La fallida política cultural del PP i Vox

El 2023 el PP, de la mà de Vox, tornà a dirigir pràcticament totes les administracions valencianes, inclosa la Diputació de València, gràcies a Ens Uneix, una escissió clientelista del PSPV-PSOE. A huit mesos dels nous comicis, el balanç general de la legislatura és molt negatiu. No foren capaços ni d’avisar a temps la població de protegir-se i moriren ofegats més de dos-cents trenta valencians la tràgica data del 29 d’octubre de 2024; mantenen Mazón com a diputat; se’ls ha cremat mig país… També en l’àmbit cultural el desastre és monumental.

La política cultural, per si sola, no fa guanyar ni perdre eleccions, però la cultura és un dret reconegut en la Constitució i en l’Estatut d’autonomia i caldria prendre-se-la seriosament. I no sols no ha millorat la gestió cultural respecte dels governs del Botànic («corregir i augmentar, això és la cultura» és un cèlebre aforisme de Joan Fuster), sinó que el retrocés ha sigut notori. Una política fallida.

Entre Vox i PP

En el pacte que dugué Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat, cultura correspongué a Vox. Per al PP, no ha sigut mai cap prioritat. Era la primera vegada que un partit ultradretà gestionava aquesta competència. Al capdavant, encabiren el matador de bous franquista Vicente Barrera. Defensà, ell, una “cultura blanca” per a evitar la «colonització de consciències i d’adoctrinament polític».

Darrere d’aquests mots s’amagava una línia fortament antivalencianista, amb negació o retallades de subvencions a entitats favorables a la cultura valenciana: el refús a commemorar el centenari del naixement del poeta Vicent Andrés Estellés fou tota una declaració de principis. Per a intentar convertir en problemàtic l’ús del valencià, ofegaren l’AVL i regaren les decadents i secessionistes Lo Rat Penat i RACV amb ingressos generosos.

Com a primera secretària autonòmica de cultura nomenaren Paula Añó, l’únic mèrit de la qual era haver escridassat contra el procés sobiranista català en el programa d’Ana Rosa Quintana. Malgrat cobrar dietes compensatòries per haver de viure a València, acostumava a fer els viatges oficials des de Barcelona. Cosetes.

Amb l’eixida de Vox del govern valencià el juliol de 2024, cultura es tornà a integrar en la Conselleria d’Educació i nomenaren Pilar Tébar secretària autonòmica, qui declarà que les entitats “catalanistes” valencianes havien de demanar les subvencions a Catalunya, tot i que el Consell havia adjudicat 300.000 euros a la Fundación Toro de Lídia, amb seu a Madrid. Després de la dimissió de Mazón, rebaixaren Tébar a assessora i nomenaren Marta Alonso. Encara no sabem què fa.

En aquests tres anys i escaig, també han nomenat tres directors generals de cultura: Sergio Arlandis (entre agost de 2023 i juliol de 2024); Miquel Nadal (de juliol de 2024 a maig de 2026) i, finalment (de moment), Ignacio Prieto, secretari del PP de l’Horta Nord, regidor del Puig i jurista sense experiència prèvia a 2023 en cultura. El resultat ha sigut nefast. Fins i tot, es deixà de convocar una subvenció ordinària per a la producció editorial, sector estratègic per a qualsevol país.

Incompetència

El bon paper d’Abel Guarinos com a director de l’Institut Valencià de Cultura fou recompensat amb el cessament el febrer de 2024. Nomenaren Álvaro López, que insistí en la cultura blanca, però que no aguantà la pressió i dimití el passat juny. Encara no té substitut. També destituïren diversos directors adjunts. A la festa, s’hi ha sumat María José Hernández, directora adjunta d’arts escèniques, que pretenia concursar, torera, a una oposició a una plaça a l’IVC mateix.

El sectarisme també ha afectat els museus i els centres d’art de la Generalitat. Forçaren la dimissió o el cessament dels màxims responsables de l’IVAM i del Consorci de Museus, Nuria Anguita i José Luis Pérez Pont, que havien fet un bon treball. De fet, fa temps que exerceixen responsabilitats culturals fora de València.

La caiguda actual de l’IVAM, que estigué més d’un any sense direcció, i del Centre del Carme, dirigit per Nicolás Bugeda, amb incapacitat permanent en grau total prèvia, és palesa. Potser només el Museu de Belles Arts, que ha mantingut el director, s’ha salvat de la desfeta.

Provincialisme

La línia de la Diputació de València no és millor, tot i que és una administració potent: l’àrea de cultura té uns cent cinquanta treballadors, tres museus, una editorial i dos serveis més.

El diputat de Cultura, Francisco Teruel, administratiu i alcalde de Benimodo, començà amb declaracions tranquil·litzadores. Confiava en els professionals i assegurava que mantindria la línia museística. Era una altra mentida. Tot i que declarà el 2023 que el MuVIM és «un museu que posa al seu lloc el debat i el pensament reflexiu en la conversa pública i és clau per a la ciutat», han decidit carregar-se’l. Ara esdevindrà un altre espai d’art, acrític, una mena de museu de belles arts de segona divisió.

De fet, després de la dimissió de Rafael Company, el nou director, David Gimilio, un conservador del Museu de Belles Arts amb molt menys currículum que el candidat Rafael Gil, ha anunciat que eliminarà l’exposició permanent L’aventura del pensament i en farà una de nova. Quan? Quant costarà?

Així mateix, la Institució Alfons el Magnànim ha patit la interferència de Vicente Mompó, amb una col·lecció anunciada a so de bombo i platerets oberta al secessionisme idiomàtic. Han publicat un parell de llibres d’Abelard Saragossà, l’acadèmic de l’AVL que col·labora en l’intent d’eliminar el topònim València. També s’ha vist abocada a editar publicacions locals d’Ontinyent i de memòria històrica, l’àrea que gestiona Natàlia Enguix.

I la diputada de personal, María de los Remedios Mazzolari, ha nomenat un altre jurista com a director, quasi un any després de la dimissió de l’anterior, amb l’única experiència professional en cultura del càrrec de director general amb el PP. El govern dels millors.

Pel que fa a les diputacions d’Alacant i Castelló, el clientelisme i la mediocritat han sigut la tònica, igual que als principals ajuntaments. La política i la gestió culturals d’aquesta etapa, doncs, ha sigut desastrosa. Improvisació i fanatisme. Cultura… negra.