L’escriptor que s’enamorà de la Vall

Històricament, i encara ara, la geografia ha tingut una influència innegable en les vides humanes. Els qui havien de fugir de la misèria de l’Alt Palància, per posar-ne un cas, acostumaven a parar més a la ciutat de València que no a la de Castelló, tot i els límits provincials. Potser era el curs del riu Palància, que desemboca a Sagunt (el Camp de Morvedre també és el Baix Palància). O potser els escriptors tenen una imaginació desbordant i s’inventen relats.

Siga com siga, alguns gandians tenen tirada a la Vall de Gallinera, un municipi de la Marina Alta que fita amb la Safor i amb el Comtat. Està a prop de Gandia, tot i que les revoltes i les carreteres provoquen un trajecte en vehicle de motor de més de quaranta minuts. Escriptors i intel·lectuals com ara Maria Josep Escrivà o Nèstor Novell s’hi han establert temporades.

Però un abandonà la ciutat ducal i s’establí de manera permanent a “aquesta vella vall feta de somnis”, vers del també gandià (ep, de Beniopa!) Josep Piera, recentment traspassat. Es tracta d’Ignasi Mora (1952), amic de Piera, un escriptor que ha fet una aportació notòria al conjunt de la narrativa catalana.

Ell i la seua parella s’enamoraren de la vall per on transcorre el riu, fantasma, Gallinera i s’hi establiren a Benissivà, un dels huit pobles. Viure, de vegades, només és fer-se avant. Ella cuinava arrossos espectaculars i ell ajuntava mots, una professió difícil i poc reconeguda, particularment per als qui treballen en el valencià minoritzat i maltractat d’aquesta i d’unes altres valls i hortes.

Una literatura juganera

El llibre Finale (3i4, 1990), publicat mentre dirigia la col·lecció de narrativa Piera, és commovedor. Un narrador en primera persona conta els seus darrers temps, té una malaltia terminal, en una vall de “cel netíssim. Blau suau. Blau tendre. Blau immens”, però on costa guanyar-se les garrofes, i, de vegades, com cantava el grup Zoo, “tots els problemes es dissolen en anís”. No tot és idíl·lic en la València muntanyenca. No hi ha dubtes d’on se situa exactament la trama. En un “advertiment” al lector, un joc literari, s’afirma que el manuscrit fou trobat sota el cadàver del narrador “a sota dels penya-segats de la serralada oriental de la Vall de Gallinera”.

El conjunt de la producció de Mora és notable. A Benialí, a tocar de Benissivà, tinc nou llibres seus, que figuren en la fotografia que il·lustra l’article. I n’hi ha més. No ha sigut autor de novel·les llargues. Més aviat, la seua narrativa és fragmentària: sobreïxen contes, novel·les breus i dietaris.

El llibre seu que més m’ha agradat és Les veus de la ciutat (Edicions 62, 1999). Vint-i-quatre narracions, “un cor de veus”, ordenats per cronologia inversa, de 1986 a 1900, que mostren, per mitjà de personatges quotidians, la història i les històries de Gandia i alhora la conversió d’una urbs rural (un poble) en una ciutat.

En cada fragment hi ha lloc per a la bellesa, com ara un fenomen meteorològic extraordinari el 1938, entre jornades de bombardejos feixistes. El narrador puja al terrat amb una càmera fotogràfica. “Allí dalt, la vaig disparar com si realment fora una metralladora que defenia l’aurora boreal de les perversions de la memòria”. Tanmateix, isqueren velades. La metàfora de la fragilitat dels records és palesa.

Un altre llibre destacable és Les veus de la família (Columna, 1992, premi Joanot Martorell), la història d’un xiquet que fingeix una mudesa. Aquests dos llibres, en companyia de l’inèdit Vells, foren reeditats el 2020 per la riberenca Edicions 96, en un volum que alhora és un homenatge. El títol, preciós, Sentia veus, és també metafòric d’una de les funcions dels escriptors, posar veu a qui no en té, o la té tan esmorteïda que no se sent.

Mora guanyà el Premi Mallorca el 2007 amb Ulisses II, una novel·la original sobre el gaudi i la mort, el límit més gran. Així mateix, els personatges infantils o juvenils són recurrents, com en Mela (Edicions 62, 1997), una xiqueta ressuscitada per son germà. La vida els separa, però acaben per retrobar-se. O en Maig (Moll, 2006), en què Dani inicia un viatge per a cercar el sexe.

Podria dir-se que la literatura de Mora, com la de tants altres, està amerada de nostàlgia del paradís perdut, de la infantesa. La seua narrativa, fragmentària, colpidora, juganera, mereix més reconeixement del que ha tingut fins ara. Com escriu Vicent Usó en el pròleg de Sentia veus, “tota tradició literària, si vol ser fructífera, s’ha d’alimentar del diàleg entre aquells autors i aquelles obres que han deixat solatge i les noves propostes”.

Mora, segons novament Usó, és, en companyia de Ferran Torrent, una “baula que uneix la generació dels novel·listes que protagonitzaren la recuperació de la narrativa de ficció al País Valencià (Joan Francesc Mira, Isabel-Clara Simó…) després de la mort del dictador Franco amb l’eclosió actual”.

Mai no és tard, certament, per a recuperar-lo. Probablement, però, és tard per a ell.

La senyora Parkinson

Hi ha dos tipus de malalties, les que es curen i les que romanen, les que la medicina només pot, ara per ara, pausar, endarrerir. No desvetlle res que ell no haja fet públic. Escrigué fa anys Viure amb la senyora Parkinson (Moll, 2011). Li la diagnosticaren el 2003.

Dissortadament, ja no està amb “els primers símptomes de la meua possessió per la invisible senyora Parkinson”. Ara ja senyoreja el cos de Mora. Fa poques setmanes es perdé per una vall que “és teua i meua”. Gràcies al dispositiu de cerca, el trobaren finalment. La família quedà alleugerida.

La memòria humana és fràgil. Bé que ho sabem. Resta als cors dels qui ens estimen. En aquest cas, a més, disposem d’uns dispositius fantàstics contra l’oblit: llibres d’Ignasi Mora per a una societat com la valenciana (i, per descomptat, també la catalana i la baleàrica), massa desmemoriada. Els seus llibres són seus i nostres. I mereixen nous lectors.