En una edició de marcada elegància clàssica acaba d’aparèixer el volum Poesia Completa d’Anna Montero (1988-2023) sota el rètol “Gavells”, a la Institució Alfons el Magnànim, dins la col·lecció “Poesia-Obres Completes” que dirigeix Vicent Berenguer. Val a dir que la factura formal d’aquesta col·lecció, amb la vinyeta distintiva, el paper blanc verjurat de les cobertes i el paper os clar de les pàgines interiors, va ser ideat als primers anys vuitanta del segle passat per a l’edició de les obres completes (poesia i prosa) de Juan Gil Albert, de la mà de Mario Garcia Bonafé. I probablement inspirat pel mateix Gil Albert, que vigilava de prop l’edició dels seus llibres. Li agradava molt anar a les impremtes, a la Tipografia Pascual Quiles (al carrer del Gravador Esteve,19) en una època, a Arts Gràfiques Soler, al barri de l’Olivereta, després. Fou en aquesta darrera on s’encetà el 1981 l’edició de l’obra poètica completa. El 1982 començà també la publicació de l’obra completa en prosa. Sempre amb el mateix format.
D’aleshores ençà, des d’aquelles edicions dels vuitanta -amb alguna interrupció també estèticament lamentable (fons i forma serven tothora una estranya coherència)- la col·lecció d’obres completes de la IAM ha fet una aportació cultural importantíssima. Tinc presents ara, a més de l’edició de Gil Albert, les obres del poeta Vicente Gaos o l’Obra poética d’Eduardo Hervás. La Institució Alfons el Magnànim (de la Diputació de València), amb alts i baixos segons les èpoques, és un actiu fonamental de la cultura del País Valencià, més enllà d’opcions o d’opinions, des del 1948. Són molts anys d’activitat en favor de la cultura, en temps encara més difícils que els actuals. Al llibre El Magnànim. Setanta anys de cultura valenciana (IAM, 2018) hi ha molta informació sobre tot això.
El cas és que la col·lecció d’Obres Completes dignifica la nostra cultura, i al capdavall la societat que la genera. Des de fa uns anys i dirigida per Vicent Berenguer -a qui cal agrair i reconèixer una tasca tan meritòria com ben orientada-, aquesta col·lecció ha enfilat un seguit d’encerts, amb l’edició de la poesia completa de Marc Granell (2017), Josep Piera (2018), Jaume Pérez Montaner (2018), Teresa Pascual (2020) o Antoni Ferrer (2021). També amb una antologia de la poesia del poeta d’Oliva Francisco Brines a cura de Vicente Gallego (“Por una ciega ley del corazón”), del 2022, que em sembla una porta d’entrada escaient a la poesia de Brines. Sense oblidar la Poesia Completa (1945-1987) de Joan Fuster, edició i pròleg a cura de Salvador Ortells (2022), una edició definitiva de l’obra poètica fusteriana a càrrec del seu millor especialista.
Edicions rigoroses i dignes, amb pròlegs de Maria Josep Escrivà (Josep Piera), Francesc Calafat (Marc Granell), Antoni Martí Monterde (Jaume Pérez Montaner), Rosa Maria Belda (Teresa Pascual) i Sam Abrams (Antoni Ferrer). De vegades també amb epílegs o un post-faci com en el cas de Teresa Pascual (Antònia Cabanilles), Jaume Pérez Montaner (Dominic Keown) o Josep Piera (Jaume C. Pons Alorda). Vull dir, edicions ben concebudes i ben realitzades, amb gust i competència editorial. Per fi edicions de qualitat per a la important fornada de poetes en valencià -és a dir, en català- del País Valencià contemporani, la gran collita posterior a Vicent Andrés Estellés. Que, per descomptat, és molt més àmplia i diversa que aquesta mostra inicial -n’hi ha molts més noms que un dia, ben segur, hi entraran- i que no comparteixen estètica ni denominador comú, tret de la voluntat expressiva i l’adscripció a la tradició i a la llengua que arrenca de Jaume i Pere March i passar per Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan Roís de Corella, Bernat Fenollar, Joan Timoneda, els col·loquiers del XVIII, Teodor Llorente, Vicent W. Querol, Ferrer i Bigné, Carles Salvador, Miquel Duran, Bernat Artola, Joan Valls, Maria Ibars, Jaume Bru, Xavier Casp, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés... fins arribar als nostres dies.
Ara tenim ja, per fi, a l’abast l’edició de l’obra poètica completa d’Anna Montero Bosch, una poeta molt interessant i original, nascuda el 1954, amb pròleg d’Enric Sòria. A mi, poc versat en versos, m’agrada la poesia d’Anna Montero. La trobe sensorial, entenedora i alhora estranyament pertorbadora. Perquè és una veu autèntica. T’arriba. Fa dringar la màgia de les paraules i de les idees que hi ha darrere de les paraules. Subscric del tot la valoració que en fa Enric Sòria: “Els seus versos, de cap a cap d’aquesta obra, descriuen una trajectòria elusiva i reververadora, que viu en els detalls i sap transmetre l’angoixa o la serenitat amb una força veladament impregnadora”. Enric -que al·ludeix a elusions, reverberacions, angoixa, serenitat, impregnació- conjuga temes fonamentals: la llum, el temps, els records. I fa referència, alhora, a la contenció i a la gosadia de la poesia d’Anna Montero. Una exploració continguda (ell en diu humil, terme que no em fa el pes) i agosarada “de la fondària que habita a dins i al voltant nostre”.
Una poesia que t’arriba, he dit. Una poesia apta i convenient per als qui “no llegeixen poesia” (Hans Magnus Enzensberger), que podran gaudir de l’experiència de descobrir la fabulosa combinació de pensament i expressió verbal -mots acoblats- que s’amaga rere els poemes d’Anna Montero. Que s’amaga relativament perquè és una poeta més aviat clara, que diu el que vol dir i suggereix el que vol suggerir. El lector o la lectora li ho agraeixen. No debades Anna Montero ve d’una certa disciplina de pensament conreada en la seua família i ha dialogat llargament amb la poesia i el rerefons intel·lectual de la creació literària.
Puc permetre’m una anècdota? Un dia d’estiu -al poble de muntanya de la comarca de l’Alcalatén on tot sovint coincidim- la vaig trobar submergida en la lectura del llibre de Peter Watson Història intel·lectual del segle XX (publicat en castellà a l’editorial Crítica el 2002). No és precisament el que se’n pot dir una lectura lleugera d’estiu, per a passar l’estona. És un llibre de 965 pàgines, amb epígrafs -molt ben triats- de l’Eclesiatés, Bertrand Russell, Bertolt Brecht i W. B. Yeats. Una panoràmica exigent del pensament filosòfic, social, polític, estètic i relacionat amb la ciència del segle passat. Vull dir, que rere una aparent senzillesa d’expressió, el diàleg d’Anna Montero amb la cultura (o l’alta cultura, si voleu) i amb la vida -la mera vida, perquè ella la viu així- és molt profund. Una mirada que s’agraeix, certament. Ni distanciament arrogant ni submissió passiva als imponderables del món i de la vida: naturalitat i interacció constructiva. Creativa, a més, en el seu cas.
Creadora d’emocions, d’artefactes verbals, d’al·lusions i reverberacions del que hem viscut i viurem, creació de llengua, de llenguatge poètic, de bellesa. Enmig d’una desolació de mots, d’un desert poblat d’impostors i miserables, què més podríem demanar?
I justament enmig de les dificultats crec que cal, ara, cridar l’atenció amb força sobre la sensibilitat i la potència expressiva d’unes quantes dones poetes valencianes contemporànies, que han fet i fan una obra poderosa i sense precedents -o amb uns precedents insegurs, parcials, precaris, tot i el seu gran valor referencial-. A més d’Anna Montero, és el cas d’Isabel Robles, Maria Josep Escrivà, Isabel Garcia Canet, Àngels Gregori, Susanna Lliberós, Isabel Canet, Begonya Pozo, Teresa Pascual, i moltes més que no puc enumerar ara però que, afortunadament, prolonguen -malgrat les maltempsades- una tradició arrelada en una manera de ser i de sentir. D’estar al món i de sentir la vida. La tradició de Maria Ibars (que bons, llegits amb la distància que imposa el temps, els seus Poemes de Penyamar, publicats a València el 1949), Carmelina Sánchez Cutillas (La pedra de Rosetta), Maria Beneyto i tantes més, incloent-hi Rosa Leveroni, Maria Antònia Salvà o Maria Mercè Marçal. Prolonguen i renoven, re-elaboren o ignoren, trenquen i refan la tradició.
Llibres com Tot passa baix (LaBreu, Barcelona, 2023) de Teresa Pascual, Jazz (Proa, Barcelona, 2023) d’Àngels Gregori, El crit (Onada, Benicarló, 2023), de Susanna Lliberós, L’udol de la lloba (El Buc, València, 2024), d’Isabel Canet, o Sempre és tard (Proa, Barcelona, 2020), de Maria Josep Escrivà, en són proves recents, i fefaents, que conviden a llegir poesia. Un injecció poètica d’energia.
Quina sort, quin goig, quina bona nova, comptar amb un estol tan fantàstic i en actiu de creadores! Ens donen confiança i seguretat en el futur de la nostra cultura. Connecten amb el conjunt de l’àmbit lingüístic del català. Enriqueixen amb la llibertat imprescindible una llengua diversa però unitària, molt més rica de possibilitats del que pretén la vella tirada costumista, pairal o de curta volada, que a hores d’ara, en algun cas, té a més una vocació censora absolutament intolerable, com ara quan es vol limitar el lèxic o la sintaxi en raó (o en desraó) d’una suposada cosa “genuïna”.
“Aquell costat del somni o del malson que anomenem vida”... és un vers d’Anna Montero. Com aquest n’hi ha molts més, que arriben directes a la ment i al cor. “Horitzó, terra oberta on trobem fragilitat i força”, n’és un altre. “Quan no res queda, queda la llum. Mai no ho oblides”, n’és, encara, un altre. I com aquestes fiblades, n’hi ha un bon grapat. Aparença senzilla o fàcil, contingut dens i complex, molt elaborat. Això és la poesia culta, reflexiva, existencial i d’idees, conceptual i alhora sensorial, d’Anna Montero. Una invitació a llegir poesia. Per què no? Llegir poesia de tant en tant -o regularment- eixampla horitzons mentals, de pensament, de sensibilitat. Un bon exercici. Sobretot quan, com és el cas, es tracta de bona poesia...
0