Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Memòria obrera, memòria de país

Gustau Muñoz

0

Té molta raó Pere Beneyto quan escriu que “la memòria obrera ocupa un lloc central per tal com la lluita dels qui en els temps obscurs trencaren el silenci imposat i s’alçaren contra la injustícia i per la dignitat del treball fou clau en la reconstrucció de la raó democràtica”. I remarca que la lluita obrera va saber articular la defensa de les reivindicacions socials i econòmiques amb l’exigència de llibertats civils. Ho diu en la Presentació d’un llibre singular i extraordinari publicat per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) de Comissions Obreres del País Valencià, Rutes de la memòria obrera / Rutas de la memoria obrera, 2023.

 És molt cert, però ara com ara -què hi farem!- una circumstància més aviat remota. Les lluites obreres, les vagues, les manifestacions, el moviment obrer en general, foren punta de llança en el combat contra la dictadura, juntament amb el moviment estudiantil i l’oposició cultural i intel·lectual. Tot plegat contribuí a desgastar un règim de força inacceptable, amb els aparells repressius a punt, que hauria pogut durar. En una conjuntura poc favorable a la democratització del sud d’Europa, el règim no hauria dubtat a dur a terme un bany de sang, tipus Xile de Pinochet... Però no fou el cas. Després de la mort en atemptat de Carrero Blanco (1973) tot apuntava a un canvi democràtic sense retorn. “Tot” vol dir una pluralitat d’instàncies, que van des del capital més intel·ligent als sectors monàrquics que sabien que o democràcia o poc futur... Però la partida no estava de cap manera guanyada. Encara calgué molt d’esforç i molta intel·ligència política. Un període singular, que es va estendre des del 1973 fins al 1978, amb un epíleg el 1981. El 1982 amb la victòria per majoria absoluta del PSOE de Felipe González es passà pàgina definitivament.

A hores d’ara -qui ho pot negar?- el moviment obrer s’ha esvaït. Els sindicats no tenen ni de lluny el pes que tenien. Les vagues i manifestacions obreres son puntuals i potser molt confinades a moments o interessos concrets, de tipus estrictament laboral, que no s’articulen en processos de més volada. La fragmentació del treball, les externalitzacions, la diversitat de situacions, la pluralització del subjecte (per la immigració), la gran divisòria entre fixos i precaris o inestables, han alterat radicalment el panorama. La decadència dels grans centres de treball -la centralitat de la fàbrica- han determinat un canvi de paradigma, que encara no s’ha sabut apamar i resoldre.