Memòria obrera, memòria de país

Té molta raó Pere Beneyto quan escriu que “la memòria obrera ocupa un lloc central per tal com la lluita dels qui en els temps obscurs trencaren el silenci imposat i s’alçaren contra la injustícia i per la dignitat del treball fou clau en la reconstrucció de la raó democràtica”. I remarca que la lluita obrera va saber articular la defensa de les reivindicacions socials i econòmiques amb l’exigència de llibertats civils. Ho diu en la Presentació d’un llibre singular i extraordinari publicat per la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) de Comissions Obreres del País Valencià, Rutes de la memòria obrera / Rutas de la memoria obrera, 2023.

 És molt cert, però ara com ara -què hi farem!- una circumstància més aviat remota. Les lluites obreres, les vagues, les manifestacions, el moviment obrer en general, foren punta de llança en el combat contra la dictadura, juntament amb el moviment estudiantil i l’oposició cultural i intel·lectual. Tot plegat contribuí a desgastar un règim de força inacceptable, amb els aparells repressius a punt, que hauria pogut durar. En una conjuntura poc favorable a la democratització del sud d’Europa, el règim no hauria dubtat a dur a terme un bany de sang, tipus Xile de Pinochet... Però no fou el cas. Després de la mort en atemptat de Carrero Blanco (1973) tot apuntava a un canvi democràtic sense retorn. “Tot” vol dir una pluralitat d’instàncies, que van des del capital més intel·ligent als sectors monàrquics que sabien que o democràcia o poc futur... Però la partida no estava de cap manera guanyada. Encara calgué molt d’esforç i molta intel·ligència política. Un període singular, que es va estendre des del 1973 fins al 1978, amb un epíleg el 1981. El 1982 amb la victòria per majoria absoluta del PSOE de Felipe González es passà pàgina definitivament.

A hores d’ara -qui ho pot negar?- el moviment obrer s’ha esvaït. Els sindicats no tenen ni de lluny el pes que tenien. Les vagues i manifestacions obreres son puntuals i potser molt confinades a moments o interessos concrets, de tipus estrictament laboral, que no s’articulen en processos de més volada. La fragmentació del treball, les externalitzacions, la diversitat de situacions, la pluralització del subjecte (per la immigració), la gran divisòria entre fixos i precaris o inestables, han alterat radicalment el panorama. La decadència dels grans centres de treball -la centralitat de la fàbrica- han determinat un canvi de paradigma, que encara no s’ha sabut apamar i resoldre. 

El malestar social, ara, el capitalitzen uns altres. Però als anys setanta del segle XX la cosa era molt diferent. Una dada que cal tindre molt en compte per a entendre el present. Els treballadors assentats, per exemple, ara defensen els interessos de les seues empreses, i pressionen per aconseguir “càrrega de treball”. Els sindicats malden per signar acords i convenis de tota mena. El panorama ha canviat molt... Els veritables pàries de la terra son uns altres: els immigrants, els precaris, els marginats, els obrers de la perifèria del capitalisme sense drets laborals, incloent els xinesos, els esclaus asiàtics als països àrabs del Golf, dels quals no se’n parla mai. (Els progressistes estan massa ocupats amb malentendre la situació a Israel/Palestina). No res que no tinga solució, per cal una canvi de mentalitat. Les receptes del passat no serveixen.

Aquest llibre publicat per la FEIS és il·lustratiu. Recorda coses fonamentals. Per exemple, com era la Vall d’Uixò a l’alçada del 1970, un poble dominat per un capitalisme paternalista -Segarra- que generà una resposta política (els Zaragozà, ortodoxos del PCE) culturalment insuficient o ineficient... Temps després se’n va apoderar “la Thatcher de la Vall” (Isabel Bonig). A Sabadell i Terrassa sempre ha guanyat l’esquerra. Per a reflexionar. També Bunyol i les vagues de Cointex. O les vagues de la UNL a la Malva-rosa el 1974 (que exposa Josep Durbán). O les vagues generals del tèxtil d’Alcoi. O el moviment assembleari al Vinalopó. Molt ben Il·lustrat, amb informacions diverses. M’ha colpit o interessat especialment l’apartat dedicat per Albert Gómez Roda a la manifestació -tan iniciàtica- del 1r de Maig del 1967 a València, que  desbordà la policia i que determinà entre altres coses l’exili de 40 anys del pintor Monjalés. Documents, gràfics, mapes, fotografies. Un llibre important! Sense la mobilització obrera d’aquells anys, dirigida o inspirada per Comissions Obreres i el Partit Comunista -una lluita sorda i constant- no tindríem la democràcia actual. Lapidari, excessiu? Crec que no.

Sembla que aquest llibre tindrà continuïtat. Estaria molt bé, perquè les vagues i moments històrics fonamentals dels anys setanta, precursors de la democràcia i l’autonomia del País Valencià, foren molt diversos. Macosa, la UNL, la vaga del moble (amb el protagonisme d’Antonio Montalbán), de la construcció (amb Julián Cudero), del tèxtil de València (amb Cristina Piris), l’aportació dels cristians de base (com Ramir Reig), i tantes altres coses i situacions que avui poden sorprendre les generacions posteriors, s’han de recuperar.

Un altre llibre de memòria històrica cabdal que he llegit aquests dies -i que s’acobla de manera implícita i per a mi decisiva amb l’anterior- és Les Normes de Castelló (Diputació de València), de Josep Daniel Climent, publicat el 2021. No sé si ha tingut la recepció escaient. La premsa valenciana estàndard viu d’esquenes al País. Viu el seu pitjor moment, en mans de capitals forans. I fa una aposta per l’esborrament de referents. Algú hauria de fer-ne l’anàlisi pertinent. Però aquest llibre és importantíssim. Explica fil per randa els antecedents de les Normes de Castelló del 1932, com es gestaren, qui les promogué i signà, la divulgació posterior, i el triomf inapel·lable d’una solució eficaç de normativització, premissa de la normalització, que tenia com a base el reconeixement de la unitat de la llengua catalana i de la normativa de Pompeu Fabra, un pas de gegant, que calia adaptar. Una història que ha culminat feliçment en la pràctica del gruix absolut dels escriptors valencians, del món cultural, educatiu i acadèmic valencià, i en la tasca de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, avui encara qüestionada -a tall d’anècdota penosa- pels enemics del valencià.

Aquest llibre que ha publicat la Diputació de València forma part d’una col·lecció de divulgació (“Bocins”) molt atractiva. S’hi ha publicat també, entre altres, una biografia del dirigent valencianista de Xàtiva i referent cultural durant la República i la guerra, Francesc Bosch Morata, líder del Partit Valencianista d’Esquerra (PVE). Cal recuperar els homenots valencians, les coses valencianes, la trama oculta i malmesa d’una societat i d’un País. La bona divulgació històrica és fonamental. En un temps no massa remot hi havia “Descobrim el País Valencia” (IAM-IVEI) o “Cultura Universitària Popular” (Universitat de València). Avui excel·leix en aquest terreny la Universitat d’Alacant amb la col·lecció “L’ordit”, que ja ha publicat més de 33 títols d’allò més interessant. Una tasca ingent i benvinguda!