La mort sobtada de Josep Sorribes un dia de gener del 2024 va ser un colp dur. D’aquells que et fan pensar en la injustícia còsmica i el caràcter transitori i fugisser de tot plegat. Com a país, com a societat, hem perdut -quan encara podia aportar moltes coses- un estudiós, un economista competent, un intel·lectual que es feia preguntes i assajava respostes. Un mestre de diverses generacions d’estudiants d’Economia. Un entusiasta de la ciutat de València -que coneixia pam a pam- i de la realitat diversa i multiforme del País Valencià, dels seus pobles, ciutats i àrees metropolitanes. Una persona informada, professor de la Universitat de València, especialista en economia urbana, atent als diversos contextos que ens condicionen, tant en el terreny material i polític com de les idees. Alguns també hem perdut un amic estimat i un company. Perquè Sorribes fou company meu de curs a la Facultat d’Econòmiques, i això no s’oblida. El recorde, per exemple, als primers anys 70 fent a la taula del costat un examen d’història de les doctrines econòmiques, l’assignatura que impartia Ernest Lluch (l’altra que impartia era Organització Econòmica Internacional). Després vàrem coincidir en multitud d’ocasions, animats per preocupacions compartides. L’esperit inquiet i rialler de Josep Sorribes, la seua ironia i bonhomia, feia fàcil la comunicació i nodria -juntament amb la seua proverbial generositat- aquell intangible tan preuat, que hauríem de saber cuidar millor, que és l’amistat.
Sorribes tenia preparació acadèmica, dots d’observació i molta capacitat de treball. Havia pogut observar en directe els viaranys de la gestió administrativa i política de la ciutat de València, en l’època de Ricard Pérez Casado com alcalde, de qui era persona propera. El seu bagatge era impressionant. De les seues aptituds analítiques, d’observació participativa i de projecte en donen compte els molts llibres que va publicar, en els quals es condensa el seu llegat intel·lectual. Però la seua empremta va molt més enllà dels llibres. Perquè a més de la tasca docent i formativa, Sorribes va conrear l’activisme social, l’organització de congressos i jornades, i també l’articulisme sobre temes d’urbanisme, societat i política. Fou promotor, per exemple, de l’Aula Ciutat, d’associacions (Malalts de Ciutat, etc.) i seminaris sobre la història i la problemàtica de València. Va crear escola.
No és fàcil donar compte de la producció bibliogràfica de Josep Sorribes Monrabal. Per on començar? Més enllà dels llibres primerencs, relacionats amb treballs acadèmics ja molt ben enfocats -amb títols tan eloqüents com Crecimiento y especulación en Valencia (Almudín, 1976) i Desarrollo capitalista y proceso de urbanización en el País Valenciano 1969-1975 (Alfons el Magnànim, 1988)- em sembla que el volum Valencia 1940-2014: construcción y destrucción de la ciudad (PUV, 2015) sintetitza la seua visió del fet urbà i dels problemes urbanístics de València, en perspectiva històrica. Una visió molt completa, que inclou, a més del franquisme, “el parèntesi de l’esquerra” i el llarg període de Rita Barberà, analitzat críticament. La València de Rita era pura façana, i la casa sense agranar... Són 450 pàgines plenes d’informació sobre l’herència de la dictadura i el “desarrollismo”, la destrucció de patrimoni, els promotors i l’especulació, els grans dèficits de la ciutat (per exemple, fins Pérez Casado València no tingué una xarxa eficient de clavegueram en molts barris, la via de ferrocarril travessava l’avinguda del Port i un llarg etcètera), els plans d’ordenació urbana i els plans especials, els PAI’s, l’economia de la ciutat, els conflictes urbans, les grans desigualtats de “qualitat urbana”, i les alternatives de futur. Diria que si algú vol fer-se una idea exacta de la història contemporània de la ciutat de València des del punt de vista de l’urbanisme i la política haurà de recórrer a aquest llibre de Sorribes.
Abans, el 1998 havia publicat un assaig sobre els mateixos temes, si fa no fa, La ciutat desitjada. València entre el passat i el futur a la col·lecció “Arguments” de Tàndem edicions, amb pròleg de Pasqual Maragall. Un assaig que es fa llegir, que planteja els temes fonamentals de la ciutat, en clau crítica, davant el triomfalisme ambient. Qüestions com ara l’articulació metropolitana, el planejament, la façana marítima, el centre històric, el medi ambient, la mobilitat, la cultura, l’Albufera... La crítica raonada es conjuga ací amb idees i projectes per a un futur alternatiu. Rita Barberà va governar amb gran desimboltura València entre 1991 i 2015. L’alcaldessa actual, la torrentina Català la reivindica i ha rebatejat amb el seu nom al Pont de les Flors. El seu partit, corrupte, la va deixar de banda, quan ja no aprofitava i més bé feia nosa. Va morir abandonada en un hotel de Madrid. Una història trista. Els tribunals de justícia van aclarint alguns episodis foscos relacionats amb el finançament de campanyes electorals i la corrupció (Alfonso Grau i tot el grup municipal del PP). Però la gestió de ciutat no fou gens brillant, malgrat la gran propaganda (a càrrec de promotors i especuladors, i la dreta de sempre, que havien trobat en ella una mina). Els llibres de Sorribes fan molta llum sobre això. Són imprescindibles.
Ara explicaré una història poc coneguda. El 2007 vàrem improvisar un segell editorial (“Els llibres del temps”) per a publicar un assaig sensacional de Josep Sorribes: Rita Barberá. El pensamiento vacío. Era una crítica raonada, però devastadora, de la inanitat del govern de la ciutat en mans de Rita Barberà, una anàlisi sense concessions -i molt divertida- de la retòrica florida i falsa -inconscientment còmica- de l’alcaldessa que semblava eterna. Reproduïa i analitzava amb molta ironia fragments de discursos, textos i declaracions de Barberà. Eren temps esquerps. A contracorrent. Sorribes, un intel·lectual crític i compromès. Val a dir que comptàrem, en aquesta aventura, amb ajudes de gent magnífica i desinteressada. Sorribes es feia estimar. Una lliçó: en temps de foscor, d’opressió, apareix sempre gent que se la juga. El llibre tingué una certa notorietat, fins i tot es podia comprar a El Corte Inglés... Amb aquest mateix segell es va publicar el 2010 un altre llibre, aquest de moltes veus acomboiades per Sorribes, València, una ciutat manifestament millorable. València per a la ciutadania, amb aires ja de manifest programàtic. Aquest volum redactat per Sorribes partia de les aportacions d’un equip ampli i multidisciplinari que ell va saber convocar per a articular un veritable programa de govern municipal alternatiu, basat en el coneixement i una reflexió madura.
El franquisme durà molt de temps (als ajuntaments entre 1939 i 1979), el mandat de Rita no tant però es va fer llarg. El 2015 arribà el moment del canvi (“Que hostia, que hostia”, digué Rita a cau d’orella a un company de partit aquella nit de les eleccions del 2015, captada pels mitjans, en un reconeixement definitori del fracàs.) Venien nous temps de la mà de Joan Ribó. Un nou capítol de la història de la ciutat, que ha estat fecund en tants aspectes, i ara interromput. Si ho mirem bé, els puntals bàsics de la renovació urbana de València els han posat alcaldes d’esquerres: el PGOU i el Jardí del Túria Ricard Pérez Casado; els equipaments renovats als barris, la mobilitat sostenible i l’obertura de grans espais a la ciutadania Joan Ribó. I coses tan fonamentals com la xarxa de clavegueram, el Passeig Marítim o el Palau de la Música...
Però la mirada de Sorribes s’estenia més enllà de la ciutat de València. També va publicar una mena de manual d’economia urbana: Comprendre i gestionar la ciutat: un assaig d’economia i política urbana (PUV, 1997). I el 2002 un llibre molt significatiu: Un país de ciutats o les ciutat d’un país (a la col·lecció “Assaig” de PUV) en el qual abordava la problemàtica (històrica, social, econòmica, urbana) de 26 ciutats valencianes, de Vinaròs i Benicarló en el nord a Oriola al sud. S’hi reflectia el gran coneixement de les realitats profundes del país que tenia Sorribes i d’alguna manera anunciava dues obres majors que apareixerien al cap d’un temps. En efecte, el 2017 va publicar, conjuntament amb Nèstor Novell, una magna obra: Nou viatge pel País Valencià (Universitat de València, Universitat d’Alacant, Institució Alfons el Magnànim) en dos volums, de 787 pàgines el primer i de 832 el segon. Què es pot dir d’aquesta obra? Un exercici impressionant d’erudició, d’aproximació directa a la realitat social, humana, econòmica del País, que combina apunts històrics, recerca de fonts primàries, localització d’informants claus i una capacitat d’observació brutal. És una mena de Cavanilles del segle XXI, però molt més dens i intens. Crec que no ha tingut la recepció que hauria merescut una aportació d’aquesta magnitud. Encara el 2021 els dos autors (Nèstor Novell i Josep Sorribes) reincidirien amb un llibre de gran magnitud, ple d’idees, suggeriments, informació i anàlisi: Notícia del País Valencià. Fer País. 60 anys d’idees, estudis, converses i reflexions (Balandra, Càtedra d’Economia Valenciana, Institució Alfons el Magnànim). Un llibre que aprofundeix en els determinants històrics i els canvis estructurals contemporanis de la formació social valenciana. Qualsevol aproximació seriosa a la realitat del País ha de tindre ben presents aquestes aportacions cabdals de Sorribes i Novell.
Josep Sorribes, que segons Pérez Casado no sabia “estar-se quiet” encara publicà el 2022 un assaig espurnejant, un “assaig que es mou entre l’ètica i el pensament crític sobre la societat, la política i el territori”: Ni casta ni caspa (Vincle). Vist des d’avui és una mena de balanç de les preocupacions, idees i reflexions que han marcat la seua vida i la seua trajectòria. Coneixement aprofundit de la realitat social i econòmica del País i de la ciutat, capacitat d’anàlisi, erudició. I una mirada crítica, informada, amarada de valors ètics i cívics. Al·lèrgica a l’ostentació, la banalització, la corrupció de les ments i els esperits. Profundament democràtica -en el sentit genuí i radical de la paraula-, identificada amb la majoria social i els perdedors, reformista, il·lustrada, valencianista, europeista. Tot això era Sorribes. Però també alguna cosa més: una persona generosa i desinteressada, de grans qualitats humanes, que s’estimava la ciutat, el País i la seua gent.
0