Salvador Pascual, arquitecte i alguna cosa més

Una anotació una mica críptica als diaris d’Emili Gómez Nadal ens en dona alguna pista o, millor dit, un indici: “Salvador Pascual Gimeno morí divendres passat a València; què en quedava de l’estudiant d’arquitectura de 1929, a Barcelona?” (nota als Diaris d’EGN, 2 de novembre 1979, publicats a PUV, 2008 ). Fa l’efecte que Emili Gómez Nadal coneixia Salvador Pascual d’aquell temps, i que aquell jove devia tenir alguna sensibilitat valencianista, probablement adquirida o accentuada mentre feia estudis d’arquitectura en una Barcelona en ebullició. A final dels anys vint del segle passat l’agitació catalanista i la conflictivitat social batien el ple i preparaven el trànsit des de la Dictadura a la proclamació de la República. Emili Gómez Nadal, historiador, s’impregnà d’aquell ambient de València estant i fou un capdavanter del valencianisme republicà. El 1933 -quan era professor de la Universitat de València-, pronuncià dues conferències molt comentades a la Universitat de Barcelona, convidat per Palestra i per la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.

Després, evidentment, els seus camins no pogueren ser més diferents. Emili Gómez Nadal es comprometé a fons amb posicions d’esquerres, mantingué el seu valencianisme de pedra picada, milità al Partit Comunista i el 1939 marxà a un exili, a França, del qual mai tornaria. Salvador Pascual esdevingué un arquitecte d’èxit a la València franquista, fou directiu del València CF i esdevingué un personatge públic, amb molta vida social i influències notòries. Vivia en un pis gran i confortable a la Ciutadella, un pis amb cuina moderna i office que desprenia l’aroma inconfusible del benestar burgès. Es va casar amb Na Conxita Benet, filla del president de la Societat d’Aigües de València, una senyora devota i patidora. Però alguna cosa de la sensibilitat d’antany hi devia restar, en Salvador Pascual. Per exemple, com a president del Cercle de Belles Arts de València promogué el 1972 la primera edició d’un llibre fonamental: La ciutat de València, de Manuel Sanchis Guarner, i l’hi escrigué el pròleg, un pròleg entusiasta i en valencià. Hi deia, entre altres coses: “En demostració de fidelitat a la història i el caràcter genuí de València, l’autor ha escrit el llibre en la seua habitual llengua valenciana, i perquè considera, així mateix, que en aquesta llengua són millors expressats els fets i els sentiments dels nostres avantpassats, que sempre l’usaren. L’homenatge que es tributa a la llengua, es fa extensiu al poble valencià”.

Salvador Pascual fou un arquitecte prolífic durant el franquisme. Va construir molt. Però la seua arquitectura no passarà a la història de les belles arts. Més aviat, al contrari. Fou un factor actiu del desarrollismo de l’època, de modernització banal, que va acabar amb tants edificis harmònics de València, i els va substituir per noves construccions funcionals i en molts casos estèticament deplorables, molt d’època. Com a mostra, l’edifici terrible de ferro i vidre que s’alça encara a la cantonada de la plaça de l’Ajuntament amb el carrer de les Barques. Marca de la casa, encara que també va fer edificis menys desastrosos. A València sovinteja la lletjor arquitectònica, la ruptura de l’harmonia estilística. Enmig de dos edificis modernistes meravellosos podeu trobar fàcilment -posem per cas, al carrer del Gravador Esteve- una mena de caixes de sabates “modernes” que trenquen la unitat d’estil de les façanes i produeixen un caos indescriptible, visualment deplorable. Al llibre La València lletja (Àmbit, 2005), d’Adolf Beltran, hi trobareu bastants exemples -en molts casos, recents- de mala praxi en el ram de la construcció. Però els arquitectes valencians -que alguna responsabilitat hi tenen, no?-  mai no han retut comptes de les seues malifetes. Una professió escassament procliu a l’autocrítica, es pot dir. Recordem amb bones raons Demetri Ribes (Estació del Nord), Rafael Guastavino (sobretot a Nova York), Alejandro Soler i Francisco Guardia (Mercat Central) o Francesc Mora (Mercat de Colom, les cases Sagnier modernistes del carrer de la Pau) i uns quants més, però de la resta, en general, un espès silenci: millor així. Ah, sí, i Santiago Calatrava, però això seria una altra història.

De tota manera, Salvador Pascual, igual com conservaria potser alguna idea o sensibilitat valencianista de joventut, tingué cap al 1972 la intuïció -una espurna de lucidesa- que aquest camí destructiu de la falsa modernitat destralera era un gran error. I que València, amb aquesta dinàmica, es convertiria en una “ciutat monstre”. Era l’època en què les autoritats franquistes volien “urbanitzar” la Devesa del Saler -quina gran barbaritat!- i fer una autopista o “via ràpida” al llit vell del riu Túria, que quedava lliure després de la desviació del Pla Sud. També hi havia la idea, el projecte, d’esventrar encara més el centre històric, els barris de Ciutat Vella. Desdibuixar la història, anihilar referents, és una pràctica habitual dels règims totalitaris que es volen revestir, a efectes de legitimació, de “modernitat” o fins i tot d’una mena d’hiper-modernitat. Com escriu Alastair Bonnet en un llibre força suggeridor, Fuera del mapa (Blackiebooks, 2026), “la transformació d’una sèrie de llocs complexos i diversos en altres simples i superficials té com a resultat una població més vulnerable culturalment, una massa desarrelada l’únic vincle de cohesió de la qual és la ideologia que se’ls imposa des de dalt.” I esmenta el llibre de Robert Bevan The destruction of Memory, que tracta de les reconstruccions urbanes en l’època comunista, que volia representar una versió radical d’una modernitat ultrancera: la nostàlgia del futur (que deia Josep Renau).... Mao Zedong, per exemple, es va entestar a enderrocar la ciutat antiga de Pequín. Per la seua banda, Bonnet explica la destrucció de la ciutat antiga de La Meca i la substitució per edificacions noves i funcionals, híper-modernes, un fenomen que s’observa sovint al món àrab opulent, i que ara voldria patrocinar Trump a Gaza amb el seu fantasiós i demencial pla de promocions immobiliàries.

Salvador Pascual -arquitecte racionalista i modern en ple franquisme- feu aquell advertiment sobre el perill de la “ciutat monstre” en una conferència pronunciada el 1972 a l’Ateneu Mercantil, com explica Josep Vicent Boira al seu escrit inclòs al catàleg València 1972: cap a la ciutat monstre, 60 aniversari del llibre de Manuel Sanchis Guarner, publicat per la Universitat de València amb motiu de l’exposició commemorativa de La ciutat de València, que es vafer a La Nau l’any 2022, de la qual en va ser comissari el mateix Boira. De vegades els catàlegs són tresors, una mina d’informacions i idees interessants, amb un gran valor documental.