La gran expropiació

Tot fa pensar que hi ha en marxa un nou episodi, molt típic del capitalisme històric, de concentració de la riquesa en poques mans i de despossessió de les grans majories. Un procés, que Thomas Piketty ha estudiat a bastament, i que si no es capgira podria retornar les nostres societats a èpoques pretèrites d’explotació descarnada i manca absoluta de drets socials, a un món dickensià de misèria i desnonament, de sofriment i penúria.

Assistim a una erosió lenta però sostinguda de la capacitat adquisitiva de la gent normal i corrent, de reducció del salari real, d’augment brutal del cost de l’habitatge -dret primari, aixopluc essencial-  tant de lloguer com de compra. Tot i amb treballs estables, i fins i tot relativament ben pagats, avui -vet ací la vivència generalitzada- és molt difícil o fins i tot impossible iniciar una vida autònoma en una ciutat en les condicions considerades normals fins fa quatre dies. Una ciutat que expulsa els seus habitants no pot ser democràtica, ha dit Jordi Amat amb molta raó... Els informes sociològics solvents, tipus FOESSA, ens en donen moltes pistes. L’experiència quotidiana, l’observació de la realitat sense prejudicis, també. 

Les dades macroeconòmiques parlen d’un procés, a grans trets, de pèrdua de pes de les rendes salarials en benefici d’un altre tipus d’ingressos, els del capital, la propietat immobiliària, les transferències, etc. Concentració del poder econòmic. Generació de “noves” necessitats que cobreixen poques empreses, en règim d’oligopoli i de vegades de monopoli, i que donen lloc a noves oligarquies. La reproducció de la força de treball en les condicions morals i històriques actuals, que inclou la satisfacció de les necessitats velles i noves, es fa més i més difícil. La conseqüència dràstica, a més d’un enorme malestar social, n’és la reducció de la natalitat. Tenir fills esdevé un luxe a l’abast de pocs, un factor pertorbador. Els imperatius econòmics contra una cosa tan natural com la reproducció de l’espècie: vet ací la base de tot, el detonant del desassossec. 

Les formes de la reproducció no han estat sempre iguals. La “transició demogràfica” marca el canvi entre una pauta d’alta natalitat i mortalitat i una de més controlada, de natalitat reduïda i augment de l’esperança de vida. També se’n pot dir el pas d’una societat agrària tradicional a una altra d’industrial i urbana. Aquest procés s’ha donat històricament a Europa i generà un gran excedent demogràfic que s’abocà a l’emigració cap Amèrica, el món colonial i Oceania. Avui probablement la transició demogràfica, via pas de l’agricultura de subsistència a una agricultura comercial capitalista (exportadora) i difusió de la salubritat pública (vacunació, sanejament, etc.), s’esdevé amb força a Àfrica i Amèrica del Sud, que generen un important excedent demogràfic, que emigra. Carlo Cipolla, el gran historiador italià de la demografia, ho va explicar molt bé.

Tot està interrelacionat. Demografia, model econòmic, drets socials, immigració i, al remat, comportament polític. Hi ha un conflicte social de fons de gran entitat. ¿Es pot governar de manera civilitzada el canvi tecnològic, les noves necessitats, i l’absorció de la immigració extra-europea? Tasca molt difícil, però no impossible. Si no la du a terme una gran coalició del centredreta raonable (racional, humanista) i l’esquerra democràtica, serà impossible. Perquè de moment van guanyant els “dolents”: les oligarquies i els rendistes. Keynes ja va avisar que calia dur a terme una “eutanàsia del rendista”, que genera despossessió i misèria. 

Les oligarquies disposen avui de les grans fonts energètiques i de la concentració de poder derivat de les empreses tecnològiques que atenen les noves necessitats de comunicació i esbarjo a canvi de quotes no massa altes però que pagades per centenars de milions de consumidors de tot el món donen com a resultat sumes astronòmiques, impressionants. Parlaríem d’empreses com Amazon, X, Meta, Microsoft, Palantir, Netflix, Spotify,  a més de plataformes diverses, i tota la resta, que se sumarien als oligarques del petroli d’Orient Mitjà, als fons d’inversió, als “fons voltor” i a tot l’entramat d’un capital voraç i depredador que deixa exsangüe el cos social. Que disposa de capital sembla que il·limitat per a identificar i capturar possibilitats de negoci (a les ciutats d’arreu) i també per a crear noves necessitats, algunes reals, altres purament il·lusòries. I que cada vegada més colonitza àrees com l’educació, la sanitat o l’atenció als majors. Els pilars de l’estat del benestar, doncs, que es veu sacsejat i arraconat enmig d’aquesta allau, d’aquesta nova i gran onada d’expropiació, que recorda episodis de l’acumulació primitiva descrita de manera tan plàstica com analíticament acurada per Karl Marx al primer llibre de la seua obra mestra, El Capital (1867).

Per descomptat que la realitat, que sempre s’esmuny, és molt més multiforme, diversa, àmplia i matisada, perquè hi ha nous i poderosos actors en l’escena internacional, que trastoquen els esquemes. Sobretot la Xina, aquest gran país capitalista-comunista o comunista-capitalista, que ha passat a ser, entre final del segle XX i les primeres dècades del XXI, la “fàbrica del món”, igual com Anglaterra fou al segle XIX el “taller del món”. I això canvia les dades de molts problemes.

Això ens duria lluny, al terreny pantanós del que anomenen la geopolítica. Que juntament amb les elucubracions sobre pugnes territorials, infraestructures, finançament, i lluites entre generacions , amaguen o difuminen, al capdavall, el conflicte social real. Aquesta és la comesa: amagar la desigualtat, el xoc d’interessos entre privilegiats i desheretats, entre benestants hereditaris o sobrevinguts i el “proletariat” en un sentit ampli (que ara inclouria també les “capes mitjanes”, encara que no ho saben). I posar entre parèntesi, no debatre en termes sensats, temes com la demografia i la gestió adequada de la immigració, que és tan necessària com font de conflicte assegurada, perquè la identitat dels pobles i els drets dels treballadors autòctons no en surten indemnes, si és massiva i descontrolada. Si no se’n fa una gestió racional i raonada.

El que podem contemplar ara és un conflicte, una gran expropiació amagada entre les boires  retòriques que enfronten fixos i precaris, boomers i generacions més joves, estables i precaris, autòctons i immigrants, i així successivament. No, no és aquest l’eix real de conflicte. Més aviat és el que oposa un capitalisme descontrolat, desfermat, sense traves i depredador a una gran majoria social que tremola, però que un dia s’alçarà i dirà prou.