Assagisme

Les disquisicions sobre què és i què no és assaig  -a les quals em vaig referir fa poc en aquesta mateixa secció de Notes de Lectura- tenen una gran tradició. I també una certa actualitat, 

com es pot comprovar al llibre de Brian Dillon Essayism, del 2017 (aparegut el 2023 en castellà: Ensayismo, trad. Inmaculada C. Pérez Parra, editorial Anagrama). Els pares de l’assaig tal com l’entenem encara avui, Francis Bacon i Michel de Montaigne, a més d’establir una genealogia, eren conscients de la singularitat del tipus d’escriptura que practicaven. L’assaig és una pedra cantonera de la cultura europea. Tingué una gran època, sobretot a França, entre la Il·lustració, amb els philosophes, i el temps de Sartre, Beauvoir, Camus, per a entendre’ns, amb projeccions que arriben fins els nostres dies: Enzensberger, Steiner, Zagajewski, Magris, Julio Ramon Ribeyro, Rebecca Solnik i tants altres. França fou el bressol de l’assaig... Altres cultures, altres literatures, s’han sentit en desavantatge en comparació.

La diversitat interna d’aquest gènere  -literatura d’idees- que no deixa d’interrogar-se quant a la seua identitat, és absoluta, però tot i així presenta característiques recognoscibles. El llibre de Dillon, en aquest sentit, té vocació paradigmàtica. És una mostra d’assaig sobre temes diversos  -l’estil, la malenconia, la vulnerabilitat, el gust, la curiositat, el fragment, etc.- i alhora una bona aproximació al debat sobre la naturalesa de l’assaig. Un llibre útil, documentat sense abusar, tot i que de  vegades massa digressiu. Ben informat i acompanyat: Roland Barthes, Virginia Woolf, Walter Benjamin, Susan Sontag, W. G. Sebald... Interessant que s’haja traduït a Anagrama, però conec més de dos o tres llibres sobre el tema en català que no hi tindrien res envejar, ans al contrari, i que no seran traduïts mai a l’anglès.

El qüestionament de la naturalesa de l’assaig, les incerteses de la definició, son una constant. En una nota publicada el 30 de març de 1926 al diari La Publicitat Carles Soldevila apuntava ja que més que definir què és l’assaig sembla que cal dir el que no és: “En general, l’assaig es defineix per exclusió: allò que, essent un estudi, no és un estudi, que essent una monografia no és una monografia, que per dir-li article és massa llarg i per a omplir un volum és massa curt, sol anomenar-se assaig en el llenguatge corrent.” (Recollit a Fulls de dietari, Empúries, 2004).

Per cert que Carles Soldevila  -que era el factor dinàmic i modern de la literatura catalana abans de la irrupció de la Colla de Sabadell, en opinió d’Anna Murià- assenyalava en aquest mateix lloc el buit històric d’assaig en la literatura catalana i es mostrava esperançat pel paper que feien i podrien fer Josep Maria Capdevila, Joan Estelrich i -sobretot- Josep Pla en un gènere que  quinze o vint anys enrere “era gairebé intacte”. No anava gens errat, sobretot pel que fa a Pla, de qui en destacava alguns articles (assaigs, àdhuc excel·lents assaigs) a la Revista de Catalunya.

Qualsevol aproximació documentada o seriosa  a la qüestió, que vulga transcendir el “calaix de sastre”, no podria passar per alt  les referències clàssiques: el pròleg de Lukács a L’ànima i les formes (Edicions 62), el petit assaig de Theodor W. Adorno L’assaig com a forma (PUV, col. Breviaris), les observacions de Lucien Goldmann sobre el Lukács assagista, fins i tot el famós capítol 62 de L’home sense atributs de Robert Musil (“També la terra, però especialment Ulrich, reten homenatge a la utopia de l’’assagisme’”). Però el meu favorit darrerament és el discurs embastat per Jean Starobinski (“Peut-on définir l’essai?”) que parteix justament de la dificultat de definir un gènere que es defineix pel fet que no es sotmet a cap regla...

Si calia anar a pams, de manera temptativa, diria que l’assaig és un discurs no narratiu però acurat en l’aspecte formal, on hi cap la subjectivitat i que beu de l’experiència pròpia, personal, del llegat cultural en el sentit més ampli i dels resultats acumulats en els diversos camps científics. Veu pròpia,  voluntat d’estil, l’aspiració d’arribar a un públic nombrós, genèric, no especialitzat i activar el debat i la controvèrsia, en serien també trets cabdals.

El nostre panorama actual, sortosament, no té res a veure amb el que pintava Carles Soldevila  fa quasi un segle. Convé de tant en tant mirar les coses amb perspectiva històrica. A La tardor apareixeran -i no estaran sols-  dos llibres d’assaig que haurien de rebre una  atenció especial: Personal i transferible (Empúries), el nou dietari de Raimon, i El desig d’ordre (Afers, Biblioteca de Pensament Crític ) de Simona Skrabec. La diversitat del gènere és evident, però la prosa d’idees de bona factura ens crida. Ens sol·licita, amb la promesa de retrobar-hi “la joie de lire”.