Josep Maria Castellet: el centenari

S’escau enguany, el 2026, el centenari del naixement  de Josep Maria Castellet i Díaz de Cossío (1926-2010) i a Catalunya s’ha declarat, per les institucions corresponents, l’Any Castellet. Hi ha prevista tota una sèrie d’actes commemoratius, com pertoca. La comissària n’és Teresa Muñoz Lloret, autora d’una important biografia de Castellet  (Josep M. Castellet. Retrat de personatge en grup, Edicions 62, 2006). Són tantes, i tan diverses, les raons per les quals convé recordar i actualitzar el que sabem sobre Josep Maria Castellet i el seu temps que no caldria insistir-hi massa. O potser sí, perquè la memòria és feble i fragmentària, i molta gent no coetània no té la informació precisa. No la pot tindre, i per això cal “fer memòria”. Una altra manera del que abans en dèiem “fer País”. Una tasca, per cert, que no prescriu, ans al contrari, per bé que per vies noves i diferents. Què és -o què era- “fer País”? Una bona pregunta. En principi, aspirar a una realitat completament diferent i millor. Una aspiració, doncs, que no caduca. I que s’ha de traduir en fets, en acció.

La utilitat dels “Anys” -que declaren la Institució de les Lletres Catalanes, l’AVL o Mallorca Literària- dedicats a escriptors i personatges nostrats és això: contribueixen a donar consistència a la memòria cultural, a estructurar la consciència col·lectiva pel que fa a les incitacions del passat. Els diversos autors dels quals se n’ha commemorat recentment un “Any” -Jacint Verdaguer, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Gabriel Ferrater, Maria Beneyto, Josep Vallverdú, etc.- o ara mateix, a més de Castellet, Blai Bonet (amb epicentre a Mallorca) i Francesc Almela i Vives, promogut per l’AVL, ens parlen d’un passat que és també, en part i d’alguna manera, present. Esdevenen incitació, esperonen el gust per la cultura, cosa fonamental, aporten complexitat a les visions sumàries del passat. I sovint reten fruits duradors, en forma de llibres, publicacions diverses i un cert impacte formatiu entre el públic més o menys culte, els estudiants de diversos nivells i gent interessada en general.

Què ens importa el passat? No res, segons uns i altres. Uns: els reaccionaris conspicus, perquè no els convé. Altres: els qui -inconscients- ho cremarien tot i del passat en farien “taula rasa”... Tanmateix, el passat importa, i tant que sí. Ens explica, i explica també, en part, el que podem arribar a ser. No tenim futur sense un passat ben apamat, conegut, estudiat i assumit críticament. Qui se n’oblida del passat, pagarà les conseqüències.

Però qui fou Josep Maria Castellet? Fonamentalment un editor, un crític literari, un home de lletres, un escriptor. També, com a fill del segle, un intel·lectual compromès. Amb una vessant d’activisme cívic, que el va dur a participar en organismes i organitzacions diverses (del Congrés per la Llibertat de la Cultura a l’AELC). Sobretot, diria, fou una mena de maître à pensar influent, de tipus francès trasplantat al solar hispànic i a partir d’un cert moment, amb especial i definitiva dedicació, a l’àmbit català: a la literatura i la cultura catalanes en el sentit global del terme. Els orígens ideològics de Castellet són molt interessants i un punt desconeguts. Josep Maria Ruiz Simón va escriure una sèrie d’articles sobre el jove Castellet a La Vanguardia que em varen suscitar molta curiositat. Res és el que sembla, i la postguerra fou molt -molt- complicada. Repressió i terror ideològic, el franquisme triomfant. L’hegemonia cultural – sí, hegemonia gramsciana- es va imposar a punta de baioneta, però triomfava. La cultura catalana, esponerosa i vital als anys vint i trenta, va quedar proscrita, estigmatitzada, exiliada, reclosa en cenacles. Era antiga, un fracàs, la “falsa ruta”. Era el passat. Mirador fou substituït per Destino; el Premi Crexells pel Nadal; l’Institut d’Estudis Catalans fou dissolt, i es va crear un anomenat Instituto de Estudios Hispánicos, que incloïa el Seminari Juan Boscán; la Biblioteca de Catalunya passà a dir-se Biblioteca Central; la Llibreria Catalònia es convertí en la Casa del Libro, i així successivament. Alguns canvis, per exemple en el món editorial, serien ja irreversibles.

La cultura castellana-espanyola triomfava, en les dues versions: les dues Espanyes que, segons sembla, t’han de gelar el cor. Pemán, Emilio Romero, la “tercera d’ABC”, Luys Santa Marina, Gironella (Los cipreses creen en Dios), Luis Felipe Vivanco, Leopoldo Panero, les “Conversaciones de Intelectuales Católicos” a Gredos,  Madrid de Corte a checa,  d’Agustín de Foxà, les publicacions del Movimiento (El Español, Qué Pasa, coses així) dirigides per l’ex-jonsista Juan Aparicio, que controlava tota la premsa, la censura a càrrec del valencià (o ex-valencià) Juan Beneyto, les aparicions espectrals de Giménez Caballero i altres fantasmes... Per l’altre costat, Antonio Machado, Garcia Lorca, la Generació del 27 en pes, Vicente Aleixandre, Blas de Otero, Gabriel Celaya, Luis Cernuda, Rafael Alberti, Miguel Hernández, la nostàlgia roent de l’exili (la millor cultura espanyola expatriada!), el buit de la cultura catalana exiliada, que era com si no haguera existit mai.

Amb el temps, els fills dels vencedors s’embafarien de la retòrica buida i falsa, tirant a ridícula, del règim franquista, i s’hi rebel·laren. Tot començà el 1956 -però tenia precedents: Javier Pradera, els germans Sánchez Ferlosio, fills del feixista i ministre franquista Rafael Sánchez Mazas (l’heroi de Cercas)-, l’activisme clandestí i molt eficaç de Federico Sánchez (Jorge Semprún), i assolí una gran visibilitat a començament dels anys 1960. Els mentors de la revista Escorial, tan feixista, esdevingueren crítics: Dionisio Ridruejo, Pedro Laín, Antonio Tovar, etc. També Aranguren o Ruiz Giménez. Havien guanyat una guerra, sí, però els seus referents nazi-feixistes, Hitler i Mussolini, havien perdut la Guerra Mundial, en una mena de Götterdämmerung.

Els deus nazis havien caigut. Calia adaptar-se. Ara triomfava el liberalisme i la democràcia (cristiana), i el campió n’era Estats Units, enfrontat a mort al marxisme i al comunisme soviètic, al comunisme ateu, materialista i moltes coses més... A casa nostra els fills d’alguns industrials o empresaris benestants també es rebel·laren -una situació arquetípica. A Barcelona fou una realitat tangible, amb gruix, i tingué gran incidència al món editorial i cultural en general. A València també, però menys. De tota manera, un Vidal Beneyto (fill d’exportadors de taronja de Carcaixent) o un José Antonio Noguera Puchol (d’una important nissaga burgesa de València) i els seus equivalents i cercles d’influència, gens menyspreables, no foren anecdòtics. De cap manera.

Vet ací el context del primer Castellet. Va fer les seues armes inicials a Laye, la revista de patrocini oficial d’on nasqué una gran generació d’expressió castellana a Barcelona. A la revista La Caña Gris, de València, representativa d’un cert moment, hi ha també rastres de Castellet. Participà amb un article molt breu al número d’homenatge a Luis Cernuda. Un número, per cert, absolutament increïble, del 1962, en ple franquisme i des de València, amb col·laboracions de Vicente Aleixandre, Octavio Paz, Maria Zambrano, Rosa Chacel, Juan Gil-Albert, José Angel Valente, Derek Harris, Jaime Gil de Biedma, Francisco Brines, Jacobo Muñoz, entre altres. En un número anterior, del 1960, J. L. Garcia Molina havia ressenyat extensament -i elogiosament- l’antologia Veinte años de poesía española (Seix Barral), de Castellet. L’antologia seria represa poc després, el 1966, al volum Un cuarto de siglo de poesía española (Seix Barral), amb pròleg, introducció i continuació del propòsit. Un document d’època. La vocació d’antòleg -el crític que defineix i valida- de Castellet era veritablement marcada. El 1969 publicà amb Joaquim Molas Ocho siglos de poesia catalana(Alianza), bilingüe, i anteriorment també amb Molas, Poesia catalana del segle XX a Edicions 62, sota el prisma del “realisme històric”, tan debatut i impugnat, una tasca que culminà amb l’Antologia general de la poesia catalana (1979), que ha conegut reedicions sovintejades. El 1970 havia llançat Nueve novísimos poetes españoles, una bomba en el context de la poesia en castellà, que aixecà polseguera per la tria i consagració de veus poètiques, i la inflexió estètica que suggeria.

Josep M. Castellet, a partir d’un determinat moment, es va abocar de ple a la reconstrucció de la cultura catalana, com a editor, com a crític i com a autor. Podia no haver-ho fet... Però va dur a terme una feina descomunal de modernització a Edicions 62, amb la incorporació de la novel·lística contemporània traduïda a través de la col·lecció “El Balancí” i moltes altres comeses. Com a memorialista publicà Els escenaris de la memòria (1988), amb una prosa impecable i evocadora; Seductors, il·lustrats i visionaris. Sis personatges en temps adversos (2009) amb assaigs sobre Manuel Sacristán, Carlos Barral, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Alfons Comín i Terenci Moix; i  Memòries confidencials d’un editor, seguit de Tres escriptors amics (2012) . Com a dietarista, el valuós Dietari de 1973. Com a crític i estudiós, Josep Pla o la raó narrativa (1978), entre altres.

Restava lluny l’etapa de formació i la primera joventut, quan fou tan amic de Manuel Sacristán -el personatge complex que no ha estat encara ben apamat i de qui va fer un retrat molt penetrant al llibre del 2009- i de la resta de membres del grup Laye. Quan publicà La hora del lector (1957), i abans l’assaig breu sobre Hemingway (Taurus). Un personatge a la cerca d’autor. Al final, ell mateix fou l’autor, i sobretot l’editor. Un de decisiu.

La versatilitat de Josep M. Castellet, signe d’intel·ligència i imaginació (gent de mala bava diria -han dit- que de superficialitat i oportunisme) el duria, per exemple, a prologar L’home unidimensional de Herbert Marcuse, que es publicà a Edicions 62 el 1968. En aquell temps, Marcuse -l’heroi de l’Escola de Frankfurt trasplantada a Califòrnia- era una icona de l’esquerra efervescent, no sé si del tot ben comprès: crec que no. El text de Castellet, reprès posteriorment a Lectura de Marcuse, era molt representatiu d’un moment. Signat a Sitges, agost del 1968. Als anys vuitanta dirigia, juntament amb Salvador Giner i J.F. Yvars, la imprescindible col·lecció “Clàssics del pensament modern” a Edicions 62. Una gran iniciativa editorial que no ha estat represa, encara, com caldria fer.

La biografia  de Teresa Muñoz esmentada adés -molt informada i rigorosa- explica l’alfa i l’omega d’una trajectòria, però encara hi ha coses per dilucidar. Un personatge fonamental, Josep M. Castellet, amb lligams directes i sovintejats amb el País Valencià, a través de Joan Fuster i de molta més gent que varen trobar a Edicions 62 un exemple i un model de modernitat i de normalitat enmig d’un desert anti-modern i gens normal, del qual calia desempallegar-se’n com més aviat millor...