No negaré que em va sobtar quan m’ho va dir. No ho veia gens clar d’entrada, i em va semblar una boutade, pròpia del personatge. Sí, perquè Ignacio Carrión Hernández (1938-206) -personatge d’una certa València d’antan, injustament oblidat, gran dietarista, fill “dissident” d’una nissaga burgesa-, amic d’ironies i paradoxes, em va dir un dia quan em visitava al despatx de les PUV, que a ell sovint li interessaven bastant més les vides dels escriptors que no les seues obres. Em va deixar parat. Home, això és molt desconcertant. El que importa de debò -a tots els efectes- és l’obra! És clar que és això el que jo li deia. En un moment o altre m’havia plantejat -com no?- el vell tema de la relació entre autor i obra, la qüestió tan debatuda de la indecència d’alguns autors versus una obra excelsa, l’autonomia relativa de l’obra, coses així. Però això de posar l’accent en la vida dels escriptors, no.
Entre parèntesi diria que els fills dissidents -o rebels- de les nissagues burgeses han donat un gran rendiment cultural i literari. De Thomas Mann a Juan Gil Albert o Santiago Rusiñol. Encara es dona aquesta circumstància? O el retorn a l’ordre de les escoles de negocis i les universitats privades, de l’Opus o l’ACNP o coses encara pitjors, han acabat amb tot això? Seria una llàstima. La nissaga d’Ignacio Carrión, lligada als Hernández Lázaro -propietaris rurals reconvertits en grans accionistes del Banc de València i el Central- era conspícua. Molt conspícua. Als seus diaris -vegeu La hierba crece despacio (2007)- dona moltes pistes, en bona part esfereïdores. Però poca gent se n’assabentà. Ignacio Carrión havia nascut el 1938 a San Sebastián (Donosti), en plena guerra civil. El seus pares havien fugit de la zona roja...
El cas és que de vegades les afirmacions desconcertants cal pair-les, perquè no són evidents d’entrada, en funció d’un cert tipus de formació. Però ell tenia raó, en algun sentit. O fins a cert punt. Argumentava, era convicent i posava exemples, com el de l’escriptor xilè José Donoso -figura lateral del boom- i la seua enrevessada i per això interessant trajectòria i circumstància familiar. Les biografies d’escriptors desvelen claus de l’ambient, l’entorn i l’època, però sovint també motius psicològics i experiències personals que il·luminen no tan sols el sentit d’una obra, o una peripècia singular, sinó aspectes no sempre atesos de la condició humana.
Mirant enrere, em fa l’efecte que Ignacio Carrión tenia un punt de raó. Sovint la vida de l’escriptor o escriptora té més interès -molt més- que no una obra esforçada que aviat restarà superada estèticament o esgotada pel pas del temps. Quantes obres d’autors del cànon no són literalment il·legibles avui! O bé pensem en aquells autores o autors secundaris -per exemple del naturalisme o del realisme social- que no aguanten l’erosió del temps, i que llegits avui provoquen un badall inevitable... És clar que això fa pensar -a sensu contrario- en el misteri de les obres intemporals, aquelles que s’aixequen majestuoses per damunt del temps i les tendències estètiques i fan valdre el seu poder d’irradiació.
En tot cas, la lluita per escriure i esdevenir un escriptor o escriptora reconegut contra tots els obstacles imaginables del temps i de la vida... això sí que té gran interès, humà, psicològic i -permeteu-m’ho- també sociològic o històric. No tan sols la lluita per fer-se present en el món procel·lós de la literatura i la lletra impresa, sinó per surar i viure després enmig de les desgràcies i les dificultats, sobretot les econòmiques o humanes en general a mesura que passa el temps. Una dimensió que, si som seriosos, va molt més enllà del morbo o la xafarderia pòstuma, propensions molt esteses però ridícules, pròpies de la indigència intel·lectual consuetudinària.
Pense ara en l’Azorín que viatja a Madrid, després d’haver estudiat a València, deixant enrere Monòver, decidit a fer-se escriptor. Un “provincià” que no tenia ni un pèl de babau, i que també tenia un ull posat a Barcelona, on va col·laborar molt de temps a La Vanguardia i que explica al llibre Madrid no la ciutat, sinó la seua peripècia personal. Entre la vida i els llibres triava sempre el seu ego. Conegut a bastament per estar sempre “amb la situació”, fos la que fos, i que acabà fent grans elogis de Franco. O en un Max Aub, valencià nominal però modernista castellà i europeu, que va donar tot el que tenia a dins -una experiència vital densa i traumàtica i un humor corrosiu- a Mèxic. O Josep Pla, el gran autor català contra tot pronòstic, periodista però molt més que això, hereu gravat, escriptor vocacional que sovint no sabia com “parar casa”, i que va lluitar tota la vida per aconseguir-ho, de vegades fent tractes indecorosos. O Mercè Rodoreda i la seua trajectòria tan intensa d’amors i desamors, que traduïa el dolor i el goig de la vida en literatura. O Victor Català (Caterina Albert) i la seua atracció fatal pel costat fosc de la vida, que ara surt a la llum gràcies a una nova generació d’investigadores. O Carmelina Sánchez Cutillas, l’enyor de la infantesa mitificada, amb la seua doble vida d’esposa burgesa convencional, mare de famólia, i escriptora vocacional. O Maria Beneyto, un cas extraordinari, de vida personal en la penombra, que potser explicaria moltes claus de la seua obra i que, n’estic convençut, seria tan interessant o més que algunes exhumacions d’obres datades. Però no n’estic segur: Maria Beneyto em fa tota la impressió que fou una gran escriptora, una escriptora de debò, realitzada en part o no. Una bèstia literària, pura sensibilitat, tremolor i percepció, capaç de posar la vida en joc. Igual, en certa manera, com en el ram de la pintura ho va ser Jacinta Gil, una artista poderosa, militant comunista clandestina i dona lliure. Vides altament vulnerables, i vulnerades.
Maria Beneyto era filla de perdedors de la guerra -com ha explicat amb detall Carme Manuel al seu imprescindible article publicat a la Revista Valenciana de Filologia, una aportació il·luminadora sobre memòria traumàtica i ocultació del passat. Era una lluitadora increïble per la supervivència, enmig de totes les desfetes i amb el cap ben alt, escriptora per damunt de tot -poeta i narradora-, capaç d’assumir en un moment donat el valencià, el català, com a llengua literària, quan tot jugava a la contra. Una decisió que emociona encara. Amiga de Xavier i Vicent Casp, de Joan Fuster, de Josep Albi, de Manuel Sanchis Guarner... Amiga de tots el qui representaven cultura valenciana seriosa -no artificial o confiscada- en un moment trist, però alhora prometedor de cara al futur.
És difícil imaginar què devia ser viure al carrer de Moret de València -a l’extrem nord del Barri del Carme, a prop de Blanqueries i de les Torres dels Serrans- sense res, filla d’un roig... En la intempèrie. Desheretades de la vida, ella i sa mare. I tanmateix, reeixir com a autora reconeguda en els estrets cercles literaris dels anys cinquanta del segle XX. Un gran assoliment. Perquè fou reconeguda com a poeta en castellà (present en l’antologia tan influent de Josep Maria Castellet, el críic literari per excel·lència d’aquell temps, Veinticinco años de poesia española (Seix Barral). Després la seua poesia fou recollida en un volum de Plaza y Janés. És a dir, fou reconeguda a Barcelona. I alhora ben acollida en l’ambient literari valencià o valencianista en expansió: premi València de literatura el 1953, publicació de La dona forta a l’editorial de Joan Senent, i del volum La gent que viu al món a L’Estel, de la mà de Sanchis Guarner, entre altres presències i reverberacions, com la coneguda celebració del seu tremp poètic per Max Aub -ben conegut per la seua mala gaita (i la seua gran lucidesa)- a La gallina ciega. Teniu una gran poeta i no us n’assabenteu!, venia a dir, admonitori com era.
I tanmateix, un vel de foscor es va estendre sobre la seua obra i la seua personalitat a patir dels anys setanta, que no es pot atribuir tan sols a les limitacions d’un panorama literari local secularment esquifit i mesquí. Un vel que sortosament s’ha esgarrat, gràcies especialment a Carme Manuel i a Rosa Maria Rodríguez Magda (editora de la novel·la pòstuma Invasión, a Drassana, i del poemari Itinerario, a Renacimiento, on aixeca a la Introducció una part del vel, sembla...). També a Josep Ballester, que havia dedicat tanta atenció al llarg del temps a la nostra autora. Maria Beneyto és presència viva i la commemoració de l’Any Maria Beneyto durant 2025, amb el devessall de títols que ha suscitat, ho ha posat clarament de manifest.
0