La Cura de la terra i els noms de Benidorm (2)

Ja sabeu que els instruments utilitzats per l’Ajuntament de Benidorm per a protegir la Serra Gelada el situen a la vora de la fallida financera. Si no es negocia l’execució de la sentència condemnatòria de 333 milions, el consistori podria quedar-se sense recursos per a tindre cura no sols d’espais naturals sinó també de vestigis històrics. Un d’estos vestigis preservats per l’Ajuntament és la Torre de Morales, una edificació que formava part del sistema de cases-torre típiques de la costa alacantina, dissenyades per a defensar-se dels atacs dels corsaris. Originalment, la torre tenia una estructura defensiva amb murs de maçoneria, merlets i una escala de caragol que comunicava les seues tres plantes. 

El seu nom popular —Torre de Morales— ha prevalgut fins a hui a les plaques identificatives municipals, encara que una inscripció de pedra a la seua façana oest indica que va ser erigida el 1777 per un tal Soler. La substitució de “Soler” per “Morales” en la denominació no és un cas estrany: reflecteix tant la fragilitat de la memòria col·lectiva com la necessitat de donar un nom, fins i tot quan este nom no coincideix amb els vestigis històrics. Caldria potser anomenar-la Torre de Soler! 

La torre, declarada Bé d’Interès Cultural, va perdre la seua funció militar al segle XIX i hui serveix com a element decoratiu o identitari. El seu valor estètic és mínim, per la qual cosa destaca com a tòtem, un altar a la necessitat de conservar fragments del passat per a construir una identitat. El passat es converteix així en una Terra Mítica, una atracció retolada davall l’ombra dels gratacels.

Recordeu que, segons el mite de Cura explicat en la primera part de l'article, els dos components de la identitat humana són la cura (que vol que el nom reflectisca l’atenció i l’afecte del cuidador) i el temps (que imposa a l’homo un nom lligat a la matèria mortal: humus). Esta dualitat es fa palesa a la Torre de Morales/Soler: els seus materials resisteixen, però el nom “Soler”, inscrit en la façana oest, es desdibuixa entre l'erosió i la indiferència asfaltada d'una gran avinguda. És a dir, la inscripció de pedra de 1777, quasi il·legible, passa inadvertida darrere de la claredat del senyal metàl·lic instal·lat per l’Ajuntament amb el nom de “Torre de Morales”. La cura pel nom original cedeix el pas a la matèria metàl·lica de la senyalització vertical o a l'etiqueta virtual de la ubicació del Google Maps.     

Donar nom és, en definitiva, situar en la història, però també assumir que el temps distorsionarà esta identificació. Així, la Torre de Soler/Morales es converteix en un exemple perfecte de la no-coincidència entre el ser i el nom: un monument que sobreviu físicament, però la memòria del qual es dilueix entre les avingudes, l'especulació urbanística i els algoritmes de Google Maps.

Viure amb cura és patir esta preocupació per una identitat que el temps acabarà distorsionant (si no ho fan abans les aplicacions, les modes i les xarxes socials).

Conclourem reinterpretant el mite: el fet que el ser humà prospere amb l’afecte de la Cura però que porte un nom lligat a la matèria (humus) manifesta que el ser i el nom no coincideixen. La matèria reconfigura la nomenclatura. Viure amb cura és patir esta preocupació per una identitat que el temps acabarà distorsionant (si no ho fan abans les aplicacions, les modes i les xarxes socials). I per a distorsions toponímiques, Beniduerme! La torre, amb el seu nom fluctuant, és un recordatori que la identitat és un procés en constant construcció, però també destrucció.