La secularització avança a Espanya tot i el privilegi de les elits catòliques

La visita del papa Lleó XIV a Madrid, Barcelona i les illes Canàries el passat mes de juny alçà una molt intensa atenció mediàtica. El summe pontífex gosà posicionar-se en el parlament espanyol contra els drets a l’avortament i a l’eutanàsia. Continua l’objectiu permanent de la jerarquia d’obediència a Roma d’intentar imposar una ètica particular al conjunt de la societat, inclosos, per tant, els no catòlics.

Caldrà recordar que ningú obliga ningú a avortar, a separar-se, a morir anticipadament ni a casar-se amb una persona del mateix sexe. Tanmateix, aquesta cúria desitja que tothom actue d’acord amb les seues creences i, als qui no, castigar-los. Encara avui.

Hauria sigut més just una resposta més contundent contra la pedofília clerical, més encara després que l’Informe del Defensor del Poble estimara unes 400.000 víctimes al Regne d’Espanya i, en conseqüència, proposara el reconeixement d’un problema estructural gravíssim i mesures de prevenció i de reparació. Però les coses són com són.

Catòlics, però quant?

A Espanya, els catòlics continuen sent majoria, però com més va menys rotunda, tot i la tradició religiosa centenària, construïda, convé no oblidar-ho, a còpia de reprimir dissidents. Segons el baròmetre del CIS de juny (estudi número 3.567), el 54,8% s’identifica com a catòlic. Caldria investigar com d’important és l’adscripció al catolicisme. No cal ser una àguila per a capir que en té molta menys, de rellevància, que fa dècades, per no parlar del segle XIX.

A més, tan sols un 17,4% es considera catòlic practicant. De fet, d’entre els qui es tenen per catòlics o creients d’una altra religió (3,2%), només el 12,2% assisteix a missa cada diumenge i dies de guardar i encara un 4,6% repeteix més d’una vegada a la setmana (deu haver-hi més heavies que catòlics de comunió diària). La religiositat actual és molt menys eclesiàstica.

En la mateixa direcció, la suma d’indiferents, agnòstics i ateus abasta ja el 40,1% del total, el que mostra la creixent secularització fins i tot en un territori del sud d’Europa. Tot indica que aquests percentatges aniran creixent, ja que representen el 55% entre les persones de 18 a 24 anys, el 56,5% entre els de 25 i 34 anys i el 49% entre 35 i 44 anys. Contràriament, es redueix al 17,1% entre els qui superen els 75 anys i al 36,7% entre els de 65 a 74 anys.

La religió té codi postal

Si afinem els resultats, trobem respostes conegudes però interessants. A més nivell d’estudis, menys percentatge de catòlics. Mentre que el 69,2% dels qui no han estudiat es consideren creients del cristianisme romà, aquesta opció baixa significativament entre els qui tenen estudis universitaris, el 47,1%. Així mateix, entre els catòlics, tan sols un 17,4% dels qui tenen estudis superiors assisteix amb regularitat setmanal a missa. Contràriament, arriba al 40,2% entre els qui no tenen cap formació reglada.

La correlació entre religiositat i ideologia també es pot veure amb rotunditat: un 40,8% dels enquestats que se situen en l’extrem esquerrà de l’escala es consideren catòlics (tan sols un 9,7%, catòlics practicants) i en l’extrem dretà puja quasi al doble, el 80,8% (el 30,6% dels quals, catòlics practicants).

Així mateix, un 81,6% dels votants del PP i un 69,9% dels de Vox s’afirmen catòlics. Cal assenyalar que hi ha un significatiu menor nombre de catòlics practicants en el partit d’ultradreta, 20,4%, que en el de la dreta conservadora, 34%, la qual cosa quadra amb les noves extremes dretes europees, que, a diferència de les americanes, no són, en general, tradicionalistes. Les dades dels electors de PSOE i Sumar són bastant diferents: 49,3% i 15,9%, respectivament. De fet, un 43,7% dels qui donen suport a Sumar s’identifiquen com a ateus.

Tot i que cal prudència perquè la mostra no és prou gran per a fer extrapolacions excessives (novament, no podem extraure’n resultats territorials), resulta curiós que entre els partits nacionalistes catalans pràcticament no hi hauria diferències, ja que el 42,7% dels votants d’ERC i el 40,3% dels de Junts es consideren catòlics. Contràriament, entre els bascos, sí: 61,3% dels del PNB i 31,8% dels d’EH Bildu.

Així mateix, el nombre de catòlics és molt més gran en l’Espanya rural que no en la urbana. Mentre que als municipis inferiors a 2.000 habitants, el percentatge de creients arriba al 70,7%, en les ciutats superiors a 100.000 persones baixa fins al 46,9%.

Qüestió de classe

Si ens atenim a la classe social subjectiva (la que s’atribueix l’enquestat), la classe alta i mitjana alta té una consideració de catòlics pràcticament idèntica a la mitjana (54,4%). Entre directors i gerents s’arriba al 46,7%. Contràriament, entre la classe treballadora-obrera-proletària (el nom és del CIS) n’hi hauria menys: 39,7%. És el grup en el qual l’ateisme té més presència, un 26% (la mitjana és del 15,1%). Entre els desocupats, també n’hi ha bona cosa (25%).

I ací està, a parer meu, una de les claus. Algunes dades anteriors mostren que hi hauria més catòlics entre gent amb menys estatus, com ara estudis o hàbitat, però en aquesta jerarquització de classe, fonamental, no cal ni dir-ho, la partida estaria més disputada i encara seria favorable als apostòlics romans. Entre una part de les elits, el catolicisme té una presència destacada, la qual cosa facilita polítiques afavoridores d’aquesta religió.

Sense aquesta variable no s’entendria la presència desproporcionada de l’Església catòlica en la propietat de mitjans de comunicació, el finançament extraordinàriament generós o, d’altra banda, la forta presència de l’escola concertada i privada religiosa, producte de dècades de nacionalcatolicisme, i l’increment de noves universitats catòliques. Ni tampoc que no s’hagen revisat els acords de 1979 entre el Regne d’Espanya i l’Estat del Vaticà que substituïren el concordat franquista del 1953.

Al cap i a la fi, qui renuncia voluntàriament als privilegis?