Andalusia a la dreta

¿Què se n’ha fet dels “andaluces de Jaén, aceituneros altivos” que cantava Paco Ibáñez? ¿Què se n’ha fet del fons d’esquerres, alliberador i solidari de l’Andalusia víctima dels botxins de Queipo de Llano (la desbandá), dels assassins de García Lorca i dels regulares de Franco, terra d’emigració oprimida pels latifundistes i els “señoritos”? ¿Què se n’ha fet d’Andalusia, durant tant de temps bastió de l’esquerra, la terra de Blas Infante, Felipe González i Julio Anguita? S’ha acabat. Pertany al passat.

Una circumstància, una vergonya dolorosa però plena d’ensenyaments més generals i potser extrapolables. Andalusia ha donat majoria absoluta a la dreta en les seues diverses variants, incloent la feixistoide de Vox, que assoleix el poder de condicionar la governabilitat. Un mix increïble d’ascens social, ressentiment anti-immigració i odi irracional als catalans ha donat un resultat electoral difícil de pair, però que cal saber llegir més enllà de les anàlisis súper-elaborades d’estratègia electoral.

El 30% dels discurs de “Juanma” Bonilla estava dedicat a atacar Catalunya. Tant que el president de la Generalitat de Catalunya Salvador Illa hagué de protestar. Home, dedica’t a lo teu! Doncs no. El tema era Catalunya, obsessiu. Els “privilegis” dels catalans, una barreja d’odi i enveja, de complex d’inferioritat i recurs a l’Estat i a l’Espanya eterna per tal de rescabalar-se’n i posar ordre... El discurs de Vox estava clar: incitar els més desgraciats contra els més desgraciats encara, per tal de no tocar res, ni l’estructura de la propietat ni la ineficiència d’una economia basada en el turisme, l’agricultura estacional, el tripijoc i les ajudes socials i públiques, matèria de rebatiña... (Un mot castellà molt expressiu, la “rebatiña”, que es podria traduir com brega, baralla o ‘anar a mata-degolla’, però no seria ben bé el mateix).

El cas és que l’economia andalusa ha prosperat almenys en part -o en bona part- gràcies a les transferències continuades a través del sistema de finançament vigent (el mateix que perjudica Catalunya, i també al País Valencià i les Illes) i de les inversions de l’Estat en obra pública i infraestructures, amb AVEs per tot arreu. Socialment, uns han pujat gràcies a les polítiques del PSOE al llarg de molts anys -han pogut estudiar, han capitalitzat les ajudes- i ara s’han fet benestants i de dretes...  (És un fenomen universal, per cert). Els qui se’n queden enrere per diverses raons -totes imaginables- voten a Vox, que els privilegiarà, diu, enfront dels “moros”. Cosa que no passarà en cap cas, perquè és il·legal, anticonstitucional i inacceptable. Però que activa un ressort, la cara fosca... La xenofòbia no és només un espantall o un reflex d’identitat, com havíem pensat i s’ha dit, té també bases materials, per mancades d’ètica que siguen. Igual com l’antisemitisme, si hem de dir-ho tot i com sap qualsevol que haja llegit una mica sobre l’Europa d’abans de l’Holocaust: molts pensaven que l’eliminació dels jueus els beneficiaria personalment.

Després hi ha els empresaris de serveis i els autònoms que volen continuïtat i menys impostos. Degradació de l’ensenyament i la sanitat pública? No importa gens... I també, especialment, els propietaris rurals dels hivernacles a El Ejido o a Huelva, que viuen i es fan rics de la sang i la suor dels immigrants -moros i negres- i tanmateix difonen i promouen l’aversió als immigrants. Els necessiten, però no els volen (“Havíem demanat mà d’obra, però vingueren persones”...). Atenció a El Ejido, on arrasa la dreta i l’extrema dreta: PP 41,6 %, Vox 31,4%. A Almeria el PP té casos flagrants de corrupció i guanya. Els té exactament igual. Més ensenyaments! El PSOE i l’altra esquerra poden haver comès molts errors, però aquestes resultats electorals són devastadors.

 L’esquerra benpensant sempre fa abstracció de la realitat més incòmoda i mira la palla en ull aliè -Gaza, els saharauis, Llatinoamèrica, l’extrema dreta a Alemanya o França- però mai, o escassament, es fixa en la gran biga feixista o feixistoide, amb base social, que creix ara i ací, amplificada, disculpada i engreixada pels grans interessos i els mitjans i pseudo-mitjans amb seu a Madrid. Almeria, cantada per Manolo Escobar i per Juan Goytisolo -quina estranya parella!- ha passat de la misèria i el tracoma a votar a Vox. Matèria per a analistes i politòlegs més o menys gramscians.

Alguns es consolen i fins i tot es fan contents -enmig de la desfeta- amb l’avanç d’opcions de trajectòria limitada com Adelante Andalucía. Molt bé, fantàstic. Sobiranistes i moltes més coses, segurament totes justes i fabuloses. El tema de fons, però, seria guanyar majories socials. Majories de veritat, per a resistir i canviar, per a transformar. Progressa limitadament una formació rebel i trencadora, o dos, però no podrà fer gran cosa. El tema és un altre, i molt seriós. Es tracta de guanyar una majoria social, o no? De guanyar les eleccions, d’obrir un nou camí de redreçament. Per tant, tots haurien de fer un pensament, i especialment la força històricament majoritària de l’esquerra, el PSOE, que hauria de viure una mena de catarsi i no tornar a presentar ministres del govern central a unes eleccions autonòmiques. Una estratègia que no funciona i que ha recollit massa fracassos. Pròxima parada: juny del 2027 al País Valencià.

No estaria de més si s’adonava que, per a molts votants, la socialdemocràcia que representa “es nota poc” en termes microeconòmics, vivencials, quotidians o d’expectatives. I això fomenta la seducció de tota mena de cants de sirena, fins i tot dels menys recomanables, la deserció i l’escàs entusiasme. ¿Són exagerades, aqueixes expectatives, en un món convuls o, més encara, destarotat? Potser, però en tot cas el malestar consegüent s’hauria de repartir millor. Com el benestar, per cert. La contesa per l’hegemonia social serà àrdua, demana persistència, entesa inter-generacional, generositat per totes bandes i noves idees, a més d’intel·ligència política i estratègica. I té una dimensió cultural evident. Les successives mobilitzacions valencianes per les responsabilitats de la DANA o al voltant de la vaga educativa indiquen un camí plausible i diferent, una nova via valenciana. Ningú hauria de posar-hi entrebancs per raons personalistes, de grup o sectàries. En el cas valencià, atès el que representa Vox (que va a per la llengua dels valencians, descaradament) i el PP (els interessos més descarnats dels especuladors immobiliaris), la qüestió és literalment de vida o mort...