Entre 1999 i 2023, durant quasi un quart de segle, Josep M. Muñoz Lloret -que no és parent meu, com va creure un dia Enzo Traverso- ha estat director de L’Avenç. L’anunci que es va fer de la suspensió de la publicació d’aquesta revista, quan havia arribat al número 500, va fer saltar moltes alarmes en els entorns socials i culturals catalans. Una mostra de fragilitat? Un fracàs col·lectiu? Símptoma d’una perillosa inconsistència en el camp de les publicacions culturals?
Perquè no era poca cosa, la fi d’una publicació tan important. L’Avenç és una revista mensual que començà el 1977. Una llarga trajectòria. Ha passat per diverses fases i a partir de l’especialització inicial en temes d’història -sense abandonar-los- va saber adaptar-se i evolucionar. I va encarar el nou segle amb la decisió d’ampliar el ventall temàtic. Amb Josep M. Muñoz L’Avenç esdevingué una revista cultural imprescindible, lligada a la realitat catalana en el sentit més ampli -història, societat, pensament, literatura, arts plàstiques, teatre, música- i alhora connectada amb el batec del món i la cultura contemporània. Vull dir, L’Avenç és una finestra oberta que vincula indestriablement la cultura catalana -entesa globalment- amb els corrents universals. Un arxiu, una mina d’informacions, anàlisis, estudis, reportatges, columnes d’escriptors reconeguts... i entrevistes, que a la fi esdevingueren un component cabdal de la revista.
Sortosament la suspensió de la publicació de L’Avenç fou només provisional i a l’octubre del 2023 tornava a aparèixer -se’n publicà el número 501- amb una nova directora, Simona Skrabec, que té per davant la tasca sempre complexa de conjugar continuïtat i renovació. Apassionant, però compromès. Ara bé, estic segur que Simona Skrabec, que és una intel·lectual d’ampli espectre, se’n sortirà perquè disposa dels recursos culturals i la sensibilitat afinada, dels coneixements i les antenes, per reeixir. L’eventual desaparició de L’Avenç va activar els ressorts de la societat catalana, aquells que tant trobem a faltar a València. Va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de la ciutat de Barcelona, diversos reconeixements, i a la fi un mecenatge privat ha aconseguit salvar-la i rellançar-la. A Barcelona hi ha mecenatges que no es limiten a l’esport, els maratons i els aparadors de lluïment familiar.
Josep M. Muñoz és historiador, editor, traductor i un autor considerable. Per exemple, va publicar una biografia intel·lectual de Jaume Vicens Vives. Una faceta cabdal de la seua aportació són les entrevistes en profunditat, aquest gènere literari a estones poc reconegut, però valuós i amb molta tradició. ¿Qui no recorda el clàssic del gènere, les entrevistes amb escriptors de la Paris Review, rescatades el 2020 per Acantilado, un tresor cultural inexhaurible i una font d’inspiració? Entre nosaltres -i entre molts altres exemples possibles- caldria recordar les grans entrevistes de Baltasar Porcel, fonamentals per a la represa cívica i cultural, recollides després, per la seua entitat, en llibres com ara L’agulla daurada. Grans creadors a la Catalunya del segle XX (Destino, 2003), una panoràmica imprescindible de la cultura catalana del segle XX a través dels seus personatges, entrevistats magistralment. N’inclou una de molt bona amb Joan Fuster. També caldria tindre present el volum Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció (Afers, 2022), de Lourdes Toledo, un llibre d’entrevistes fonamental per a prendre el pols a la cultura actual, sobretot en la vessant valenciana.
El fet destacable és que Josep M. Muñoz sap fer entrevistes, cosa admirable. Sap fer parlar els seus interlocutors, sap incitar-los a evocar una trajectòria vital, els seus interessos, la seua activitat o la seua obra. Sap crear l’ambient necessari, la confiança, a la qual ajuda la seua personalitat -el seu tarannà seriós i càlid alhora- i la seua competència informada. D’altra banda, l’encerta a l’hora de triar els seus personatges. Haurà fet unes 175 entrevistes, segons ha dit ell mateix. Cada mes en publicava una de moltes pàgines a L’Avenç, i això dona per a molt. Un treball ímprobe, perquè fer una entrevista amb la riquesa de contingut de les seues comporta molt d’esforç. Localitzar un personatge interessant i amb coses per dir, convèncer-lo, trobar-s’hi cara a cara, parlar-hi durant hores, recollir-ne les manifestacions, transcriure-les de forma clara, fidel i llegívola. Poca broma. Diria que l’art de l’entrevista no està a l’abast de qualsevol. Perquè, a la fi, tot això és un art. I com a tal, demana unes capacitats estranyes, singulars, inefables, d’empatia i capacitat expressiva o comunicativa.
Aquests dies ha aparegut el volum Les petjades de la memòria (L’Avenç), que recull onze entrevistes impressionants amb personatges com Núria Sales, Vivian Gornick, Miquel Barceló, Antonio Franco, Carmen Claudín, Bernardo Atxaga, Joan B. Culla, Anne-Marie Thiesse, Andreu Domingo, Ignacio Sánchez-Cuenca i Valentín Roma. Ja havien vist la llum a les pàgines de L’Avenç, però ara tindran una nova vida, amb la consistència del llibre. Personatges molt variats, alguns ja desapareguts, i cadascun amb una història -i unes històries- apassionant al darrere.
Fa uns anys Josep M. Muñoz ja havia publicat un volum d’entrevistes, Temps present, temps passat (La Magrana, 2015), igualment recomanable, on dialogava amb Jordi Nadal, Xavier Rubert de Ventós, José Antonio Ardanza, Anna Cabré, Eduardo Mendoza, Marina Subirats, Javier Pérez Royo, Borja de Riquer, Paul H. Freedman, Antón Costas, Josep Ramoneda, Lluís Cabrera, Enric Juliana i Sergi Pàmies. Vides, memòria, arguments, històries, idees, contradiccions. Tot a través de la mirada lúcida d’un interlocutor que sap preguntar, fer parlar i escoltar. I transformar el flux verbal en matèria escrita ordenada i perdurable. Un mestre de l’art de l’entrevista.
0