Quan una llibreria tanca (Homenatge a Auca)

Tots els que tenim una certa relació, més o menys estreta, amb els llibres ens planyem davant el tancament definitiu de les llibreries que hem conegut i freqüentat. De vegades s’organitzen fins i tot, enmig de la desolació, moviments sorprenents del tipus “Salvem!”. En els quals s’impliquen lectors, clients i eventuals inversors o mecenes, per tal d’evitar-ne el tancament i fer possible una nova vida de l’establiment. Va passar no fa molt, a Barcelona amb la Llibreria La Memòria, del barri de Gràcia. Fa més temps, a València, el retorn de l’antiga Llibreria Tres i Quatre -que havia de tancar-, transmutada en Fan Set gràcies a Eva Gisbert i Núria Cadenes, fou acollit amb joia.

A València ens planyem aquests dies perquè s’ha consumat el tancament anunciat de Llibreria Auca, que havia funcionat durant anys a la Plaça de la Mercè (i abans a la plaça de Lope de Vega), al cor de la ciutat. Entenem, per descomptat, les raons del propietari i llibreter -tan savi, discret i competent en el seu terreny-, Robert Pérez, però no ens en sabem avenir. Quan tanca una llibreria s’enfosqueix una mica el (nostre) món.

Auca era -costa d’emprar el temps passat- una llibreria de vell, tot i que a bastament singular: neta i endreçada, ben organitzada, per seccions identificables i ben ordenades. Un pou aparentment sense fons de llibres antics o més nous, però de segona mà, en un local ampli que, a més, tenia rebotiga i soterrani. Un soterrani ple de prestatgeries altes curulles de llibres, milers de llibres: una mena de coves d’Ali Babà bibliogràfiques. Hi trobaves de tot, autèntiques joies, imants per a la curiositat lectora. Llibres inesperats o desconeguts o perduts de vista, però d’aquells que exciten la imaginació lectora, lectures pendents o ajornades o bé descobertes sorprenents. Les llibreries de vell prolonguen la vida dels llibres, els donen una segona o tercera vida, relativitzen la caducitat anunciada, permeten superar els terminis de vigència i demostrar en molts casos -encara que depèn molt- qualitats perennes.

El món immens de les llibreries, descrit amb desimboltura i gràcia per Jordi Carrión al seu assaig Llibreries (Navona, 2019), que és una mena de bíblia sobre el tema, sempre dona sorpreses. És el seu tret distintiu, la millor qualitat. Plenes d’històries, agents culturals insubstituïbles, les llibreries, en qualsevol de les variants possibles, són indestriables de les ciutats que les acullen, i diuen molt sobre elles. Una ciutat sense llibreries seria, d’entrada, una mica trista (plutôt triste), com un sopar sense vi (que va dir una vegada, inspirat, el president Emmanuel Macron). A França fins i tot en ciutats menudes hi trobareu llibreries ben assortides.

Les llibreries de vell són una variant d’aquest territori immens, i fan el seu paper. Auca, per a mi i per a molts altres clients, era un lloc de parada obligada. Darrerament, en el procés de tancament, havia fet ofertes irresistibles, descomptes substanciosos. La llei de l’oferta i la demanda (em ve ara al cap la corba corresponent) va funcionar: l’elasticitat/preu de la demanda de llibres és molt alta i les existències van anar minvant d’un dia per l’altre. Fa ja molt de temps vaig poder observar el mateix fenomen quan es va liquidar, als anys setanta del segle passat, la Llibreria Lauria, que havia muntat mon pare (Jacobo Muñoz Soler). Observar la desaparició d’una llibreria -una finestra oberta al món- no és gens agradable o estimulant. Però què hi farem. Robert s’havia de jubilar. El meu pare també i cap dels meus germans i germanes volia o podia assumir aquella llibreria del centre de València, tan important en la seua època. Jo tampoc, evidentment. Tenia altres projectes i interessos.

Només a tall d’exemple indicatiu faré esment d’alguns dels llibres que vaig poder “salvar” del naufragi d’Auca en el darrer moment. També del naufragi de la Llibreria Lauria, en condicions molt diferents, vaig salvar o recuperar alguns llibres especialment valuosos. Els més importants, sens dubte, els 9 volums de les Obras y Correspondencia de l’economista David Ricardo, a cura de Piero Sraffa, amb la col·laboració de Maurice Dobb, traduïts a l’editorial Fondo de Cultura Económica de Mèxic (1959-1965): un veritable monument editorial... Jo estudiava llavors Ciències Econòmiques i Ricardo i Sraffa eren uns hits, en les classes d’Ernest Lluch. Ara bé, prèviament a Barcelona, amb Alfons Barceló, i després a València vaig assistir a seminaris molt concentrats sobre El Capital, de Marx, que s’inspirava  en David Ricardo per superar-lo hegelianament... Temps era temps!

El cas és que aquests dies he pogut aconseguir a un preu assequible alguns llibres vells tan interessants, per diversos conceptes, com La filosofia en el mundo de hoy (Revista de Occidente, 1963) de Josep Ferrater Mora, un pensador una mica desdibuixat però fonamental, de qui el malaguanyat Josep Maria Terricabras, que se’n considerava deixeble o seguidor, estava fent una biografia quan el va sorprendre la mort. Hauria sigut una obra del màxim interès. Del mateix autor vaig trobar un altre títol inesperat: Variaciones sobre el espíritu (Editorial Sudamericana, 1945). Ferrater Mora tenia una obra prèvia a la guerra civil que quedà en penombra, i després a l’exili es va fer famós amb el seu impressionant Diccionario de filosofia, que justament va “revisar, augmentar i actualitzar” Terricabras el 1994. La història d’aquest Diccionario, la primera edició del qual en un sol volum es publicà el 1941, resulta apassionant. En l’edició de 1979, encara de la mà de Ferrater, ocupava ja quatre volums. Com a filòsof, Ferrater Mora conreava una mena d’antropologia filosòfica, un punt especulativa, que després actualitzaria (tingué una època molt anglosaxona), però el seu fort era la capacitat de síntesi de problemàtiques i autors. Va publicar per exemple, obres sobre Unamuno i Ortega.

Més troballes: a banda d’una edició facsímil de la revista El Gallo Crisis (Oriola, 1934-1935) -de Ramón Sijé i amb la col·laboració del jove Miguel Hernández- i d’alguns números solts de Ruedo Ibérico, entre els quals el 25, on hi ha una recensió lleugerament crítica de Nosaltres els valencians a càrrec de “Juan Ferrer” (sembla que era el pseudònim emprat per Vicent Álvarez), hi vaig trobar altres títols que donarien per a comentaris extensos. Com ara En torno al casticismo de Italia (Caro Raggio, s.d.) de Curzio Malaparte, pròleg i traducció d’Ernesto Giménez Caballero -el proto-feixista espanyol-, un volum anterior a 1936. Curzio Malaparte (La pell, Tècnica del colp d’Estat, etc.), feixista emboscat, encara fascina i despista (ara s’ha publicat La pell en català i hi ha que s’hi ha deixat enganyar)... O bé l’assaig André Gide (Sur, 1956), d’Enid Starkie, un assaig curiós aparegut a la mítica editorial de Victoria Ocampo. També llibres de dos intel·lectuals i assagistes espanyols també en la penombra, injustament oblidats: Segundo Serrano Poncela i Fernando Vela, el col·laborador d’Ortega i factor actiu de la Revista de Occidente.

O finalment per no allargar-me (perquè el recompte no és exhaustiu: no podria ser-ho) un volum l’existència del qual desconeixia totlament: Imagen de Alicante, de Josevicente Mateo (Rema Ediciones, Alacant, 1967), un aplec de mirades literàries a les comarques del sud que puc imaginar que voldria completar o respondre a la visió d’aquelles terres presentada a El País Valenciano (1962), de Joan Fuster. O bé aportar una visió diferent d’aquell “Microscosmos llamado provincia”, per dir-ho amb l’autor. Josevicente Mateo, un personatge avui bastant oblidat: escriptor, opinador, senador pel PCPV (“no soy comunista, estoy comunista”), autor d’una guia de Múrcia en la mateixa col·lecció que la de Fuster a l’editorial Destino, i del polèmic, en el seu temps, Alacant a part. Cada un d’aquests llibres és un món en si mateix i remet a èpoques i temàtiques passades, però d’alguna manera amb reverberacions presents. Perquè res no desapareix del tot i el present es connecta a través de mil fils invisible amb el passat. Els llibres, vells o nous, ens ho recorden tothora.

Coses així es podien trobar a la llibreria Auca. Moltes més, per descomptat, moltíssimes, de diversos gèneres, autors i èpoques. Incloent-hi un fons ben nodrit de temes valencians, llengua, cultura i història, on trobaves veritables tresors.Enyorarem aquesta llibreria benemèrita i la conversa sempre amable i educada amb el seu responsable i esperit rector, Robert Pérez, que ha fet una gran feina al llarg dels anys.