La desinformació soscava la democràcia i els drets i llibertats

Les darreres dades públiques sobre desinformació són molt contundents. Al 81,9% de la població li preocupa l’existència de notícies falses; el 91,1% sosté que “Espanya és un país en què circulen moltes o bastants badomeries o informació falsa” i el 85,1% considera que aquestes són una “amenaça per a la democràcia”.

Certament, no tothom pensa igual. Les dones presenten percentatges de respostes encara molt més rotunds que el conjunt: 87,3%, 92,1% i 88,5% respectivament. No debades elles pateixen encara més aquesta xacra. Segons com, se les atribueix una quantitat immensa de denúncies falses per violència de gènere i unes altres falsedats misògines. De fet, un 74,8% de la població i un 80,6% de les dones creu que la desinformació resta importància a la violència de gènere.

En efecte, la desinformació no és innòcua, ja que soscava la democràcia i qüestiona els drets individuals i les llibertats públiques. Per posar-ne un cas, si corre la brama que les dones avorten de manera alegre i irresponsable, cosa rotundament falsa, és més probable que els antiavortistes compten amb més suport per a negar, o dificultar, el dret a les dones a decidir sobre el seu cos. 

De fet, cal recordar que una democràcia liberal és molt més el govern de la majoria. Quan preguntava en classe què era una democràcia i algú em responia amb allò de la majoria, li qüestionava si la classe, en cas de ser un demos reconegut, estaria legitimada a afusellar un company si així ho determinava la majoria en un plebiscit. Evidentment, ningú sostenia que sí.

Així, una democràcia liberal és un govern de la majoria, però amb respecte dels drets i llibertats de tothom, també, per descomptat, de les minories; amb separació de poders, respecte de la llei i, cosa que sovint es passa per alt, respecte de determinats principis, com ara la llibertat d’expressió i de premsa.

Molts que s’omplin el pap com a “constitucionalistes” passen per alt o, directament, se’n burlen de determinats drets reconeguts en la carta magna. Però l’article vinté de la Constitució de 1978, que pertany a la secció primera dels drets fonamentals i de les llibertats públiques, reconeix i protegeix el dret a comunicar —i, cosa molt important, també a rebre— informació veraç.

L’adjectiu en aquest cas és decisiu. “Veraç” significa, segons el Diccionari Normatiu Valencià, que “diu la veritat”, “verídic”. Difondre o rebre informació falsa no és cap dret, doncs. Tarambanes com Vito Quiles i uns altres com ells, que publiquen mentides i boles, no estan protegits per aquest precepte constitucional, diguen el que diguen alguns embrolladors.

El recent estudi del CIS sobre desinformació, els resultats provisionals del qual foren publicats el passat 27 de maig, ofereix informacions addicionals d’interés. Un 86% creu que caldria regular i sancionar de manera més severa la divulgació de falsedats i badomeries, ja que un 90,9% sosté que aquestes pràctiques manipulen molt o bastant l’opinió pública; un 79,7% considera que erosionen l’estabilitat institucional; un 86% que generen conflictes de convivència i un 86,5% que creen polarització política.

Concretament, el 77% pensa que la desinformació incita molt o bastant a l’odi cap als immigrants i el 74,3% cap a persones per la seua identitat sexual, religiosa, etc. Llàstima que la grandària de la mostra no permeta desagregar els resultats del País Valencià, la quarta comunitat autònoma més poblada. Ni a Madrid ni a casa nostra hi ha gaire interés en saber què pensem els valencians dels diversos temes d’actualitat.

La immensa majoria de la població, per tant, és conscient de les conseqüències, negatives, fins i tot nefastes, que la informació falsa té per a la convivència pacífica i democràtica. De fet, el 91,7% considera que hi ha partits polítics que utilitzen mitjans per desinformar.

En general, en la mostra no es perceben grans diferències per classe social, religiositat, nivell d’estudis (tret del grup sense estudis) o grandària de municipi (tret dels menors de 2.000 habitants). Els joves semblen un poc menys preocupats per les badomeries, en particular el grup entre els díhuit i els vint-i-quatre anys, tot i que, en general, reconeixen igualment el fenomen.

Sí, en canvi, a banda del gènere, són significatives les distàncies per ideologia i record de vot. Els enquestats d’esquerra opinen més que la desinformació és una amenaça per a la democràcia, en una línia semblant entre els votants del PSOE i de Sumar, que arriben respectivament al 93,5% i al 96,6%. En canvi, entre els votants del PP i de Vox el percentatge baixa al 77,6% i al 76,4%.

Tot i que la grandària de la mostra duu a la prudència, sobta que només el 47% dels militars i policies consideren les badomeries una amenaça, enfront del 91,3% dels estudiants o el 92% de les mestresses de casa. De fet, és l’únic grup ocupacional on la majoria s’oposa a regular i sancionar més la informació falsa. Un 57,3% són contraris, dada que contrasta amb només el 12% general. També la majoria dels uniformats consideren que la desinformació no incrementa l’odi als migrants o a les minories sexuals. De fet, per ocupació, la principal amenaça per a la democràcia són ells, precisament.

El diagnòstic, per tot plegat, contra la desinformació és inequívoc i general. Però què fem? De moment, l’extrema dreta continua fent. Són professionals de les mentides o, a tot estirar, de les mitges veritats, veritats que forcen fins a esdevenir irreconeixibles. El seu objectiu és deteriorar els sistemes democràtics.

Certament, no tothom s’empassa el fem informatiu, però no podem negligir la importància que té la desinformació per a sectors significatius de la població. Caldria no oblidar que el vot d’una persona desinformada val el mateix que el d’una ben informada.

Els manipuladors aspiren a anivellar a tothom. Tanmateix, ni tots els polítics, ni tots els periodistes, ni totes les persones, són iguals. Per fortuna.