Reordenant la meua biblioteca

Reordenar -tornar a posar ordre- en una biblioteca personal no deixa de ser una aventura, de vegades estimulant, fins i tot apassionant, però també de vegades malenconiosa. Et recorda estrats successius -i adesiara remots- de la teua educació sentimental i lectora. Etapes i propòsits que sovint havien quedat en la penombra, oblidats, però no extints. Et recorda el que havies llegit -i fins i tot subratllat, prova fefaent d’una lectura àvida- i els projectes o propòsits de lectura que havien restat abandonats o postergats en funció d’urgències o de noves sol·licitacions. Reordenar la teua biblioteca té la connotació una mica trista -o ambivalent, no cal que ens posem tan seriosos- de fer un balanç de lectures i “no lectures”. De projectes reeixits i, sobretot, fracassats. O no consumats. També té el costat positiu i lluminós de tornar a problemàtiques o a camps literaris -sentit Bourdieu- que havies bandejat, no se sap com ni per què, però que un dia o altre caldrà reprendre. Si tenim, encara, temps i ganes. I sovint rescabala, però  amb escreix?, Perquè netejar i ordenar els llibres i els prestatges implica també un esforç físic, és esgotador. Rescabala perquè t’ordena la memòria i fas de tant en tant troballes sorprenents, recuperacions de llibres oblidats o que semblaven perduts. Em recorda, aquesta situació, el memorable elogi que va fer Mario Garcia Bonafé (en el catàleg d’una exposició d’Artur Heras) de la tasca humil d’ordenar els calaixos i els armaris de casa, que també té aquest costat d’aportar serenitat.

M’ha passat això, recentment, amb la secció més literària dels llibres que tinc a casa. Conec gent molt més enlluernada i lliurada, o competent i entesa, en el camp de les lletres que no jo, que soc una mica dispers i ignorant, més aviat de ciències (socials)... I així i tot, he aconseguit reunir, em sembla, una bona biblioteca de literatura en el sentit més clar i directe del terme: obres de creació  –novel·la, poesia, etc.-, clàssics, llibres imprescindibles, d’aquells que han marcat època o fites i denoten un temps de vida. I també d’història i crítica literària, obres sobre períodes concrets i autors diversos, com ara biografies d’escriptors. O sobre el sentit mateix de la literatura.

Una biblioteca “viscuda” és una biblioteca en moviment. No estàtica, no congelada o encarcarada, com les anomenades biblioteques històriques, que estan tancades i barrades, com si foren un museu en el qual els llibres son les peces de la col·lecció. Biblioteques amb accés estrictament limitat a investigadors seleccionats i acreditats, o ni tan sols això. Noli me tangere... Una biblioteca personal operativa, en canvi, es desordena sovint, es destarota, s’hi barregen elements dispersos, i cal reordenar-la, arribat el moment. No és tant la situació benjaminiana d’embalar -o embolicar- la biblioteca, ficar-la en caixes, i reobrir-les després en un nou espai personal, sinó una experiència més discreta i casolana, com correspon a una època no tan dramàtica com la que els tocà viure a Walter Benjamin i la seua generació, aquells terribles anys 20, 30 i 40 a Alemanya i a tot Europa. Sense eixir de casa, a hores d’ara, el desgavell bibliogràfic et demana amb una certa insistència ordre, temps i dedicació. Per a restablir, en la mesura possible, un esquema de funcionament i organització viable, entenedor i útil. Cosa no gens fàcil, per cert.

Jo vaig reordenant els meus llibres per parts. Ara els ha tocat als prestatges més literaris, dividits entre literatura catalana i literatura universal. I he començat per aquesta darrera. Aquells autors i obres que t’han marcat: Primo Levi, Cesare Pavese, Italo Calvino, Elias Canetti, Natalia Ginzburg, Gerald Brenan, Claudio Magris, Roberto Calasso, Ribeyro... Els llatino-americans, molt en voga temps era temps, quan jo tenia l’edat de la lectura voraç, em varen interessar relativament -però he de dir que bastant, fill del meu temps. Finalment he valorat sobretot Julio Ramon Ribeyro i Augusto Monterroso. Vargas Llosa -l’escriptor neoliberal-, García Márquez -massa programat- i la resta, molt bé, però se n’ha fet un gra massa. Cortázar -Rayuela, Libro de Manuel- enlluernava, però a mi més aviat poc. Els meus amics i amigues de l’època n’estaven abduïts, esdevingueren uns experts en literatura llatinoamericana. Bryce Echenique i José Donoso, els trobe molt sobrevalorats. El boom, certament, fou la demostració d’una superioritat literària, també una mena de revenja històrica i, a la fi, un negoci. El darrer que n’ha volgut viure és un tipus espavilat de Guatemala,  Eduardo Halfon. En canvi, el xilè Jorge Edwards era un gran escriptor, com el cubà Cabrera Infante. Roberto Bolaño ja em parava lluny. En general, els llatinoamericans tenien tendència a vendre fum, per a consum europeu i, si a tant arribava, nord-americà, que els interessava especialment. Però n’hi havia, evidentment, que eren molt bons. Sobretot els que eren aliens al boom, com ara Borges, Onetti, Augusto Roa Bastos o el ja esmentat Ribeyro. O els mexicans -Octavio Paz, Juan Rulfo, Carlos Fuentes-, que son cas a banda. A l’altura del 1971, Jorge Semprún diagnosticava, en referència al famós boom, que la lliçó més fecunda de la “invasió insolent i salobre” dels novel·listes llatino-americans era potser “fer-nos prendre consciència de la nostra situació real, provinciana precisament”. Posava el dit a la nafra de la literatura castellana. Semprún, el més europeu dels escriptors espanyols.

Perquè la literatura castellana era -en aquell temps- decrèpita. Encarcarada i post-costumista, fixada en un realisme curt de gambals. No havia superat tots els traumes de la guerra civil, els exilis, la llarga dictadura. Cela? Un forat negre. Ferlosio, que havia estat la gran esperança, il·legible, tret dels assaigs, igual que Juan Benet, que és molt -però molt- millor en prosa no imaginativa (quina meravella, Otoño en Madrid hacia 1950). Benet i Ferlosio, els millors. Però hi havia també, certament, Jorge Semprún, a partir d’El largo viaje, escrit inicialment en francès. I sobretot Juan Goytisolo, a partir de Señas de identidad (1966) i de Reivindicación del Conde Don Julián (1970).  I excèntrics diversos, com Julián Ríos o Miguel Sánchez Ostiz o Miguel Espinosa, el de La fea burguesía. També la tropa -nodrida arran de la desfeta del 1939- dels catalans que escrivien en castellà, com ara Marsé, Barral, Luis Goytisolo, Vázquez Montalbán, etc. Interessants, sí. Sobretot, com a poeta, Jaime Gil de Biedma. Catalunya, terra de promissió i potència exportadora. Després la literatura en castellà s’ha anat apanyant amb Javier Marías, Ignacio Martínez de Pisón i la resta, Incloent Vila Matas o Javier Cercas, però ja paraven lluny. Fins que fas descobriments sorprenents i agradables, com ara una Sara Mesa (Un amor, La familia), que practica una literatura de bisturí.

 La literatura catalana només començava -lentament- a fer forat. Sobretot amb Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Terenci Moix i Carme Riera. Però Llorenç Villalonga ens va enlluernar, bastant més que Baltasar Porcel. I per descomptat Josep Pla, una presència permanent... Els valencians s’estaven formant encara. Triomfarien anys després, singularment Isa Tròlec, Amadeu Fabregat i Josep Lozano. També Carmelina Sánchez-Cutillas, amb Matèria de Bretanya. Tot anava lent, la cultura valenciana en català tingué un gran esclat en assaig (Joan Fuster, Josep Iborra, Antoni Seva...) i poesia (Vicent A. Estellés) als anys 60/70. La novel·la es faria esperar. El desig dels dies, de Quico Mira, fou un intent bastant reeixit, la mostra que podria fer coses, en el futur. I les va anar fent, en diversos registres. Després vingué la ventada d’aire fresc, sense complexos de cap tipus d’un Ferran Torrent, el “tigre de Sedaví”, molt d’agrair... I alhora, o en una successió ràpida, una fornada impressionant, importantíssima, de poetes, assagistes i novel·listes, amb la incorporació de moltes dones. I la redescoberta d’autors secrets, com Josep Palàcios.

Amb el pas del temps, molts autors americans i europeus, sobretot de l’Europa central i oriental, vindrien a poblar els nostres prestatges. Deixe de banda, és clar, els clàssics de tots els temps que ens acompanyen, com Stendhal i Flaubert, Montaigne, Goethe, o Theodor Fontane, i un etcètera molt llarg, que inclouria Eliot, Joyce i els anglesos i americans. O els russos, de Tolstoi i Dostoievski a Màxim Gorki. La literatura alemanya... Un puntal, un seguit inacabable de referències: Kafka, Roth, Musil, Broch, Thomas Mann, Alfred Döblin i Berlin Alexanderplatz, Brecht, Böll, Benn, Grass, Ingeborg Bachman...

També han comptat molt els crítics, com Piero Citati o Susan Sontag (Contra la interpretació), o Umberto Eco, que obren perspectives i vies de coneixement. Noms com Edmund Wilson, Marcel Reich Ranicki i Cyril Connoly. O  bé Mario Praz, l’autor de La casa de la vida, així com la vessant d’assagista de Joseph Brodsky. Complements insubstituïbles. En aquest sentit, les biografies de la IVEI -Stendhal, Baudelaire, Broch, Pound, Malraux, Gallimard, René Char, els diaris de Musil, etc.- marcaren època. Una gran aportació, deguda sobretot a Mario Garcia Bonafé. Mai una diputació provincial -perquè això era, al capdavall- havia fet tanta (alta) cultura. Temps salvatges, aquells. Els diputats provincials -generalment capficats amb problemes locals de carreteres, retirada de deixalles o clavegueram- rebien aquells llibres, no sense una dosi de perplexitat...

De sobte hi hagué un gran terrabastall, amb Virginia Woolf, Simone de Beauvoir (les Memòries d’una jove formal), El quadern daurat de Doris Lessing, Margerite Yourcenar... El feminisme es va fer present. I les nostres amigues s’hi abocaren. Molt ben fet, perquè el canvi copernicà de perspectiva que implicava era -i és- just i necessari.

I després s’hi afegiren els portuguesos (sobretot Pessoa i Torga), els anglosaxons com Martin Amis o Paul Auster, i els centre-europeus Sándor Márai, Czeslaw Milosz, Herta Müller, Imre Kerstész, Adam Zagajewski, Boris Pahor, Danilo Kis (aquests darrers ens els donà a conèixer Simona Skrabec)... La Weltliteratur anunciada per Goethe com una realitat a tocar, i estudiada a fons, amb una erudició fora de sèrie, per Antoni Martí Monterde (Un somni europeu. Història intel·lectual de la Literatura Comparada, PUV, 2011), anava fent-se realitat. I sense retòrica, o mentida, perquè els autors hebreus (Amos Oz, Aharon Appelfeld), (japonesos (Kenzaburo Oe), indis (Salman Rushdie Arundhaty Roy), africans (Wole Solynka) i xinesos (els Cent-un juejus de la Xina Tang) també hi comptaven. Sense oblidar grans redescobertes com Vasili Grossman o llibres tan impactants com Les benignes de Jonathan Littell (traduït al català el 2007) o l’obra enlluernadora, inspiradora, de Sebald. I tants més. 

Entre les troballes de llibres mig perduts o oblidats que he pogut fer en aquesta ocasió, esmentaré el llibret El volcán, el mezcal, los comisarios, de Malcolm Lowry (Tusquets, 1971), interessant sobretot pel pròleg de Jorge Semprún. I el Diario de Djelfa (Edicions de la Guerra, 1998 [1944]), de Max Aub, a cura de Xelo Candel, inspirada per Vicent Berenguer, sense discussió un dels factors més actius de l’edició valenciana de les darreres dècades.

El camí des del panorama eixorc o miserable dels anys 50/60, quan per als nostres predecessors trobar un llibre traduït de Jean Paul Sartre o d’Albert Camus (generalment, a Amèrica del Sud) era tot un triomf, una heroïcitat que es comunicava als amics, i la plètora actual -l’enorme varietat quantitativa i qualitativa- és impressionant, esbalaïdora.

 Cal dir que jo vaig despertar als llibres sobretot en la dècada dels 70, quan tot va canviar de colp. Però tinc ben present, en el record, el moment anterior -memòria contextual, viscuda, filtrada a partir del que veia i copsava. Sobretot en l’àmbit familiar, lògicament.

La literatura ens acompanya. Què hi busquem? Què hi trobem? Hi ha molta literatura sobre la literatura, la seua evolució, crisis i renaixements, la seua aurèola i l’hipotètic declivi que es pot entreveure, com postulen alguns discursos. Però la literatura no s’acaba mai... Segons André Compagnon, “Ha arribat el moment de tornar a fer l’elogi de la literatura, de protegir-la del menyspreu, a l’escola i al món”. Compagnon és concloent: “L’exercici que mai no es clou de la lectura continua sent el lloc per antonomàsia del coneixement d’un mateix i de l’altre; descobriment no ja d’una personalitat compacta, sinó d’una identitat obstinadament canviant”. Em sembla que té molta raó, aquest teòric i crític, professor de la Sorbona de París, titular de la Càtedra de Literatura del Collège de France. Una observació enraonada i perspicaç.