Durant molt de temps Michel de Montaigne ha exercit una fonda seducció o fascinació sobre un cert tipus de lectors. Els seus Assaigs són una obra cabdal d’introspecció que presenta perfils inèdits, carregats de novetat, tot i que enllaça en algun moment amb precedents grecollatins, del gènere de les “meditacions”. Com va destacar Erich Auerbach, Montaigne defensa la seua solitud interior. Què hi trobava, què hi conreava? No era una fugida mística del món, i tampoc ciència, ni filosofia. “Era quelcom que no tenia nom encara”. El gran filòleg Auerbach va publicar el 1932, en una remota revista de romanística, un text clau -clar i penetrant- sobre Montaigne, “Der Schriftsteller Montaigne”, “L’escriptor Montaigne”) que es troba inclòs al magnífic volum La cicatriz de Ulises. Horizontes de la literatura universal (Acantilado, 2025). Auerbach va escriure també àmpliament sobre Montaigne a la seua obra fonamental Mímesi, un llibre de referència que bé valdria la pena que fos traduït.
Montaigne trobava en les diferents disciplines del seu temps “material per als seus pensaments”. Pouava a més, potser sobretot, de la saviesa antiga. Però per damunt de tot, de l’ús de de la recta raó, de la serenitat d’una mirada racional al món que l’envoltava, del qual havia tingut una experiència considerable -fou soldat, viatger, alcalde de la seua ciutat de Bordeus-, enmig del trasbals d’una segona meitat del segle XVI realment esclatant a França, farcida de conflictes de religió, guerres i commocions polítiques. Montaigne contemplava el seu voltant, però arrecerat en la seua torre, ell que podia, on es tancava a llegir i a escriure, a pensar.
D’altra banda, ¿a qui s’adreçava amb els seus escrits? “Escrivia per a un grup que no semblava existir”. No escrivia per a la cort ni per al poble (hipòtesi extravagant al segle XVI), ni per a cap grup confessional o de creences concret. Escrivia per al públic culte general. Auerbach ho assenyala amb precisió: “Montaigne s’adreçava a una nova comunitat i en fer-ho la va crear; en el seu llibre es va demostrar per primera vegada que existia.” Perquè no escrivia consells per al bon govern del sobirà, ni disquisicions metafísiques, ni arravataments místics, ni obres pietoses adreçades a la cristiandat, ni tractats històrics o erudits. Era tota una altra cosa, molt moderna. Inaugural.
No pot estranyar que haja suscitat fascinació en tants autors que han esmerçat esforços a destil·lar o identificar l’originalitat i la novetat de la mirada moderna sobre el món. La que va contribuir, en relació dialèctica amb les transformacions materials, a configurar una nova civilització en la qual el progrés i la llibertat han estat alguna cosa més que paraules. I que ara, diguem-ho de passada, es troba directament amenaçada.
No por estranyar, doncs, que pensadors o autors tan diferents com el mateix Erich Auerbach, Stefan Zweig, Max Horkheimer o Joan Fuster li hagen dedicat pàgines memorables. Recordem també l’atracció que ha exercit sobre escriptors com Josep Pla -que el llegia i rellegia- o, recentment, Joan Garí, entre altres. (Garí n’és tan entusiasta que viatjà a Saint Michel de Montaigne, al Perigord, per tal de copsar en viu i en directe els escenaris de l’assagista, els vestigis i la famosa torre i conèixer els seus propietaris actuals, i en va donar notícia al llibre L’única passió noble, Onada, 2016, on no s’esplaia només sobre el pare de l’assaig.) Montaigne, l’esperit lliure que aplica la recta raó, el judici personal, a la ponderació de les palpitacions del temps, i a les passions humanes de sempre, més enllà de dogmes i ortodòxies, ha estat durant molt de temps un far del pensament. També un referent per a la autoimatge dels intel·lectuals posteriors. Alguns dels quals s’hi han emmirallat, i fins i tot obsessionat.
Tenim la fortuna de comptar amb la traducció íntegra de l’obra de Montaigne a la nostra llengua, en versions fidels i d’enorme pulcritud, treballades i anotades.Vicent Alonso -poeta, assagista i dietarista-, com es recordarà, havia publicat a l’editorial Proa els Assaigs en tres volums (2006, 2007, 2008), que després tingueren una nova edició el 2012. Uns quants anys enrere -el 1992- havia tret una selecció d’assaigs de Montaigne a la col·lecció de clàssics que dirigia l’enyorat Vicent Raga a l’editorial Albatros, de València, amb unes notes preliminars de Joan Fuster. Ara publica a l’editorial Adesiara el Diari de viatge, les Cartes i les notes a Ephemeris historica de Beuther. Culmina així una tasca molt meritòria: traduir “tot Montaigne”. En les seues paraules: “Done així per enllestit un treball -posar Montaigne en el meu català ‘matisadament valencià’- que, a pesar de les dificultats, no ha deixat mai de complaure’m.” Amb la clàusula “matisadament valencià”, que prové si no m’equivoque de Joan F. Mira, fautor de traduccions memorables de monuments de la cultura occidental com l’Odissea o la Divina Comèdia, Vicent Alonso fa referència a determinades tries lingüístiques, amb un resultat esplèndid. No és una qüestió menor, aquesta dels registres o models lingüístics de les traduccions -que no es podria dilucidar sense atendre a la diversitat de situacions i propòsits-, però no és ara l’ocasió d’entrar-hi.
El Diari de viatge recull les anotacions que va fer Michel Eyquem durant el seu llarg viatge d’any i mig a Itàlia, passant per Alemanya i Suïssa. Una lectura amena, curiosa, d’època, situada devers l’any 1580. Les Cartes, una mostra de l’epistolari que ha sobreviscut, ajuden a fer-nos una idea més aproximada de Montaigne i el seu temps, els seus afanys i negocis. L’edició de Vicent Alonso és molt acurada i ve precedida per una Nota preliminar i una Introducció que donen compte tant de la procedència i significació dels textos com de l’origen i el sentit de la llarga dedicació del traductor a l’obra de Montaigne.
No sé si es té consciència del moment tan fecund que viu la traducció de clàssics al català. És un fet que cal celebrar, perquè denota, enmig de les angoixes, la vitalitat d’una cultura. Per a ser una cultura minoritària. fragmentada i sense Estat propi, no està gens malament l’allau de traduccions de clàssics de tots els temps i també d’obres actuals. La traducció d’obres clàssiques té importants precedents, certament, com per exemple la tasca de la Fundació Bernat Metge, o les edicions més recents a les col·leccions “Textos filosòfics” i “Clàssics del pensament modern”. En totes aquestes iniciatives hi han participat sempre traductors i editors valencians. Un bon senyal d’integració assenyada en la cultura compartida, més enllà de les constatacions òbvies.
En aquest terreny, l’editorial Adesiara fa una tasca molt destacada. Són recents els volums de Nietzsche (Crepuscle dels ídols), Pascal (Provincianes) o Rousseau (Els somiejos del passejant solitari), que representen només la punta un iceberg de grans dimensions. L’iceberg i no el Titànic seria la metàfora més ajustada i fidel a la realitat efectiva i profunda d’una cultura que de vegades dubta de les seues possibilitats, però que persevera i es renova. Amb aportacions com aquesta de la traducció integral d’un autor fonamental, inaugural, com Michel de Montaigne anem pel bon camí....
0