de Grècia i Roma al Renaixement i més enllà. Caldrà recordar les meditacions sobre la vellesa dels antics autors llatins (tipus “De senectute”)? O de Michel de Montaigne? No seria sobrer, certament. Una bona recapitulació sobre aquesta qüestió, amb reflexions enraonades, la trobaríem a l’Assaig sobre la vellesa (Lletra Impresa, 2025), del filòsof Tobies Grimaltos. Més enllà de doctrinarismes o creences, l’ésser humà es mostra perplex davant la caducitat de la vida i la minva de facultats. És un fet, que es pot encarar de moltes maneres, amb estoïcisme i enteniment o de manera rabiüda... Com el mal d’Almansa, la vellesa a tots “alcança”. De moment, si més no.

El llibre del poeta, traductor i crític Francesc Parcerisas, Fer-ne vuitanta. Estampes, evocacions, imatges, acabat de publicar a Quaderns Crema, pertany -diria que fins a un cert punt- a aquest tipus d’escriptura, però és molt original. Té aquell aire d’autenticitat -i de prosa clara, aparentment senzilla- que caracteritza els seus dietaris, que són un camp on ha excel·lit aquest poeta nascut a Barcelona el 1944. Llibres com Un estiu, La tardor em sobta o La primavera a Pequín varen meravellar molts lectors justament -em sembla- pels trets que tot just he apuntat. Qui ha escrit proses on la biografia pròpia hi té tanta presència, es pot pensar, difícilment faria unes memòries, tot i que hi ha excepcions-com sempre passa. Ara Parcerisas, amb la perspectiva que donen els anys, ens ofereix un llibre singular i original, en el qual explica fets i situacions de la seua vida, amanits amb reflexions pertinents, a partir d’imatges de l’àlbum familiar, una per any viscut. Un llibre que comença amb una sentència contundent: “Arribat a la vuitantena, comença a ser difícil pensar en el futur”.

Llavors la mirada s’adreça al passat. A les diverses etapes viscudes, en aquest cas condensades en fotografies que mereixen un comentari sintètic i esclaridor. La infantesa, l’adolescència, la joventut i les diferents fases de la maduresa hi compareixen. Un mosaic, un calidoscopi de la pròpia vida, explicada pel protagonista, però no a la manera clàssica de l’autobiografia o les memòries amb un fil conductor per tal de trenar un relat al qual s’imposa una coherència obligada. Per tant, comencem a saber moltes coses del poeta, escriptor i traductor, arran d’estampes que generen textos sobris i sovint molt bonics.

 Una infància dels anys cinquanta, que en part vaig conèixer jo mateix, i que donaria per a molt: el temps llavors tenia un altre ritme, una altra qualitat. El país era molt diferent. Tot estava una mica congelat. Terrible i limitat, miserable si voleu, sí, però amb altres dimensions no tan nefastes. Una adolescència benestant que de vegades fa pensar en una mena de jeunesse dorée però en to menor, no tan daurada com la que evoquen els versos de Gil de Biedma: “... más allà continuaba el mundo / con senderos de grava y cenadores / rústicos... / todo ligeramente egoista y caduco. / Yo nací (perdonadme) / en la edad de la pérgola y el tenis”). Per bé que el balneari de Coma-ruga, per exemple, o les estades a París indiquen una bona posició. I a partir d’ací, l’ambient familiar, els amics, els estudis, la formació, la conquesta de la independència personal, les ruptures estalonades, les rebel·lies, les cases viscudes, la professió, els viatges, els llocs que l’han marcat (particularment, Eivissa), les mutacions i els renaixements personals: l’evolució d’una personalitat que interactua amb el país i la cultura del seu temps i que, a la fi, hi fa la seua aportació. Important i significativa en aquest cas. Que trasllada a lletra vivències i pensaments. Un llibre grat, de bona lectura.

De Francesc Parcerisas és coneguda una poesia molt ben valorada, recollida al volum Triomf del present (Obra poètica, 1965-2000). També el seu recull de textos sobre traducció, tasca a la qual s’ha dedicat insistentment, Sense mans, Metàfores i papers sobre la traducció (Galaxia Gutenberg, 2015), a més de diversos volums de crítica literària. Fa l’efecte, de tota manera, que són els seus dietaris la faceta que ha causat un impacte -literari- més intens, per la condensació (d’idees i percepcions), la claredat i el vigor formal que exhibeixen.

A partir d’un cert moment, el passat comença a pesar, esdevé feixuc. Però el passat -el record que en tenim- és també esmunyedís i de vegades boirós, i res més natural que mirar de fixar-ne alguns punts de referència, les vivències clau, els episodis que ens han marcat duradorament. Jo mateix he temptat de fixar-los, en diversos contextos, sense cap voluntat d’estructurar un relat de tipus memorial. Una vegada vaig escriure que no m'acaben d'agradar els balanços, la literatura d'autojustificació ni el gènere confessional. I tanmateix, pensar-hi -evocar les estacions d’un viatge que ens a dut a ser qui som- és inevitable. Ja ho va deixar dit Josep Pla: «Sol ésser costum, quan es compleixen cinquanta anys, de donar una ullada als anys que hom ha deixat enrere, i que en cap cas no tomarem a viure.» Si això passa als cinquanta, amb més raó als setanta-cinc o als vuitanta. I si la mirada és tan sospesada, serena i equilibradament evocadora com la de Francesc Parcerisas, capaç de fer-ne literatura de la bona, ens n’hem de felicitar. El punt clau és aquest: la qualitat literària, aconseguida amb escreix en aquestes pàgines.