Sobre este blog

Valentí Puig es despulla

0

Interessant el biaix ideològic del llibre de Valentí Puig, Dioses de época (1993-2006), Destino 2021. En un moment donat, diu que li agrada més l’escena político-intel·lectual dels Estats Units que no la d’Europa, perquè la troba “menys ideològica”. Idò, que es diria a Mallorca. Però si ell és de cap a cap un ideòleg! Cal anar a pams, però. Valentí Puig explica la seua vida -poc-, les seues idees, recupera mínimament retocats articles d’època, es confessa, i exhibeix conviccions ideològiques.

De la vida personal només ens diu que tingué una joventut una mica caòtica a Mallorca, de nits insomnes, molt beure, i trobades en llocs insospitats a altes hores. No consta cap compromís polític, com el que apassionava la joventut d’aquell temps (Puig és del 1949). També explica els successius trasllats de casa a Barcelona (primer al Putxet, després a Balmes) i el definitiu a Madrid. Es va casar finalment per l’Església, després de vint anys, amb la seua senyora. I recupera convenientment “la fe dels nostres pares”. Havia entrat a treballar a l’ABC.

De la vida publicística i pública ja n’amolla molt més. Es presenta ideològicament sense embuts ni disfresses. És un liberal-conservador, pro-americà i partidari de l’ordre, enemic a mort del nacionalisme, però no creu que hi haja un nacionalisme espanyol. És un gran partidari de la monarquia i d’Espanya, en la línia històrica de Maura-Cambó. Va tindre una trajectòria complexa, com a periodista. Començà a la premsa de Palma. Corresponsal de l’ABC a Londres. Puntal de la redacció d’El País a Barcelona. Col·laborà a la revista El Temps, i els sues articles aparegueren recollits al volum Vicis del temps (Tres i Quatre, 1990), amb un pròleg més que elogiós de l’editor Eliseu Climent, on diu que la seua és “una prosa plena de claredat, de fluïdesa i de precisió, en la millor línia d’un Josep Pla o d’un Fuster”. Rebé -i no seria per casualitat- propostes seductores de Lluís Prenafeta, amb dinars al reservat del Via Véneto, per fer-se càrrec d’El Observador. Finalment fou delegat d’ABC a Catalunya, encarregat d’aproximar el diari als cercles de poder econòmic i simbòlic de Barcelona. Gestionà patrocinis de l’ABC amb el Palau de la Música en època de Fèlix Millet. Coneix el paisatge i el paisanatge de molt a prop.

Valentí Puig, mentrestant, conreava amistats o liaisons que en algun moment hauríem qualificat de dangereuses. S’aproximà molt a la FAES, fins al punt de figurar en els seus seminaris, trobades i publicacions. També al Liberty Fund, un think tank ultraliberal d’Estats Units. Participà en encontres de Le Cercle, un ens atlantista d’allò més intrigant.

Havia nascut un ideòleg neoliberal. Admirador de Thatcher, Reagan i Joan Pau II. Un gran amic dels Estats Units, però no de la Nord-Amèrica liberal, crítica i inconformista. Més aviat de la bel·licista, arrogant i intervencionista.

Valentí Puig encarna com pocs a Espanya la figura del periodista d’idees -a cavall entre la literatura i la política- que s’ha fet de dretes, molt de dretes. Sense complexos. Atlantista, pro-sionista, neoliberal, martell d’heretges socialistes, esquerrans i nacionalistes (no espanyols). Un tipus semblant a Jiménez Losantos, però molt més refinat. Losantos és nat a Orihuela del Tremedal (Terol), un lloc on fa molt de fred. I com va dir Enric Juliana, a Terol fa molt de fred i es cova mala llet. A més, Losantos és un primari. Un bulldozer sense ensinistrar. En canvi, Valentí Puig és de Mallorca, un lloc molt temperat per l’aire mediterrani i una pàtina de civilització que ve de la nit dels temps. Té cultura, lectures, sentit comú i capacitat de seducció per als no avisats. Losantos és un caporal de la Guàrdia Civil pre-democràtica, amb tricorni, Puig un pou de saviesa i moderació... Esmenta a bastament Popper i Von Hayek, com pertoca, però no tant Von Mises i Friedman. Tampoc Isaiah Berlin, potser massa subtil per a ell, perquè considerava compatible el liberalisme i la socialdemocràcia... Elogia Roger Srutton, com també pertoca, però no Michael Oakeshott. Exhibeix una mena de supèrbia intel·lectual -auto-assignada- envers l’esquerra que ell -sense explicar-ho gaire- considera afàsica. És un militant una mica desplaçat de la Guerra Freda. És el mon en el qual se sent còmode. La Unió Soviètica era el regne del mal. Amèrica l’imperi del bé, de la llibertat i l’eficàcia. L’esquerra -inclosa la socialdemòcrata- és condemnada en bloc, contaminada per aquella taca d’origen de convivència amb el mal. No se’n recorda que en la Segona Guerra Mundial va quallar una Aliança victoriosa contra el nazisme -que incloïa una vessant clara d’antifeixisme-, contra la barbàrie, en la qual hi participaven Estats Units, el Regne Unit i l’URSS. Redueix la història a un esquema simplista i binari. Ara l’enemic -sembla- és l’islam, així en general.

La culminació de la seua carrera fou l’entrada en ABC, amb tots els honors, segons diu. Es delecta explicant com de bé es sentia en actes com l’homenatge de Antonio Fontan al Senat o en el lliurament dels premis Mariano de Cavia a la seu de l’ABC. Se sentia feliç de ser-hi. Hi havia el “tout Madrid”, la representació física de l’Estat, de l’Estat profund, amb tots els seus personatges -que aparenten gravetat-, el tracte amatent i còmplice típic de Madrid, que pot ser molt enganyós, i els representants dels poders. Que bé, que compten amb ell!

Un aspecte desagradable del llibre és la utilització pro domo que fa constantment de la figura contradictòria de Josep Pla o l’ús que fa d’Ernest Lluch per a desqualificar uns altres. Diu que si Lluch era socialista “jo tampoc”, imitant la frase de Dalí sobre Picasso (“Picasso es un gran pintor, yo también; Picasso es comunista, yo tampoco”). Però s’equivoca, l’artífex de la sanitat universal era un socialista, o socialdemòcrata, amb tots els ets i uts. També resulta desagradable la desqualificació d’aquells que no li fan el pes, que titlla de “sobrevalorats”. En primer terme, Joan Fuster, a qui denigra. Després l’editor Jorge Herralde, igualment sobrevalorat segons Valentí Puig... Vés a saber quines frustracions personals amagaran aquests dicteris!

Valentí Puig ho diu més d’una vegada. No se n’amaga. És un liberal-conservador, autonomista. No és un reaccionari obtús ni un feixista. Monàrquic i catòlic. Creu en Espanya. No li agraden gens els qui no pensen com ell, però -tolerant- sap que no els pot anorrear. És educat. Li agrada molt menjar i beure. Fins al punt que al llibre aquest apartat ocupa un espai a estones indecorós. Tot son copes, aperitius, whiskies, més copes, i tiberis. No oblida mai -quina memòria- on i quan va menjar i beure bé.

Es desfoga a cor què vols contra Pujol, els intel·lectuals de Barcelona i els professors de literatura, que no saben escriure i tampoc saben literatura. També contra els ecologistes. Fou un gran partidari de l’entrada d’Espanya en la guerra d’Iraq, conseller àulic de José María Aznar, un personatge que surt ben parat en aquestes pàgines, tot i el seu posat “adust”. Enyora una Barcelona burgesa que ja no existeix (o que no va existir mai) i, fastiguejat de la Barcelona insubmisa i rebel, sobiranista, marxa. Se’n va cap a Madrid, on diuen que la gent és culta, neta, desvetllada i feliç. Permetem-nos el dubte... Ha deixat d’escriure en català. I diu, fal·laç, que la literatura catalana perd lectors a tot gas, justament quan més llibres en català es venen.

Ara bé, tanta moderació i exhibició de citacions, tant de liberalisme conservador, amb les passions atlantistes a flor de pell, i el desig d’ordre exacerbat, esdevé inquietant. Què no donaria ell per restaurar l’ordre, quan considera que s’ha perdut l’oremus? Estats Units i el Regne Unit, no donaren suport a Franco, abans i després de la guerra civil, com a bastió d’Occident? No és un demòcrata antifeixista. I ací està la clau de tot, a la llum de la història d’Europa. I pel que fa a l’ABC, Catalunya i Espanya, fa afirmacions grandiloqüents, però no esmenta mai un llibre molt il·lustratiu i documentat de Jaume Medina: L’anticatalanisme del diari ABC (1916-1936). La història, cal contar-la tota. De la Mallorca de la guerra civil només n’esmenta malvestats republicanes, però calla sobre la barbàrie feixista i els grans cementiris sota la lluna de Bernanos. Una visió esbiaixada, amb ulls d’òliba guenya i cap prominent. “Gracias a Wojtyla yo supe finalment en lo que quería creer y creia”. Una simetria estranya, si més no. Massa apegat a una conjuntura passada. Em sembla que a Valentí Puig se li han escapat les claus del present. Té un fort dèficit de credibilitat.

Sobre este blog

    Autores

Etiquetas
Publicado el
9 de agosto de 2021 - 10:30 h

Descubre nuestras apps

stats